Prop de 300 quilòmetres en 156 hores. O, dit d’una altra manera, set maratons en sis dies i dotze hores. Aquest és el repte que ha afrontat i aconseguit l’atleta Joan Pere Carbonell, amb la particularitat que cada una d’aquestes curses s’ha corregut en un continent diferent. En menys d’una setmana, Carbonell ha passat la línia de meta a l'Antàrtida, Ciutat del Cap (Sud-àfrica), Perth (Austràlia), Dubai (Emirats Àrabs), Madrid (Espanya), Fortaleza (Brasil) i Miami (Estats Units). Tota una fita a nivell esportiu però també personal, ja que l’atleta mallorquí tenia com a objectiu visibilitzar i recaptar aportacions econòmiques per a la investigació de la ictiosi, la malaltia cutània crònica i rara que pateix la seva filla.

Després de més de 15 anys corrent i amb 37 maratons a l’esquena, Carbonell ha afrontat enguany el 777 Marathon Challenge, que es va celebrar durant la primera setmana de febrer amb la participació d’un total de 60 corredors. En aquesta entrevista assegura va ser molt diferent a qualsevol cursa que havia fet fins ara.

Com descriuria aquesta experiència?
No té res a veure amb tot el que havia fet fins ara. És una aventura a la que t’enfrontes a un repte pel qual no estàs entrenat. Entrenar aquí [a Mallorca] les condicions amb què et trobes durant cada una de les maratons és impossible. És tot molt incert, però a força d’entrenar i preparar-ho de la millor manera, si et mentalitzes i ho agafes amb moltes ganes ho fas. Sinó, és impossible. 

Com va gestionar les diferències climatològiques? Havies pogut entrenar-ho abans?
Només et pots preparar mentalment per afrontar-ho, físicament és impossible. Un altre tema són els vols, això tampoc ho pots preparar. Acabes una carrera i ja estàs pujant a un avió per desplaçar-te. Et veus obligat a descansar dins els avions, de mala manera, perquè al final no descanses com toca. I a tot això s’hi sumen també els canvis horaris i de temperatura i els canvis en l’alimentació, perquè tampoc pots menjar allò a què estàs habituat. És un còctel de coses que és mal d’entrenar, però que el teu cos s’hi ha d’habituar en poc temps, perquè si no no pots continuar.

Com gestionaves els temps? Tenint en compte les diferències horàries, com organitzaves les menjades i les hores de son?
És impossible tenir un horari. Procurava arribar a l’avió ja sopat, menjar alguna cosa a l’aeroport per evitar haver d’esperar. Dins l’avió et serveixen menjar, però entre que esperes i t’ho serveixen ja ha passat una hora que perds per descansar, i tens en total deu hores per dormir fins a la pròxima marató, aleshores el que vols és adormir-te aviat. Entrava a l’avió i intentava posar-me directament a descansar per la pròxima cursa, perquè si després de córrer 42 quilòmetres no descanses, el teu cos no ho pot tolerar. 

Podies descansar bé dins els avions o et va costar adaptar-te al ritme frenètic?
No sé en total quantes hores de vol vam fer, però cada desplaçament era una mitja de deu hores. El teu cap s’adapta al final, perquè sap que has de descansar i descansa. A mi sempre m’ha costat molt adormir-me dins d’un avió, però en aquest cas era arribar i m’adormia. La qüestió és mentalitzar-se i saber que has de dormir tant sí com no. Perquè si fer una marató cada dia durant una setmana és complicat, fer-les sense dormir és impossible.

Una de les raons per afrontar aquest repte és per donar visibilitat i recaptar fons per a la investigació de la ictiosi.
Aquest va ser un dels detonants. Jo sabia d’aquesta carrera i va sorgir la possibilitat de col·laborar amb l’Associació Espanyola d’Ictiosi (ASIC), que es van oferir a ajudar donant-li repercussió al repte a través de les seves plataformes. Quan els ho vaig proposar, no van dubtar gens a tirar-ho endavant i estaven tan encantats amb la idea que vaig decidir que ho havia de fer. També l’Ajuntament de Calvià es va bolcar i em van donar suport des del primer moment fent campanyes de publicitat, vídeos, projeccions… Va ser un altre dels motius que em van impulsar a fer-ho. Això li sumava també més il·lusió a un repte que a poc a poc anava sumant suports.

I quin ha estat el resultat?
Ha anat molt bé, no et sabria dir la xifra exacta, però sé que hi ha hagut donacions importants i des de l’associació m’han comentat que estan molt contents. El que volia aconseguir jo era donar-li repercussió i visibilitat per aconseguir més recaptació de fons i en aquest sentit estic molt satisfet amb el resultat.

Quant temps de preparació va dedicar a aquesta aventura?
He corregut durant molts anys, però aquest repte el vam haver de preparar a consciència i de manera rigorosa. Amb l’ajuda del que ha estat el meu entrenador des dels meus inicis, Johny Ouriaghli, vam entrenar-ho específicament durant més de quatre mesos, que es van fer molt llargs. A banda de l’entrenament de resistència també ens vam enfocar molt en el gimnàs per enfortir els músculs, i en els controls mèdics a partir d’analítiques, perquè al final portes el teu cos al límit i t’has d’assegurar que tot està bé. Fèiem 150 quilòmetres setmanals i la veritat és que ho vam preparar molt bé, però es necessita molt temps.

A priori el repte sona impossible, però de fet ho fa molta gent que no entrena tant i ho aconsegueix igualment. Això ja depèn de fins on estiguis disposat a patir, perquè hi havia gent que ho feia a ritmes més suaus, però sempre en menys de set hores, que era el límit de temps que posava l’organització per completar la marató.

De les set que vas fer, quina va ser la marató més complicada?
La darrera, a Miami, perquè vaig arribar ja amb una mica de deshidratació, i això se sumava al cansament acumulat, molèsties a un genoll, sobrecàrrega als músculs… La vaig acabar perquè el cap em deia: "Ho has d’acabar". Però ho vaig passar molt malament. A més, recordo que tota aquella marató va ser especialment complicada, perquè ja havia començat amb mal cos, i quan tens el cos descompost és difícil aguantar tants quilòmetres. Però vaig haver d’enfocar-me en la força mental, que era l’única que em quedava, perquè les cames ja no funcionaven.

Quin destacaria com el millor moment del repte?
La marató de Madrid. Van venir els meus pares, la meva germana, els meus fills, amics… Eren unes 50 persones que es van desplaçar per donar-me suport. Va ser molt emocionant, i tot això em va ajudar molt a afrontar el que quedava de repte a nivell mental. Aquesta emoció contrastava amb que aquesta era la cinquena marató i la més dura pel que fa al terreny, perquè el recorregut era al circuit de Jarama, que és molt irregular, amb moltes pujades i baixades. Tot i això, va ser molt especial, també perquè el meu fill la va córrer amb mi, i aquest conjunt de fets va fer que fos la millor de les set amb diferència.

Va haver-hi algun moment en què pensessis a abandonar?
Plantejar-m’ho seriosament, no. Sí que és veritat que a totes et trobes amb el que els corredors defineixen com el famós mur dels 30 quilòmetres. Quan arribes a aquesta distància penses “vull parar”, i això sí que m’ha passat a totes, a les set. Però al final mai pares, i ho acabes aconseguint. Tot i això, aquest repte va ser especialment difícil, perquè hi havia maratons a les que tenia aquesta sensació des del principi, des del primer quilòmetre. Però la il·lusió i la força mental sempre em van portar a creuar la línia de meta.

En aquests moments complicats, en què pensava?
En acabar com més aviat millor (riu). Com que eren circuits tancats, contava les voltes que em faltaven. Però també intentes gaudir, perquè al final estàs corrent a llocs únics. Estava a l’Antàrtida i jo volia disfrutar d’aquell moment, perquè és un lloc on segurament no tornaré mai. Intentava compaginar les dues coses: gaudir de la situació i del moment i al mateix temps fer una carrera digna.

Sempre arribava a la meta acompanyat d’altres corredors. Els coneixies d’abans o va sorgir una amistat arran d’aquesta experiència?
Ens vam conèixer durant el repte. Recordo que a la primera vaig arribar amb un altre corredor xinès, amb el que ens vam fer molt amics. I a d'altres vaig coincidir amb un ucraïnès que anava a un ritme similar al meu. Amb ell vam arribar junts a tres maratons. A les altres, o bé perquè jo estava millor o perquè ell estava millor, vam arribar amb diferents temps. És molt bonic, perquè al final aquest repte també et fa gaudir de la companyia i conèixer gent que també s’enfronta a aquesta aventura. No es tracta de fer una marca personal, sinó de lluitar per acabar. Al final, l’ambient és molt diferent del de la resta de carreres, es crea una relació molt propera amb la resta de corredors, fas amistats per tota la vida. Si ara viatgés a Hong Kong sé que em rebrien com un familiar més, i jo igual amb ells si vinguessin a Mallorca.

Alguna anècdota que destaqui de tota aquesta aventura?
Una història curiosa és que em vaig emportar sobrassada i quelitas a l’Antàrtida per sentir-me com a casa. Va ser tota una experiència estar allà berenant del mateix que a Mallorca. Quan estava allà pensava “no crec que molta gent hagi menjat això aquí abans” (riu).

Com va ser aquesta experiència de córrer una marató a l’Antàrtida?
Molt especial, perquè corres sobre neu i gel. Era una sensació similar a la de córrer per la platja. Però clar, hi havia zones amb molta neu i zones que era tot gel, a les que córrer era especialment complicat perquè patinava molt i a més, aquell dia feia molt vent. Les condicions allà van ser complicades, però per sort va ser la primera i la que millor em va anar. Ja des d'un inici és una marató que afrontes diferent, perquè vas més preparat, ja saps a què vas. Córrer amb fred no és el mateix que córrer amb calor. Jo prefereixo la primera opció, perquè a Perth vam córrer a 35 graus i aquí és on vaig començar a patir de veritat. Va ser molt pitjor córrer a Austràlia que a l’Antàrtida.

Hi va haver alguna marató especialment complicada pels factors meteorològics?
A l’Antàrtida no va ser fàcil perquè feia fred i vent. Però en ser la primera va ser una mica més senzill. Les que destacaria com més complicades en termes de meteorologia serien la de Perth, per la calor que feia, i la del Brasil, perquè vam tenir a sobre una forta tempesta que es va mantenir durant tota la carrera. Això si, també feia calor i en certa manera l’aigua s’agraïa i tot. També a Miami, on incomprensiblement va fer molt fred i això ho va complicar encara més perquè era l’última.

Com porta la ressaca emocional després d’aquests intensos set dies
Bé, a poc a poc. Intentant tornar a treballar i fer vida normal, perquè han sigut molts dies i tinc una mica la sensació d’abandonament de la rutina habitual. Quan acaba aquesta experiència estàs una mica a un núvol, però sobretot feliç d’haver-ho aconseguit.