L'Eurocopa, el millor gol de l'espanyolisme a Catalunya?

Els triomfs de 'La Roja' a l'Eurocopa evidencien el canvi de tendència després del procés, amb el record encara viu del Mundial del 2010 i la retallada de l'Estatut; els experts Toni Rodon i Ramon Usall analitzen com hi influeix el "nacionalisme banal"

Seguidors de la selecció espanyola durant l'Eurocopa.
Seguidors de la selecció espanyola durant l'Eurocopa. | europa press
14 de juliol de 2024, 08:35
Actualitzat: 8:35h

El partit Espanya-França de l'Eurocopa, amb un 67,1% de share, va ser l'espai més vist de dimarts passat, amb molta diferència: 1.673.000 espectadors de mitjana a Catalunya. El duel, que va acabar amb victòria espanyola per 2-1, va tornar a mostrar el suport que té La Roja entre una part de la societat catalana. No és un fenomen d'ara, ve de lluny i es va evidenciar de manera massiva amb motiu del triomf de la selecció espanyola -dirigida aleshores per Vicente del Bosque- al Mundial del 2010, que va coincidir amb la manifestació massiva contra la retallada de l'Estatut, un dels moments fundacionals del que s'ha conegut com a procés català, tancat la tardor del 2017 per donar pas al postprocés. 

Com recorda Ona Sindreu en aquesta informació una enquesta del CEO en el moment més intens del procés, l'any del referèndum i la declaració de la República, mostrava un 40% dels joves que es manifestaven independentistes com a orgullosos de La Roja. El fenomen és interessant. Què hi diuen els experts? Ho analitzen Ramon Usall, sociòleg i doctor en Història, a banda de col·laborador de Nació -amb la secció Futbolítica- i Toni Rodon, politòleg i professor de la UPF, i també firma d'aquest diari en períodes electorals.  

Ramon Usall: "L'espanyolisme ho ha entès molt bé"

Per a Usall, l'entusiasme per La Roja és un element molt clar del que un teòric de les ciències socials, el britànic Michael Billig, anomena el "nacionalisme banal". És a dir, tots els elements de la vida quotidiana que, d'una manera subtil, ajuden a construir una identitat nacional. "El futbol és un d'ells i té força per decantar adscripcions nacionals, és una mena de diplomàcia tova, de soft power", manifesta el sociòleg, que indica que l'espanyolisme "ho ha entès molt bé".

"Tenim un país contradictori", explica Usall, que recorda que l'endemà de la manifestació massiva del 10-J del 2010 contra les retallades de l'Estatut, es va produir una explosió popular amb motiu del triomf d'Espanya al Mundial de Futbol. "Allò va mostrar una Catalunya una mica esquizofrènica, amb una exaltació d'espanyolitat i ben poques senyeres", remarca. 

En una línia similar, Rodon fa aquesta apreciació: "Una part de catalans no identifiquen la Roja amb els atributs més negatius d'altres símbols del nacionalisme espanyol. En això, també hi ha influït el pes que té el Barça a la selecció, amb figures com Lamine Yamal".  

L'espanyolitat, amb diversitat entra 

Usall corrobora l'element que representa el jove jugador del Barça: "Ell, com a nou català, i Nico Williams, un nou basc, simbolitzen la diversitat, i que contribueixen a que hi hagi catalans que pensin que mentre no tinguem selecció nacional, donaran suport a la Roja". 

Altres seleccions estatals han sabut expressar també la diversitat en la seva selecció, com a França, fins al punt de generar controvèrsies amb l'extrema dreta, com va passar a partir dels anys noranta, quan Jean-Marie Le Pen la va criticar per incloure "massa gent de color". Aquella selecció va portar el primer Mundial per al país, l'any 1998.

Usall assenyala que aquest exemple de nacionalisme banal té més fons ideològic del que sembla i ajuda a explicar l'oposició frontal de l'estat a autoritzar les seleccions esportives catalanes. "El suport a la Roja suposa reforçar el fet nacional espanyol perquè té prou potencial per fer decantar identificacions nacionals", manté. Per subratllar la importància de l'esport en la construcció de la identitat li agrada recordar que el Front d'Alliberament Nacional d'Algèria havia definit les tres prioritats per assolir la independència: un govern propi, un exèrcit i una selecció nacional, que competia amb equips de països amics, sobretot del bloc socialista.

Un senyal de canvis estructurals 

L'entusiasme per la Roja assenyala un canvi sociològic de fons? Per a Rodon, és evident que sí: "Només cal consultar les enquestes del CEO. En 10 anys, el percentatge dels qui se senten només catalans ha descendit, mentre que els qui se senten tan catalans com espanyols s'ha incrementat del 31 al 44%". Posa també com a exemple el fet que les manifestacions populars amb banderes espanyoles ja no tenen la percepció negativa d'altres temps: "És un fet que té implicacions profundes, no es pot separar de la política. I també es dona al País Basc, on ha pujat el percentatge dels qui segueixen els partits de la selecció espanyola". 

La diplomàcia de l'esport pot ser molt eficaç políticament. Potser una de les frases més emblemàtiques d'això la va pronunciar Pedro Sánchez al Congrés, dirigint-se al PP. Feia poc del partit de La Roja contra Albània al camp de l'espanyol després de prop de vint anys de no jugar a Catalunya: "El PP enviava piolins a Catalunya, amb nosaltres hi va a jugar la selecció espanyola i no hi ha cap problema". Un golàs d'antologia.