El vespre del dissabte 18 de juny de 1994 el pub O’Toole’s, un dels punts de trobada dels habitants de la petita localitat de Loughinisland, al comptat irlandès de Down, un dels sis de l’illa que encara es trobaven sota dominació britànica, estava inusualment ple. En concret, a l’interior s’hi havien aplegat fins a 24 parroquians, gairebé un deu per cent del conjunt dels habitants d’aquesta tranquil·la població situada a una trentena de quilòmetres al sud de Belfast que, fins aleshores, pràcticament no s’havia vist afectada pels Troubles que, des de finals dels anys 60, sacsejaven la quotidianitat dels habitants del nord d’Irlanda.
El motiu d’aquesta elevada concurrència no era altre que l’estrena de la selecció de la República d’Irlanda al mundial dels Estats Units de 1994 en un partit que havia d’enfrontar-la a la Itàlia de Roberto Baggio, una de les grans favorites per acabar emportant-se la copa.
Curiosament, els parroquians de l’O’Toole’s no animaven a la selecció del territori del qual administrativament formaven part, la d’Irlanda del Nord, que no havia aconseguit el bitllet pel mundial nord-americà, sinó a la de la veïna república irlandesa, que consideraven com la legítima representant futbolística del conjunt d’una illa que ambicionava la seva reunificació en un únic estat deslligat de tot vincle amb la corona britànica.
Igual que la immensa majoria de la comunitat catòlica del nord d’Irlanda, caracteritzada per les seves posicions polítiques nacionalistes i republicanes, partidàries de la unificació d’Irlanda, els clients del pub de Loughinisland abominaven de la selecció d’Irlanda del Nord, que congregava les simpaties de la comunitat protestant i unionista local, i recolzaven apassionadament a la d’Éire, a la que consideraven com l’única representant esportiva legítima del conjunt d’Irlanda.
L’ambient festiu en el qual els clients de l’O’Toole’s gaudien de l’estrena mundialista de la seva estimada selecció d’Irlanda es va veure pertorbat a les deu i deu de la nit, quan el marcador del partit que s’estava jugant a l’estadi dels Giants de Nova York reflectia un sorprenent 0-1 favorable al combinat irlandès, moment en el qual dos encaputxats van entrar al local i, després de cridar “Bastards fenians!”, un insult habitual que la comunitat unionista dedicava als nacionalistes irlandesos, van obrir foc contra els presents etzibant-los més de seixanta bales.
- L’estadi dels Giants, a Nova York, en el moment de l’inici del partit Itàlia-Irlanda del mundial dels EUA de 1994
- @flowrmeadow
Els dos encaputxats que van disparar contra els afeccionats indefensos que festejaven la victòria irlandesa eren dos membres de la Ulster Volunteer Force (UVF, la Força de Voluntaris de l’Ulster), una organització paramilitar lleialista que pretenia venjar així l’atac que, dos dies abans, havia costat la vida a tres dels seus dirigents al cor de Shankill Road, el principal feu protestant i unionista de Belfast, i que havia estat responsabilitat de l’INLA, l’Exèrcit Irlandès d’Alliberament Nacional, una facció armada socialista i republicana que compartia amb l’IRA la voluntat d’alliberar i d’unificar l’illa d’Irlanda.
En resposta a l’atemptat de Shankill Road, la UVF havia cridat a regar de sang els carrers i a assassinar a tants catòlics com fos possible, en un exemple del sectarisme religiós que guiava la seva acció criminal. L’endemà d’aquesta crida, l’organització lleialista havia protagonitzat dos atemptats. El primer, assassinant un taxista catòlic a Carrickfergus. El segon, matant per error a dos protestants a Newtonabbey pensant que aquells contra qui dirigien les bales eren, en realitat, de confessió catòlica.
El tercer atemptat que la UVF va dirigir contra la comunitat catòlica va ser precisament el del pub O’Toole’s, a la petita i fins aleshores pacífica Loughinisland. I el seu resultat va ser força més tràgic que els anteriors. L’atac lleialista va deixar el trist balanç de sis morts i cinc ferits greus, al mateix temps que va sembrar el desconcert en un local que va substituir l’alegria de la victòria irlandesa davant d’Itàlia per la tristor infinita d’un atemptat sectari que va segar la vida de sis civils catòlics, tots homes, que anaven des dels 34 anys d’Adrian Rogan, la víctima més jove, fins als 87 de Barney Green, el difunt d’edat més avançada.
Tot i que la UVF va argumentar, en la seva reivindicació de l’atemptat, que l’O’Toole’s estava acollint una trobada de militants republicans, el cert és que l’únic que feien els parroquians del pub era mirar el futbol a la televisió, evidenciant així la naturalesa sectària d’un atac que anava dirigit contra la comunitat catòlica i nacionalista que simpatitzava amb la selecció de la República d’Irlanda en lloc de fer-ho amb la d’Irlanda del Nord.
La ràpida difusió de la tràgica notícia va entelar la històrica victòria de la selecció irlandesa davant d’Itàlia a Nova York i va fer que el que havia de ser un motiu de joia i d’alegria per a la comunitat irlandesa d’arreu del món es convertís en una jornada de dol i de ràbia. La indignació davant de la matança de sis innocents que només miraven un partit de futbol a través de la televisió va suscitar la condemna unànime de les més altes instàncies, des del papa Joan Pau II fins al president nord-americà Bill Clinton, passant per la mateixa reina britànica, Isabel II, a la qual veneraven els autors de la massacre.
El cruel atemptat va obrir una etapa de violència que va posar en risc el procés de pau que feia temps que es covava al nord d’Irlanda i que acabaria cristal·litzant, el 31 d’agost d’aquell mateix 1994, en l’històric anunci d’un alto el foc permanent per part de l’IRA, l’Exèrcit Republicà Irlandès, en el que seria el primer pas cap a l’Acord de Pau de Divendres Sant de 1998 que posaria fi a la violència que feia dècades que dessagnava els sis comptats irlandesos sota control britànic.
- El Giants Stadium ple d’afeccionats irlandesos durant l’Itàlia-Irlanda del 18 de juny de 1994
- @irish_pics
Certament, la matança de Loughinisland semblava un intent del lleialisme més exacerbat d’obrir de nou l’espiral violenta amb l’objectiu d’aturar qualsevol intent de pacificar l’illa i de trobar una solució política al seu conflicte.
En el marc d’aquesta estratègia, el nord d’Irlanda encara va viure, durant la celebració del mundial dels Estats Units de 1994, un altre atemptat que va estar a punt de comportar una nova tragèdia. En aquesta ocasió, l’escenari no va ser Loughinisland sinó Annaclone, una altra petita localitat del nord d’Irlanda, també situada al comtat de Down, vora la frontera amb la República, i que també tenia una aclaparadora majoria de població catòlica i nacionalista que no arribava als dos centenars d’habitants.
El 17 de juliol de 1994, el pub Hawthorn Inn havia aplegat una quarantena de veïns d’Annacolne per seguir en directe la final del mundial que oposava al Brasil amb la mateixa Itàlia a qui la selecció d’Irlanda havia derrotat aquell 18 de juny d’infaust record. Mentre s’estava disputant el partit, diversos homes armats, militants en aquest cas de la Ulster Defense Association (UDA), l’Associació de Defensa de l’Ulster, una altra organització paramilitar lleialista, van intentar entrar al local, però es van trobar amb què, per raons de seguretat, la porta estava tancada amb clau. En aquest context, els pistolers lleialistes van disparar a través de les finestres provocant set ferits entre els presents, però sense arribar a assassinar a ningú, a diferència del que havia succeït a Loughinisland tot just un mes abans.
Malgrat que el balanç no fos el mateix, l’atac de l’UDA tornava a posar de manifest la intenció de l’unionisme armat britànic d’atemptar contra la població civil catòlica. De fet, molt probablement els clients del Hawthorn Inn es van salvar per la prudència dels seus propietaris que, veient el que havia succeït a pub O’Toole’s, van decidir tancar amb clau la porta per dificultar un potencial atemptat.
- Els jugadors d’Irlanda vesteixen un braçalet negre en record de les víctimes de Loughinisland.
- UEFA
En un dels capricis de la història, el sorteig de l’Eurocopa de 2012 va propiciar que, el 18 de juny d’aquell mateix any, tot just el dia en el qual es commemorava el divuitè aniversari de la matança “mundial” de Loughinisland, s’hagués de disputar un nou Irlanda-Itàlia, aquest cop en el marc de la fase de grups del campionat europeu de nacions que organitzaven conjuntament Polònia i Ucraïna.
Per tal de recordar una massacre que va marcar profundament els afeccionats irlandesos, la federació de futbol d’Irlanda va sol·licitar a la UEFA poder lluir, durant la disputa del partit que l’havia d’enfrontar a Itàlia a la localitat polonesa de Poznan, un braçalet negre en record de les víctimes de Loughinisland.
Malgrat que la UEFA va aprovar la petició i que, per tant, els jugadors irlandesos van poder homenatjar així els sis catòlics que havien mort assassinats mentre animaven la selecció de la República d’Irlanda durant el mundial de 1994, la decisió no va estar exempta de polèmica, ja que entre la comunitat protestant i unionista del nord d’Irlanda es van alçar diverses veus, entre elles les d’alguns responsables de la mateixa UDA, que argumentaven que una decisió d’aquestes característiques suposava barrejar esport i política i que implicaria unes conseqüències nefastes.
Amb la seva voluntat d’evitar l’homenatge als civils innocents assassinats el 18 de juny de 1994, l’extremisme unionista evidenciava el seu intent d’esborrar la memòria de les víctimes de la matança “mundial” de Loughinisland. Una tragèdia que va marcar el mundial de 1994 i que, paradoxalment, va tenir lloc mentre el nord d’Irlanda covava l’acord de pau que, anys després, serviria per pacificar un territori que havia viscut les darreres dècades a sang i foc.
