L’Espanya franquista i gris dels anys cinquanta no estava gaire avesada a les grans proeses esportives a escala internacional. És per això que l’epopeia de Miquel Poblet en la seva primera participació en el Tour de França, durant l’estiu de 1955, va ser percebuda com un autèntic raig de sol pels afeccionats hispans al ciclisme. El calb diví de Montcada i Reixac es va convertir en el primer ciclista originari del sud dels Pirineus a vestir el llegendari mallot groc després d’imposar-se a l’esprint en l’etapa inicial de la ronda francesa. Per si això no fos prou, Poblet va demostrar que era molt més que un velocista excepcional quan va coronar en primer lloc el cim del Tormalet i va repetir triomf d’etapa al Parc dels Prínceps de París gràcies a una brillant escapada. Uns èxits que van consagrar internacionalment el corredor català, que va viure, durant aquell 1955, un dels millors anys de la seva dilatada carrera.

Després d’una llarga trajectòria ciclista, iniciada el 1944 amb tan sols setze anys, Miquel Poblet es va atrevir, el 1955, a participar per primera vegada en una gran volta per etapes. Amb l’objectiu d’arribar al juliol en plena forma, el corredor de Montcada va començar l’any disputant la renascuda Volta a Andalusia, que celebrava la segona edició després de tres dècades de llarga aturada. Malgrat haver d’abandonar la cursa abans d’acabar-la, Poblet es va anotar el primer triomf de la temporada en alçar els braços a la meta malaguenya de l’etapa inaugural d’una prova que, símbol de l’aïllament internacional de l’Espanya de l’època, va comptar només amb la participació d’un corredor estranger d’entre els vuitanta-sis inscrits, el marroquí Abdelkader Mizmizi. 

Potser per això, Poblet va decidir continuar amb la seva preparació més enllà de les fronteres estatals. Una idea que el va dur, el 27 de febrer de 1955, a guanyar el prestigiós critèrium organitzat pel diari L’Écho d’Oran a l’Algèria colonial francesa. Amb la perspectiva de la història, resulta com a mínim curiosa la celebració, amb plena normalitat, d’una cursa ciclista en una Algèria que vivia els primers mesos de la guerra d’independència després de l’aixecament protagonitzat, l’1 de novembre de 1954, pel Front d’Alliberament Nacional algerià, que va realitzar diversos atemptats simultanis en una jornada que es considera l’inici formal del conflicte bèl·lic.

Les autoritats franceses i colonials sempre van resistir-se a parlar de guerra a l’hora de referir-se a la situació que es vivia a Algèria. Així, doncs, malgrat que a l’inici de 1955 decidissin augmentar substancialment el nombre d’efectius militars destinats a la colònia nord-africana i que, poc després, acabessin decretant l’estat d’urgència en una part del territori, el poder francès sempre parlava dels "esdeveniments d’Algèria". Un eufemisme que pretenia amagar la guerra que s’estava lliurant al país i que afectava, és cert, sobretot les zones rurals.

És per això que L’Écho d’Oran, el popular periòdic colonial que comptava en aquella època amb una difusió de més de cent mil exemplars, va decidir organitzar amb normalitat la cursa ciclista que apadrinava, tal com havia fet des de 1947 i com faria fins al 1960, tot just dos anys abans de la independència algeriana que va acabar amb la seva nacionalització i posada al servei de la causa de la jove Algèria lliure sota el nou nom de La République.

L’edició de 1955 del critèrium oranès va estrenar un circuit que recorria el flamant front marí de la ciutat. El tret de sortida de la cursa el van donar, davant d’una bandera tricolor que recordava que Algèria era encara una colònia francesa, el president del consell d’administració de L’Écho d’Oran, Lucien Perrier, i Achille Joinard, el màxim dirigent de la federació ciclista gal•la. 

Sota l’atenta mirada dels més de setanta mil espectadors que van omplir tots els racons del recorregut de la prova demostrant la passió pel ciclisme que hi havia a l’Algèria colonial, Poblet va aconseguir el triomf després d’una escapada en solitari i de resistir els ferotges atacs del campió del món, Louison Bobet, i del seu homòleg francès, Jacques Dupont, que malgrat l’afany no van aconseguir atrapar-lo.

La gesta del ciclista català va ser saludada amb entusiasme pel diari organitzador, que a l’edició vespertina del mateix dia de la cursa titulava a pàgina sencera "Le champion espagnol Miguel Poblet vainqueur à panache", la qual cosa glossava l’actitud combativa que el de Montcada havia demostrat durant la prova.

Abans d’estrenar-se al Tour de França, Poblet encara va tenir temps per ampliar el palmarès amb dues noves victòries: a Bilbao, gràcies al triomf en la tercera etapa de la Bicicleta Basca, i a Montpeller, imposant-se en la prestigiosa Midi Libre francesa.

Tot i no arribar al Tour amb una preparació homologable a la que realitzaven els grans noms del ciclisme europeu d’aquells anys cinquanta, el cert és que Poblet ho feia amb un molt bon balanç dels primers mesos de competició i amb la il·lusió de qui afronta un dels grans reptes de la seva carrera.

El ciclista català, conegut aleshores entre el pilot internacional amb el malnom de Sancho Panza degut al seu origen hispà, a la seva escassa estatura i a unes formes més aviat boterudes pels estàndards dels corredors de l’època, es va convertir en una de les grans revelacions d’aquell Tour de 1955 que va acabar guanyant, per tercera vegada consecutiva, el bretó Louison Bobet, el mateix a qui Poblet havia aconseguit deixar enrere als carrers d’Orà pocs mesos abans.

En l’etapa inicial de la ronda francesa, el mateix dia en què el Tour estrenava la photo finish per dilucidar qui era el vencedor en els finals ajustats, Miquel Poblet es va imposar clarament a l’esprint sense necessitat que els jutges haguessin de validar la seva victòria gràcies a la nova tecnologia. El català va deixar enrere grans esprintadors com el francès Louis Caput o el belga Edgard Sorgeloos a la meta de Dieppe i va assolir una fita sense precedents en el ciclisme hispànic: la de vestir-se amb el mallot groc que distingia el líder de la classificació general de la prova. Malgrat que Poblet tan sols va poder lluir en dues ocasions aquesta preuada peça, durant la contrarellotge per equips que constituïa la segona part de la primera etapa i en la següent jornada, que acabava a Roubaix després de transitar pels temuts pavés, el de Montcada va passar a la història com el primer ciclista del sud dels Pirineus a vestir-se de groc.

Les gestes gal·les de Sancho Panza no es van limitar, però, a aquell esprint per les carreteres de Normandia. Poblet va fer, durant tota la ronda francesa, una autèntica demostració de les seves virtuts com a ciclista, que anaven molt més enllà de la condició de gran velocista. Durant la divuitena etapa, que enllaçava Saint Gaudens i Pau, Poblet va atacar ni més ni menys que a Louison Bobet i va coronar en primer lloc el cim del Tormalet, la qual cosa va desfermar l’eufòria entre els espectadors hispans que s’hi havien congregat, molts dels quals eren refugiats republicans que havien creuat els Pirineus després de la victòria franquista a la guerra del 36.

Diversos d’aquells exiliats havien volgut parlar personalment amb Poblet durant l’etapa que havia finalitzat a Acs, molt a prop de la frontera espanyola. D’entre les moltes qüestions que els refugiats plantejaven insistentment al corredor català a l’hotel on aquest descansava, destacaven les que tenien a veure amb la situació que es vivia a l’Espanya franquista i amb les possibilitats de retornar-hi. Alguns dels qui havien saludat Poblet a Acs ho van fer de nou a Montcada, comunicant-li que les seves paraules els havien ajudat a prendre la decisió d’abandonar l’exili.

El cert és que Miquel Poblet ben bé podria haver estat a la pell d’aquells refugiats, ja que el corredor català sempre explicava que el seu pare, veient la immediatesa de la victòria franquista, s’havia plantejat la possibilitat d’abandonar la seva Montcada natal per marxar a l’exili. Només la intervenció de la mare, que va li va etzibar al seu marit la frase "de què tens por? No ets de cap partit, no has fet res", va acabar fent canviar d’opinió el patriarca dels Poblet, amb la qual cosa es va evitar la marxa de tota la família cap a França.

Després de guanyar a l’esprint i de creuar en primer lloc el cim del Tormalet, Miquel Poblet va completar la seva epopeia al Tour de 1955 amb una nova victòria de prestigi: el triomf al Parc dels Prínceps de París en la darrera etapa de la ronda francesa.

Amb aquesta nova victòria, Poblet esdevenia també el primer hispà a guanyar a París i unia el seu nom a un palmarès que incloïa les grans figures del ciclisme mundial, entre les quals es podien trobar diversos guanyadors del Tour de França.

La victòria de Poblet a París no va ser conseqüència d’un bon esprint, com a Dieppe, sinó d’una escapada similar a la que havia protagonitzat mesos abans a Orà. El calb diví va atacar el pilot ciclista a dotze quilòmetres de la meta i va mantenir l’avantatge fins a entrar victoriós en un velòdrom del Parc dels Prínceps de París ple de gom a gom que va aplaudir entusiasta la seva combativa gesta. La gesta d’algú amb "panache", com els agrada dir als francesos.

La gosadia de Miquel Poblet no va tenir només recompensa en forma d’una victòria d’etapa que li va permetre inscriure el seu nom en un palmarès que estava només a l’abast dels millors, sinó que va comportar que el corredor de Montcada cobrés més d’un milió de francs francesos en primes, gràcies, entre d’altres, al seu tercer lloc a la classificació del mallot verd o al premi a la combativitat. Una xifra gens menyspreable ateses les penúries que es vivien a l’Espanya franquista de la dècada dels anys cinquanta.

Després de l’epopeia al Tour, Miquel Poblet va completar el seu espectacular palmarès amb diverses victòries en els critèriums d’agost i de setembre, en què el públic estava delerós de veure novament les grans estrelles de la ronda francesa, que aprofitaven aquesta circumstància per fer caixa. El calb diví va aconseguir el triomf als critèriums d’Abbeville, de Bèlagarda, de Château-Chinon i de Ganges, als quals caldria afegir diversos podis en curses similars. Tot plegat, un brillant palmarès que el va situar a la primera línia del ciclisme mundial.

Després d’aquest 1955 triomfant, el de Montcada va tornar a participar en el Tour a l’edició següent i, tot i que va guanyar una nova etapa a l’esprint a La Rochelle, el seu idil·li amb la ronda gal·la es va truncar en veure’s forçat a l’abandonament durant la catorzena etapa. Una situació que es va repetir el 1957 en què, en el seu tercer i darrer Tour, Poblet es va haver de retirar quan havien transcorregut únicament quatre etapes.

El seu fitxatge per un equip italià va propiciar que el català iniciés, a partir de 1956, una llarga aventura amorosa amb el Giro. Va guanyar quatre etapes en la seva primera participació en la Corsa Rosa i va repetir, el 1961, una proesa semblant a la del Tour de 1955 en vèncer en tres etapes i vestir, durant sis dies, la maglia rosa de líder. D’aquesta manera, es va convertir en el segon corredor hispànic a portar-la, només darrere del valencià Salvador Botella, que l’havia dut durant una única i solitària jornada del Giro de 1958.

Els seus vint triomfs d’etapa al Giro, als quals cal afegir tres victòries al Tour, tres a la Vuelta així com dues classificacions generals de la Volta a Catalunya i dos triomfs a la Milà-Sanremo, considerada un dels monuments del ciclisme, fan que Miquel Poblet sigui considerat, molt encertadament, el millor ciclista català de tots els temps.

És precisament aquest origen català el que va estar a punt de provocar-li un disgust durant una visita a l’Argentina que va tenir lloc cap a la fi de la seva carrera, quan un periodista local li va preguntar si era "gallego", una qüestió a la qual el de Montcada va respondre amb un enèrgic "¡No! ¡Yo soy catalán!".

L’espontània resposta de Poblet va desencadenar un conflicte al més alt nivell, ja que, segons com s’interpretés, podia donar a entendre que el llorejat corredor, una de les grans icones esportives de l’Espanya franquista, no es considerava espanyol.

En retornar a la Península, el ciclista va rebre l’ordre de comparèixer davant de José Solís, el ministre secretari general del Movimiento, una de les més altes autoritats del règim. El ministre el va renyar amb duresa tot explicant-li: "¿Pero usted no sabe que allá los españoles somos todos gallegos? ¿No sabe que por decir esto hay gente que ha ido a la cárcel?".

En això darrer, al ministre no li faltava raó. La dictadura no dubtava a reprimir qui posava en qüestió el seu règim totalitari o renegava de la seva adscripció nacional espanyola. En aquella compareixença davant de Solís, Miquel Poblet va comptar amb la complicitat del ministre d’Afers Exteriors, Fernando María Castiella, a qui el ciclista havia conegut quan tots dos havien coincidit a Itàlia, l’un competint en un equip transalpí i l’altre com a ambaixador espanyol a la Santa Seu, que sabia perfectament que Poblet distava molt de ser un perillós separatista.

Aquesta proximitat amb el poder franquista va obrir diverses portes a Poblet quan, un cop retirat del ciclisme, es va convertir en empresari liderant la delegació espanyola de la companyia italiana d’electrodomèstics Ignis, la mateixa que patrocinava l’equip ciclista en què havia competit entre 1957 i 1962 i que acabaria obrint una fàbrica a la seva Montcada natal.

A l’inici de les seves aventures com a empresari, Poblet va arribar a visitar el Palau d’El Pardo acompanyat per Giovanni Borghi, el fundador de la marca italiana, i del procurador a les Corts José Antonio Elola-Olaso, per entrevistar-se amb Francisco Franco. Una visita que va acabar, gràcies a la veterania i a l’ull empresarial de Borghi, amb els representants d’Ignis regalant una cinquantena de neveres a Carmencita, la filla única del dictador, per tal que pogués utilitzar-les l’associació contra el càncer en què estava implicada.

Una anècdota que il·lustra la transcendència que els triomfs de Poblet, i molt especialment les seves gestes durant el Tour de 1955, van tenir en aquella Espanya grisa dels anys cinquanta i que van servir per trencar, en l’àmbit esportiu, l’aïllament internacional en el qual Franco i el seu règim vivien des de 1939.