La victòria dels partisans, que van alliberar Iugoslàvia de l’ocupació nazi i feixista, va comportar un canvi radical en l’evolució d’aquest estat que havia nascut a la fi de la Primera Guerra Mundial. L’accés al poder de Josip Broz, més conegut com a Tito, va suposar el desenvolupament d’un estat socialista i federal que va voler fer taula rasa amb el passat. D’entre les primeres decisions preses pel nou poder partisà cal destacar la que, el desembre de 1944, va dissoldre tots els clubs esportius considerats com a col·laboracionistes amb l’ocupant alemany fruit de la seva participació en competicions organitzades per les autoritats nazis.
Un d’aquests clubs era el popular Sportski klub Jugoslavija (Club Esportiu Iugoslàvia), una entitat que havia estat creada el 1913 a Belgrad amb la inequívoca denominació nacionalista de Velika Srbija, és a dir Gran Sèrbia, i que, el 1919, amb el naixement del Regne dels Eslaus del Sud havia adoptat el nom de Iugoslàvia. Aquest club, associat al paneslavisme i al nacionalisme serbi, va optar pels colors vermell i blanc per la seva equipació i disputava els seus partits en un gran estadi, situat al barri de Dedinje, que havia estat inaugurat el 1927, en ple apogeu del Regne dels Serbis, Croats i Eslovens que liderava el rei Alexandre I.
La dissolució del SK Jugoslavija va suposar que els seus colors i el seu terreny de joc fossin cedits a una nova entitat esportiva que havia estat creada el febrer de 1945 per un grup de joves militants de la Lliga Unificada de la Joventut Antifeixista de Sèrbia, la branca sèrbia de l’organització que els partisans de Tito havien impulsat per agrupar, als diferents territoris de Iugoslàvia, el jovent que lluitava contra l’ocupació nazi i feixista. Aquesta nova entitat va decidir, el 4 de març de 1945, adoptar el nom d’Estrella Roja després d’un intens debat entre unes propostes que, molt majoritàriament, ja deixaven ben clara quina era la seva orientació ideològica.
El nou club va discutir si s’anomenava Lenin, Stalin o Proletari, tot i que finalment els seus promotors es van decantar per l’opció de batejar-lo com a Estrella. És en aquest moment quan va sorgir la proposta d’Estrella Roja, de clara reminiscència comunista, que es va imposar a les d’Estrella del Poble o Estrella Blava que van acabar quedant per sempre tancades en un calaix.
Paradoxalment, aquest club nascut de l’organització antifeixista dels joves comunistes serbis i d’un comitè format per partisans que havien combatut contra l’enemic nazi durant la Segona Guerra Mundial es va convertir ben aviat en un dels grans símbols del nacionalisme serbi, en contraposició al iugoslavisme que caracteritzava el Partizan, el seu gran rival ciutadà, que havia nascut també amb la Iugoslàvia de Tito promogut, en aquest cas, pels alts oficials de l’exèrcit popular iugoslau.
Ja des dels seus primers anys d’existència, l’Estrella Roja es va convertir en un club d’èxit que va obtenir nombrosos títols iugoslaus i que va començar a brillar en l’escena internacional com ho demostra la seva classificació per la semifinal de la Copa d’Europa de la temporada 1956-57 on va caure per un únic gol contra la Fiorentina italiana que li va impedir enfrontar-se al totpoderós Reial Madrid en la final de la màxima competició continental.
Els èxits domèstics, acompanyats de bones prestacions internacionals com el subcampionat obtingut a la Copa de la UEFA de 1979, on l’equip serbi va caure per la mínima contra els alemanys del Borussia Mönchengladbach després d’empatar a un a Belgrad davant de gairebé cent mil ànimes i de perdre d’un gol de penal, obra d’Allan Simonsen, al partit de tornada, van ajudar a augmentar considerablement la popularitat de l’Estrella Roja tant a Sèrbia com al conjunt de Iugoslàvia.
Les simpaties congregades pel club de Belgrad van fer que fos considerat com “l’equip del poble” serbi. Una afirmació avalada per diversos estudis que apunten que gairebé un de cada dos ciutadans de Sèrbia simpatitza amb l’Estrella Roja, una xifra a la qual caldria afegir els serbis de la resta de territoris de Iugoslàvia i els del conjunt de la diàspora sèrbia arreu del planeta. Aquesta circumstància ha ajudat a fer que l’Estrella Roja no sigui només percebut com un símbol nacionalista serbi sinó també com un element essencial de la serbianitat, al costat de valors tan arrelats al si de la societat sèrbia com ho són la creença religiosa ortodoxa, l’ús de l’alfabet ciríl·lic o la seva condició eslava.
El gran esclat nacionalista de l’Estrella Roja no es va manifestar públicament, però, fins a la dècada dels 80, després de la mort de Tito i de l’inici de l’escalada de conflictes nacionals que va acabar amb les guerres balcàniques dels anys 90. És amb posterioritat a la mort del mariscal que els símbols nacionalistes serbis, fins aleshores perseguits per les autoritats iugoslaves, van començar a veure’s amb freqüència a les graderies del petit Maracanà, el nom amb el qual col·loquialment es coneix l’estadi de l’Estrella Roja, reformat i ampliat fins a les cent mil localitats el 1963 en una obra faraònica que evidenciava la popularitat de l’equip.
És durant aquests anys 80 quan van néixer els primers grups ultres de l’equip, fortament identificats amb les posicions nacionalistes sèrbies més radicals, que el 1989 van confluir propiciant la creació dels Delije (Herois, en serbi), un grup que, des dels seus inicis, va estar comandat per Zeljko Raznatović, més conegut com a Arkan, tristament famós pel seu paper com a criminal de guerra durant els conflictes bèl·lics balcànics.
L’emergència dels Delije va coincidir amb l’auge creixent del nacionalisme serbi i amb l’inici del procés de desintegració de Iugoslàvia. És en aquest context conflictiu en el qual l’Estrella Roja va protagonitzar els millors anys de la seva història esportiva. La seva gran fita va arribar amb la victòria a la final de la Copa d’Europa de 1991, disputada a Bari davant de l’Olympique de Marsella, on vint mil afeccionats serbis van celebrar l’agònic triomf als penals exhibint tota mena de simbologia nacionalista i cantant cançons patriòtiques. Malgrat que l’Estrella Roja era encara un equip iugoslau, la bandera omnipresent a les graderies de l’estadi era la sèrbia, evidenciant com l’equip de Belgrad s’havia convertit en el gran símbol d’aquest moviment nacionalista.
La victòria a la Copa d’Europa va anar seguida d’un triomf a la Copa Intercontinental de 1991 que certificava la condició dels del Belgrad com a millor equip del món. Aquella generació brillant de futbolistes no va tenir, però, continuïtat. En primer lloc, perquè molts van acceptar les ofertes econòmiques que els van arribar dels grans clubs europeus; però, en segon, perquè Iugoslàvia es va veure immersa en una sèrie de guerres interètniques que van condemnar a l’ostracisme el seu futbol i que van suposar dures sancions esportives que van provocar que els de Belgrad haguessin de jugar els seus partits internacionals com a locals en ciutats com ara Budapest o Sofia.
Durant la tràgica dècada dels 90, l’Estrella Roja va ser més aviat conegut pels excessos dels seus afeccionats més radicals que no pas pels seus èxits futbolístics. Durant aquest període, Arkan va fer de les graderies del petit Maracanà l’oficina de reclutament de paramilitars serbis que combatien a les guerres de Croàcia i de Bòsnia. De fet, tant els White Eagles de Vojislav Seselj com els Tigres d’Arkan, dos grups paramilitars nacionalistes i d’extrema dreta, comptaven amb una nodrida representació de membres que tan aviat festejaven les victòries del club ensenya del nacionalisme serbi com perpetraven horrorosos crims de guerra en nom d’aquest moviment.
Tant els White Eagels com els Tigres d’Arkan que havien estat reclutats entre els Delije van tenir un paper clau en els crims i la neteja ètnica contra la població croata de Vukovar fins al punt que, durant el derbi contra el Partizan de març de 1992, no van dubtar a exhibir des de la seva graderia els senyals de trànsit que havien arrencat al seu pas i que assenyalaven les diferents distàncies quilomètriques que els separaven de la ciutat croata per acabar, finalment, mostrant el senyal que donava la benvinguda a la ciutat i que evidenciava la seva terrorífica presència a la zona.
Aquesta activitat criminal dels afeccionats més radicals de l’Estrella Roja es va repetir als conflictes de Bòsnia i de Kosovo, on els grups paramilitars nacionalistes serbis van ser responsables de multitud de matances. Tot i això, cap d’aquests fets va restar ni una engruna de popularitat al club, que va continuar essent un element cabdal del nacionalisme que impregnava tota la societat sèrbia de l’època. De fet, els ultres de l’Estrella Roja també van tenir un paper clau en la revolta d’octubre de 2000 que va acabar propiciant la caiguda de Slobodan Milošević, el president iugoslau, membre del Partit Socialista Serbi, que no havia dubtat a instrumentalitzar el nacionalisme radical dels Delije durant les dècades dels 80 i dels 90.
Amb l’entrada del nou mil·lenni, els afeccionats de l’Estrella Roja van continuar essent protagonistes de diversos episodis històrics que posen en evidència el simbolisme nacionalista del club. Els Delije va ser al capdavant de les protestes contra la possible independència de Kosovo, a les mobilitzacions contra l’arrest del criminal de guerra serbo-bosni Radovan Karadzic, que com a bon nacionalista serbi simpatitzava amb l’Estrella Roja, un club pel qual havia arribat a treballar com a psicòleg esportiu, o en l’atac contra l’ambaixada nord-americana a Belgrad realitzat just després de la proclamació formal de la sobirania kosovar.
Aquesta causa, la de la serbianitat de Kosovo, exerceix avui com un dels elements de cohesió tant dels afeccionats de l’Estrella Roja com del nacionalisme serbi. Un nacionalisme que encara és el principal tret d’identitat d’un club que va néixer impulsat per convençuts militants marxistes-leninistes i que avui ha de veure com el nacionalisme conservador més extremista és qui enarbora més alt la seva bandera on l’estrella que hi llueix sembla més sèrbia que roja.