La selecció italiana de futbol alça el braç abans d'un partit del Mundial de 1934.Els combinats italià i espanyol s’han trobat força vegades a les fases finals dels campionats de futbol, tan a nivell continental com internacional. Durant dècades, però, la selecció ibèrica va ser un equip de segon ordre que era poca cosa més que un punt i seguit per als italians. No va ser així la primera vegada que es van enfrontar, al Mundial de 1934, celebrat precisament en terres italianes.
Mentre que l’equip de la República espanyola condensava en certa manera l’esperit d’aquella experiència política -quedava encara una guerra i uns quants anys perquè la dictadura instrumentalitzés l’equip-, amb un porter català, Ricardo Zamora, i la immensa majoria de jugadors de camp bascos, la selecció itàlica era un vehicle propagandístic del feixisme mussolinià. Això sí, amb futbolistes molt bons. Un d’ells era Giuseppe Meazza, un dels davanters més anomenats de la primera meitat del segle XX. De fet, l’estadi milanès encara porta avui en dia el seu nom quan juga l’Inter -quan juga l’AC Milan, es converteix en San Siro.
El dictador Benito Mussolini estava decidit a que la Copa Jules Rimet -així es va anomenar el trofeu fins el 1970- es quedés a Itàlia i ho tenia força apamat perquè es complís el seu guió.
El partit es va jugar a Florència, el 31 de maig de 1934. La selecció republicana venia de guanyar a Brasil per 3 a 1. A més de Zamora, considerat el millor porter de l’època junt al txec Planicka, el combinat que entrenava Amadeo García Salazar -vinculat políticament al nacionalisme basc- era ple de jugadors provinents d’Euskadi. Els catalans Ventolrà i Nogués (FC Barcelona) i Bosch (RCD Espanyol) esperaven com a suplents.
Els italians presentaven un onze amb el fenomenal Meazza... i tres jugadors argentins: Demaría, Monti i Orsi. Futbolistes que ja havien jugat amb l’albiceleste i el concurs dels quals va suposar una altra font de polèmica. L’Espanya franquista nacionalitzaria anys després a Kubala i Di Stéfano i els vestiria amb la roja, però el tripijoc no va sortir bé. Avui en dia, seria impensable que un jugador pogués canviar de samarra un cop arribat a l’edat adulta i havent debutat amb el combinat sènior. Les normes de la FIFA ho prohibeixen expressament.
Les males llengües diuen que Mussolini havia amenaçat amb executar els jugadors italians si no guanyaven el campionat. L’onze transalpí sembla que volia fer feliç al dictador i va saludar sempre, rigorosament, abans dels seus partits, amb la mà alçada. Per acontentar el Duce o, segurament, per no caure en desgràcia. El problema del partit amb el combinat de la República va ser que l’àrbitre belga Baert també tenia ganes de complaure Mussolini, que estava a la ciutat dels Mèdici per veure l'enfrontament. Les cròniques expliquen que Baert es va fer l’orni durant tot el partit mentre els italians repartien llenya. Tanta va ser la duresa de l’equip local –van anar tan a fons com les legions romanes en les que s’emmirallava el dictador – que Zamora va acabar amb un parell de costelles trencades. L’equip de García Salazar es va avançar per mitjà de Regueiro; abans de la mitja part, Ferrari igualava la contesa.
Com que els empats encara no es resolien mitjançant la pròrroga i els penals -les tandes de penals són un invent dels anys 70-, l’endemà –sí, l’endemà – es va jugar un segon partit. Meazza va marcar l’únic gol, una diana en la que sembla que un dels transalpins va desplaçar de manera flagrant al porter català Nogués, que substituïa al masegat Zamora.
Els italians, amb l’1 a 0, van sortir del pas. La selecció de la República, que s’havia reunit sota la tricolor, no va poder tornar a competir a gran nivell. Fins a quin punt s’ha inflat l’efecte arbitral i si l’eliminació va ser injusta, és difícil de precisar. Tot amb tot, sí que és cert que els àrbitres que van xiular els dos partits, Baert i el suís Mercet, van ser sancionats per les seves respectives federacions en tornar a casa. El Mundial de 1934 quedaria ja sempre sota l’ombra del dubte. La memòria el recorda com "el Mundial de Mussolini".
Els jugadors del equip de García Salazar van marxar d’Itàlia amb la sensació que els havien pres el número i l’eco de les irregularitats, que també van patir d'altres seleccions, va fer que el president de la República, Niceto Alcalá-Zamora, els condecorés amb la medalla de l’Ordre Civil de la República.
Molts jugadors d’aquell equip es van exiliar durant la Guerra Civil espanyola i el franquisme. Alguns, com Martí Ventolrà –un extrem hàbil i elèctric, que va jugar el segon partit de Florència– van marxar de gira amb el FC Barcelona a Mèxic, el 1937, davant la impossibilitat de jugar competicions a l’Estat. Una gira que va salvar les arques del club blaugrana i que va canviar la vida de molts jugadors: Ventolrà i d’altres es van quedar a terres americanes. En el cas d’aquest jugador, sembla que per amor. Es va casar amb la filla del president Lázaro Cárdenas, que posteriorment obriria les portes del país asteca a milers d’exiliats catalans i espanyols.
Sobre el Mundial del 34, després de dos partits tan aspres, a la selecció transalpina li tocava un altre matx a vida o mort contra els austríacs, anomenats aleshores el Wunderteam (equip de meravella). Els italians van guanyar per 1 a 0.
A la final els esperava Txecoslovàquia, una de les seleccions maleïdes de la història del futbol -ha arribat a dues finals i les ha perdut ambdues-. Encara que els centreeuropeus tenien al que va ser màxim golejador del torneig, Oldrich Nejedly, el combinat amfitrió va obtenir el triomf definitiu per 2 a 1.
Itàlia repetiria el 1938 la victòria al Mundial de França, de manera neta. Fins a dia d'avui, amb quatre Copes del Món i dues finals, només està per darrere de Brasil en palmarès.
