De Zamora a Alèxia Putellas passant per Valverde: els jugadors que el Barça ha pispat a l'Espanyol

El futbol femení i base han protagonitzat els traspassos entre blaugranes i blanc-i-blaus dels últims anys, una fórmula que es va explotar sobretot a la dècada dels vuitanta

  • Zamora, Jutglà i Putellas amb les samarretes de l'Espanyol i del Barça -
Publicat el 18 de juny de 2025 a les 15:00
Actualitzat el 18 de juny de 2025 a les 15:01

Feia vint-i-un anys que el Barça no fitxava un jugador de l'Espanyol. El traspàs de Joan Garcia recupera una tendència, que en els darrers anys tan sols existia al futbol femení i al futbol base. Però al segle XX, els canvis de periquitos a blaugranes van deixar històries de tota mena: futbolistes penedits, acusats de traïdors o que van tornar a fer el canvi en la seva etapa com a entrenadors. A continuació, repassem els més destacats.

Zamora i Marcial

El primer a fer el pas entre els dos equips de la capital catalana va ser un mític porter: Ricardo Zamora. Després d'una temporada al club blanc-i-blau, l'any 1919 va fitxar pel Barça, on va estar dues temporades. Zamora va fer una altra vegada el viatge invers, i va acabar la seva carrera al Reial Madrid. En aquella època ni tan sols s'havia fundat la Lliga i els clubs només jugaven la Copa del Rei. L'anar i venir de Ricardo Zamora entre els clubs barcelonins va acabar amb una carta seva publicada a la Gaceta Sportiva on qualificava d'''error de joventut" el seu fitxatge pel Barça.

Durant les dècades posteriors, el transvasi de periquitos a blaugranes va ser en comptagotes i sense noms gaire rellevants (Solà, Portas, Florensa, Flotats o Camps). No va ser fins a finals dels seixanta que un fitxatge va aixecar tensions a l'afició blanc-i-blava. Marcial, un asturià amb el sobrenom d'El Ros d'Or, va canviar Espanyol per Barça a canvi de 17 milions de pessetes, convertint-se en el fitxatge més car del futbol espanyol en aquell moment. El fitxatge va coincidir amb el descens de l'Espanyol a Segona Divisió i els periquitos el van acusar de traïdor, però ell sempre va defensar que ho havia fet per salvar el club de la ruïna.

L'auge als 80

L'auge de fitxatges del Barça al seu rival ciutadà es va viure a la dècada dels vuitanta. Fins a cinc futbolistes van canviar el Camp de Sarrià pel Camp Nou. El primer va ser un altre porter, Urruti. Format a la Reial Societat, va jugar quatre temporades a l'Espanyol abans de passar al Barça. Al club blaugrana va disputar els set últims cursos de la seva carrera i va deixar l'aturada al penal a Valladolid, que va donar un títol de Lliga al Barça després d'onze anys, sota la mítica narració d'"Urruti t'estimo" de Joaquim Maria Puyal. Quatre anys més tard, va fer el pas Miquel Soler. El mallorquí va arribar amb l'Espanyol a la final europea contra el Bayer Leverkusen i va signar pel Barça el mateix estiu que Johan Cruyff va arribar a la banqueta.

El darrer jugador en fer el canvi d'escuts, i el penúltim de la història, va ser Ernesto Valverde. Va estar dues temporades a cada equip, deixant millor record a l'Espanyol, on va tenir més minuts i va oferir un millor rendiment. El curiós en el cas de Valverde és que va tornar a passar pels dos clubs barcelonins en la seva etapa com a entrenador. A Cornellà-el Prat va deixar bon rècord, portant a l'equip a la seva segona final europea i a can Barça, si bé va guanyar dues Lligues, el va condemnar el seu mal paper a la Champions, amb les remuntades a Roma i Liverpool com a cops més baixos.

L'últim nom: Korneyev

L'últim traspàs entre els primers equips masculins de Barça i Espanyol es va fer l'estiu de 1994. Fa vint-i-un anys. I va ser un cas del tot oposat al de Joan Garcia. Aquell any va canviar periquitos per blaugranes, Igor Korneyev, un davanter rus que havia arribat a l'Espanyol de la mà d'altres compatriotes. Korneyev venia amb un bon cartell, havia estat guardonat com a millor jugador rus de l'any, i a l'equip blanc-i-blau va marcar 26 gols en tres temporades, tot i viure un descens. Va fer el salt al Barça després d'una trucada amb Johan Cruyff, i va alternar primer equip i filial sense massa èxit per acabar marxant als Països Baixos.

Futbol femení i formatiu

Aquests vint anys sense fitxatges entre els dos primers equips masculins no han fet que la marxa de jugadors de l'Espanyol al Barça s'hagi aturat. Són dos equips de la mateixa ciutat i, per tant, pels jugadors és més còmode fer el canvi. Al futbol formatiu hi ha casos per parar un tren. Alguns jugadors del primer equip del Barça, com Alejandro Balde o Dani Olmo van passar pel planter periquito abans d'arribar a la Masia.

El cas més sonat dels darrers anys va ser el de Ferran Jutglà. El davanter de Sant Julià de Vilatorta va fer dos bons cursos al filial periquito -on fins i tot va ser capità- que li van valdre per fer el pas al filial blaugrana. Després de marcar dinou gols amb el Barça Atlètic, Xavi li va donar l'oportunitat al primer equip, però aquell mateix estiu va marxar traspassat al Bruges belga.

On també s'han donat traspassos d'Espanyol a Barça en els darrers anys és al futbol femení. I un nom destaca per sobre de la resta. Alèxia Putellas. Des dels onze anys va jugar al futbol base blanc-i-blau fins a arribar al primer equip, on va guanyar una Copa del Rei el 2010. Un any més tard va marxar al Llevant, previ pas a firmar pel Barça. La resta és història. El futbol femení viu una situació similar al masculí: existeix una gran diferència entre les aspiracions dels dos clubs i mentre jugar al Barça suposa optar a guanyar tots els títols fer-ho a l'Espanyol vol dir lluitar per estabilitzar el club a la Primera Divisió.

El camí invers

Els noms es multipliquen quan es parla de jugadors que han fet el camí invers. Del Barça a l'Espanyol. Per motius diversos, en èpoques diferents i amb resultats diversos, la llista és llarguíssima. Kubala, Ivan De la Peña, Pitxi Alonso, Braithwaite...