Que les curses ciclistes han jugat un paper clau a l’hora de dibuixar els confins d’un territori ja ho va demostrar el Tour de França que, entre 1906 i 1910, va recórrer els territoris de l’Alsàcia i la Lorena quan aquests encara es trobaven sota sobirania germànica. De fet, el 1919, amb la represa de la Grande Boucle després de la Primera Guerra Mundial, una de les primeres decisions adoptades pel Tour va ser l’organització d’una etapa entre Metz i Estrasburg que certificava que la Lorena i l’Alsàcia formaven, de nou, part de la nació francesa.

En un sentit molt similar, el Giro de 1919 va incorporar, per primera vegada, el seu pas per la localitat de Trieste, que arran del resultat de la Gran Guerra havia estat incorporada al Regne d’Itàlia, en un gest de complicitat amb el nacionalisme italià més irredemptista. Així, doncs, durant el període d’entreguerres, que el Giro travessés Trieste i la regió de la Venècia Júlia va esdevenir un fet habitual que pretenia reforçar la italianitat d’aquest territori i fer oblidar que aquesta ciutat adriàtica, d’una gran tradició cosmopolita, havia estat un dels nuclis de població més importants de l’antic Imperi Austrohongarès.

El pas del Giro per Trieste s’afegia a la política d’italianització que, especialment durant el règim feixista, s’havia desenvolupat a la ciutat i que havia imposat la llengua italiana al mateix temps que havia forçat a l’exili de diversos grups de ciutadans, especialment els alemanys i els jueus, víctimes de la neteja ètnica practicada pel règim de Mussolini, també contra la població eslovena, amb l’objectiu de deixar clara l’adscripció nacional italiana de la ciutat.

Amb aquests antecedents, que ja havien suposat una gran fricció entre el Regne d’Itàlia i el nounat Regne de Iugoslàvia a la fi de la Gran Guerra, no és d’estranyar que la qüestió de Trieste agafés de nou una gran rellevància durant la Segona Guerra Mundial, sobretot després que, l’octubre de 1943, Itàlia abandonés la seva aliança amb l’Alemanya nazi. De fet, aquesta circumstància va provocar l’ocupació alemanya de la ciutat i del conjunt de la regió, on els nazis van establir un camp de concentració on van ser internats milers de jueus, d’eslaus i de partisans italians.

L’ocupació nazi va arribar a la seva fi l’1 de maig de 1945, quan els partisans iugoslaus que liderava Josip Broz, el mariscal “Tito”, van entrar a la ciutat proferint la consigna “Trieste és nostra!”, que evidenciava la seva voluntat d’incorporar-la a la nova Iugoslàvia federal i socialista.

L’endemà de l’arribada dels partisans iugoslaus, les forces aliades neozelandeses, amb el general Bernard Freyberg al capdavant, van entrar també a la ciutat si bé no van poder evitar les represàlies, de les quals van ser víctimes els feixistes italians a mans dels comunistes d’origen eslau que pretenien venjar la neteja ètnica que havia suposat la política d’italianització.

En aquest context, amb Trieste sota control aliat, però en disputa entre una Itàlia i una Iugoslàvia que ambicionaven, totes dues, incorporar-la al seu territori nacional, és en el que es va desenvolupar l’edició de 1946 del Giro, que suposava la represa de la cursa després d’haver estat sis anys aturada arran de l’esclat de la Segona Guerra Mundial.

El singular context polític italià va fer que el Giro de 1946 modifiqués lleugerament el seu calendari i que, en lloc de celebrar-se durant la segona meitat del mes de maig i l’inici del de juny com era habitual fins aleshores, la prova s’iniciés el 15 de juny per acabar el seu recorregut el 7 de juliol. La raó era ben senzilla, pel 2 de juny hi havia previstes les primeres eleccions legislatives des de la fi del règim feixista així com el referèndum constitucional en què els italians havien d’escollir si optaven per una república o per una monarquia, i es pretenia que el Giro no interferís en aquesta històrica circumstància que va suposar el naixement de la república italiana contemporània.

El fruit de la disputa sobre la sobirania

Fruit de la disputa sobre la seva sobirania, ni Trieste ni el conjunt de la Venècia Júlia van poder votar en aquest històric referèndum degut a la pressió que les autoritats iugoslaves van exercir sobre els aliats. Per contra, el govern militar aliat que controlava la regió sí que va autoritzar el pas del Giro de 1946 pel seu territori, en una decisió que no podia si no encendre la polèmica arran de l’evident component polític que portava associat.

Així, doncs, l’edició de 1946 de la “corsa rosa” comprenia una etapa amb final a Trieste que va ser saludada fins i tot pel diari comunista L’Unità, que entenia que el dibuix del recorregut d’aquest Giro concretava la idea d’unitat de la nació italiana.

L’etapa de Trieste, però, va estar fins al darrer moment. De fet, un dia abans de l’inici del Giro, que partia i arribava a Milà, seu del diari organitzador, La Gazzetta dello Sport, i una de les capitals industrials del puixant nord d’Itàlia, l’organització va comunicar la cancel·lació del final a Trieste. L’anunci va causar una gran controvèrsia arreu del país i va provocar que el govern italià iniciés negociacions amb les autoritats aliades que, amb el Giro ja en marxa i a una setmana de l’etapa que havia d’arribar a Trieste, van acabar acceptant que la prova seguís el recorregut tal com estava inicialment previst.

Així, doncs, el 30 de juny, els participants en el Giro de 1946, tots italians perquè la situació internacional no va permetre que hi hagués corredors d’altres nacionalitats, van iniciar la dotzena etapa de la prova que sortia des de Rovigo, a la regió del Vèneto, i que havia d’acabar a l’hipòdrom de Montebello, a la zona nord de la ciutat de Trieste.

El transcurs d’aquesta simbòlica etapa es va veure pertorbat a quaranta quilòmetres de la meta, a l’altura de la localitat de Pieris, a l’entrada a la Venècia Júlia, quan un grup de manifestants pro-iugoslaus, contraris al retorn de Trieste i la seva regió a sobirania italiana i partidaris de la seva integració a la Iugoslàvia titista, van aturar el pas de la cursa situant uns grans blocs de pedra al bell mig d’una carretera que també estava farcida de claus i d’altres objectes que pretenien fer impossible la circulació. Aquest fet va provocar una intervenció policial, que va intentar dispersar els manifestants pro-iugoslaus que van respondre llençant pedres i, fins i tot, obrint foc, cosa que va desencadenar una autèntica batalla campal.

Aquesta circumstància va provocar que l’organització, tement per la seguretat dels ciclistes, optés per cancel·lar el final d’etapa assignant el mateix temps a tots els corredors. Així i tot, hi va haver un grup de ciclistes, amb Giordano Cottur al capdavant, que va decidir continuar el seu camí fins a Trieste, on els esperava un nodrit grup d’afeccionats exhibint banderes tricolors amb l’objectiu de reivindicar la italianitat de la ciutat.

Que fos Giordano Cottur qui va liderar el grup de corredors que, protegits per un comboi militar aliat, va arribar fins a Trieste no va ser cap casualitat. Cottur era fill d’aquesta ciutat de la Venècia Júlia i corria defensant els colors del Wilier Triestina, l’equip d’un fabricant de bicicletes venecià el nom del qual volia dir ni més ni menys que “Visca Itàlia alliberada i redimida!” i que contenia una referència a Trieste fruit del seu nacionalisme irredempt.

Així, doncs, malgrat els nombrosos claus, els vidres, les xinxetes i les pedres que hi havia al llarg del recorregut, el grup de disset corredors liderat per Cottur va poder arribar fins a l’hipòdrom de Montebello, a la mateixa Trieste, on va ser rebut de manera entusiasta per milers de ciutadans que van voler així reclamar la italianitat de la ciutat.

La decisió de l’organització d’anul·lar l’arribada a Trieste també va comportar el canvi en l’inici de l’etapa següent, que havia de sortir de la ciutat sota control militar aliat, però que finalment va iniciar-se des d’Udine, al Friül, per evitar un nou boicot iugoslau.

Així, doncs, al marge de la tercera victòria de Gino Bartali, que va superar Fausto Coppi per tot just 47 segons, aquell Giro de 1946 serà recordat per la batalla que iugoslaus i italians van lliurar per la sobirania de Trieste, una ciutat que va ser definitivament incorporada a Itàlia l’octubre de 1954, arran dels acords internacionals segellats a Londres.

Aquesta circumstància va permetre que, el 1955, el Giro tornés a trepitjar els carrers de Trieste, com també havia fet prèviament el 1951, palesant així la italianitat d’una ciutat que, el 1966, vint anys després dels greus incidents que van impedir que el Giro hi arribés amb normalitat, es va convertir en el gran final de la “corsa rosa”, posant en evidència com el recorregut d’una gran cursa ciclista té un component esportiu, certament, però també una càrrega política inqüestionable.