Cada 17 de juny, la Vall d’Aran celebra la seva particular Diada nacional recordant que va ser precisament en aquesta data quan, el 1991, l’Aran va celebrar les primeres eleccions al restablert Conselh Generau, una institució d’autogovern, hereva dels privilegis concedits pel rei Jaume II a aquest territori a través de la Querimònia, aprovada el 1313, que havia estat abolida fruit de la creació de les províncies espanyoles el 1834.

Amb l’establiment de la nova divisió administrativa estatal la Vall d’Aran va quedar integrada dins de la província de Lleida i va veure com s’esfumava tot rastre del seu anterior autogovern. El que no va poder evitar la imposició administrativa espanyola és la capriciosa geografia que defineix aquest territori i que implica que, històricament, l’Aran fes vida adreçant la seva mirada cap a Occitània, a l’Estat francès, en lloc de fer-ho cap a la resta de la província «espanyola» de Lleida.

Un exemple molt evident d’aquesta situació el trobem en el que avui és el principal equip de la Vall, la Union Esportiva Bossòst, un club originari de la petita localitat que li dona nom, Bossòst, ubicada al terçó de Quatre Lòcs, a la vora del riu Garona, que travessa la Vall d’Aran i que va a desembocar a la costa atlàntica d’Occitània.

De fet, la Union Esportiva és el principal representant futbolístic de l’Aran des de la desaparició, el 2013, del Futbol Club Vielha, l’equip de la capital de la Vall que, nascut el 1952, havia participat històricament a les competicions regionals organitzades per la Federació Catalana de Futbol al Pirineu lleidatà.

A diferència del Vielha, la Union Esportiva Bossòst, que va néixer durant la dècada dels 20 del segle passat, ha estat sempre afiliada, al llarg de la seva gairebé centenària història, a la Federació Francesa de Futbol, tot participant a les competicions regionals del departament de l’Alta Garona així com a la prestigiosa Copa de França.

Aquesta filiació de la UE Bossòst a la federació francesa es remunta a l’any 1928, quan el club aranès es va incorporar a les lligues regionals del futbol gal per una raó purament pràctica associada a la singular orografia del seu territori. Les habituals nevades que afectaven aquesta regió provocaven la impossibilitat que els habitants de Bossòst poguessin creuar a l’altre costat de la Vall i competir, per tant, amb equips del territori català.

No va ser fins a la finalització de la construcció del primer túnel de Viella, inaugurat el 1948, en plena dictadura franquista, amb el nom d’Alfons XIII, recordant així que era sota el seu regnat quan s’havia iniciat l’obra, que no es va facilitar la connexió de la Vall d’Aran amb el territori català, un fet que va quedar reforçat arran de la inauguració del nou túnel, batejat aquest cop com a Juan Carlos I, l’any 2007. Un fet que explica per què el FC Vielha, creat el 1952, optés per competir a les categories inferiors del futbol català a diferència del que havia decidit, gairebé tres dècades abans, la Union Esportiva de Bossòst.

La inexistència d’aquest túnel, i el fet que durant l’hivern fos pràcticament impossible passar cap a Catalunya, va provocar que el club de Bossòst decidís sol·licitar la seva admissió a la Federació Francesa i poder competir així a la lliga regional de l’Alta Garona, una petició que va ser ràpidament acceptada per les autoritats futbolístiques gal·les i que va convertir a la UE Bossòst en el segon equip estranger a competir al futbol francès seguint així l’estela de l’AS Monaco, que havia començat a fer-ho el 1919.

Actualment, la Union Esportiva Bossòst, erigida en representant esportiva de l’Aran tot assumint la identitat occitana d’aquest territori, tal com es visualitza en la denominació oficial del club, competeix a la segona lliga departamental de l’Alta Garona, és a dir, a la desena divisió del futbol francès.

Més enllà de la lliga, la UE Bossòst també participa en la Copa de Comenge, una competició que agrupa equips originaris d’aquesta històrica regió occitana que comprèn bona part del territori dels actuals departaments francesos de l'Alta Garona, d'Arieja i dels Alts Pirineus. Aquesta copa és, de fet, la que més alegries ha donat als de Bossòst que poden presumir d’haver guanyat en dues ocasions un trofeu del qual van ser un dels equips impulsors.

La competició que més il·lusió desperta entre els seguidors de la Union Esportiva és, però, la Copa de França, que disputen tots els equips afiliats a la Federació Francesa, independentment de la seva categoria. A diferència de molts altres equips modestos, el Bossòst no ha aconseguit mai superar la tercera eliminatòria d’aquesta prestigiosa competició del KO i, per tant, no ha pogut fer realitat el seu somni d’enfrontar-se a un equip de les categories professionals del futbol francès.

Cal tenir present que la geografia ha jugat un paper clau en l’evolució de la UE Bossòst, ja que no només ha condicionat la seva existència propiciant que competeixi en la lliga d’un estat diferent del del seu d’origen, fet pel qual ha necessitat comptar amb l’aval de la FIFA, sinó perquè el club ha tingut una forta identitat marcada per la importància de l’activitat minera al seu territori.

També que un dels pilars econòmics de la zona de Bossòst durant els primers anys del segle XX era precisament l’explotació de zinc, iniciada durant la dècada dels 10 a la Mina Victòria. Aquesta circumstància va provocar que la Union Esportiva tingués una estreta relació amb la mineria, ja que va ser fundada per Manuel Huguet, secretari de la mateixa Mina Victòria, i molts dels primers futbolistes de l’equip eren justament miners, fet que va servir per donar una identitat obrera i humil al club a la qual posteriorment s’afegiria la seva condició aranesa i occitana.

Tot i que la construcció i la modernització del túnel de Viella van permetre trencar l’aïllament que la Vall d’Aran patia durant l’estació hivernal en el moment de la fundació de la Union Esportiva Bossòst, el club no ha volgut renunciar a la decisió que va prendre d’afiliar-se a la Federació Francesa, posant en evidència que existeix una Aran que és més a prop d’una Occitània amb qui comparteix llengua i cultura que no pas d’una província de Lleida a la que va ser forçosament incorporada durant la primera meitat del segle XIX.