Santi Amat, un 12 d’agost de 1932 a les aigües de l’oceà Pacífic, va fer història als Jocs Olímpics de Los Angeles. El regatista barceloní, després de les seves participacions a París (1924) i Amsterdam (1928), va aconseguir la primera medalla olímpica catalana en esport individual de vela a la modalitat de monopatí o snowbird, que substituïa a la Dinghy amb un únic tripulant a bord. Amat, aleshores de 45 anys, va completar una gran actuació i es va penjar el bronze, l'únic metall obtingut per a la delegació espanyola en els Jocs americans.
 
Amat (Barcelona 1887-1982) va mostrar, ben aviat, un interès pel món de la vela i, amb tan sols setze anys, ja es va fer soci del Club Marítim Barcelona. El seu objectiu no era cap altre que participar en uns Jocs Olímpics. De mica en mica, amb moltes hores d’entrenament i preparació, el regatista barceloní va anar perfeccionant les seves habilitats sobre el vaixell i amb 37 anys va arribar la seva hora.
 
París 1924 va ser l’estrena olímpica d’Amat en dues modalitats: Dinghy i Sis Metres. En la primera, el català es va quedar, amb la mel als llavis, i es va haver de conformar amb una meritòria quarta posició empatat a punts amb el finlandès Dittmar mentre que en l’altre, acompanyat d’Artur Mas Bové i Pere Pi Castelló, va quedar un pèl més enrere i va finalitzar en el vuitè lloc. A Amsterdam 1928 hi va passar, de puntetes, i la catorzena posició a les eliminatòries no va ser suficient perquè es classifiqués per a la fase final.
 
El seu gran moment va arribar a Los Angeles 1932. Cinc representants espanyols més acompanyaven a Amat a la ciutat californiana. Tots participaven en el tir olímpic. Ell era l’únic regatista. “El president del COE, el Comte de Güell, em va demanar per favor que hi anés. A la meva època no hi havia ningú que hi volgués anar”, va explicar, en declaracions a Història de l’esport català: la vela de 1978 realitzat per TVE, Amat, que va competir amb el seu Hispània. “Era un vaixell originari d’aquí. Tenia l’eslora fixa, la màniga i el calat eren voluntaris. La superfície de vela estava fixa situada entre el floc i la major a 15 metres”, va descriure el barceloní.
 
La competició també tenia les seves particularitats. Els vaixells es sortejaven abans de començar cada regata. “A cada prova canviàvem de vaixell, però la vela sempre era la mateixa amb el distintiu de la nació”, comentava Amat. D’aquesta manera es donava més importància a la qualitat i a la capacitat dels regatistes que a la tipologia dels vaixells.
 
L’inici de la prova va ser esplèndid. Després de vuit regates disputades, Amat era segon a la classificació general de la prova, a només dos punts del líder, l’holandès Mass. El català havia aconseguit una primera posició, dos segons, dos quarts, dos cinquens i un vuitè. Una petita davallada de rendiment a les tres últimes regates, amb un desè, un vuitè i un setè, el va fer perdre un lloc i va acabar a la tercera posició. El francès Lebrun es va emportar l’or i l’holandès Massa, la plata.

Una de les disciplines esportives més exitoses

Amat va obrir el camí en una de les disciplines esportives més exitoses de l’olimpisme català: la vela. Ell va col·locar la primera pedra i és, en gran mesura, el responsable de les bones actuacions posteriors dels navegants de casa nostra. La plata de Pere Millet a Mont-real 1976, l’or de Miquel Noguer a Moscou 1980 o l’or de Josep Maria Van der Ploog i la plata de Natàlia Via Dufresne a Barcelona 1992 en són només algunes mostres.