Per comprovar la profunditat dels canvis que, a nivell polític, ha experimentat Catalunya en les darreres quatre dècades n’hi ha prou a constatar quins van ser els resultats a les eleccions generals de juny de 1986, ara fa poc més de 40 anys. En aquella ocasió, el PSC va encapçalar la collita de diputats, obtenint-ne 21, seguit de Convergència i Unió, amb 18, de la Coalició Popular, amb 6, i del CDS d’Adolfo Suárez i de la Unió de l’Esquerra Catalana, formada pel PSUC i l’Entesa, amb un cadascun.

ERC, que aleshores era encara un partit federalista, va perdre l’únic escó que tenia al Congrés espanyol. Ni un sol dels 47 diputats que Catalunya va enviar a la Carrera de San Jerónimo es reivindicava com a independentista. De fet, l’independentisme català l’encapçalava aleshores l’extraparlamentari Moviment de Defensa de la Terra (MDT), que en aquelles eleccions va fer campanya activa per l’abstenció amb el lema “Catalans, no voteu! Nosaltres no som espanyols”.

Malgrat la irrellevància institucional de l’independentisme, el fet és que aquest moviment era molt present als carrers del país i exhibia una força creixent, especialment entre el jovent, com ho demostren els fets que es van viure al llarg d’aquell mes de juny de 1986 en què la campanya electoral va coincidir amb la celebració de la copa del món de futbol de Mèxic. Durant el mundial asteca, la selecció espanyola va tenir una trajectòria prou exitosa, sobretot si la comparem amb la precedent copa del món estatal de 1982, que va acabar desencadenant una batalla entre l’independentisme combatiu i l’extrema dreta espanyolista que va tenir les Rambles, i molt especialment la Font de Canaletes, com a escenari preferent.

El mateix 1 de juny de 1986 en què Espanya va debutar al mundial mexicà amb una polèmica derrota per la mínima enfront del Brasil, l’MDT va instal·lar una barraca a les Rambles que ben aviat va passar a compartir espai amb les que els partits polítics van muntar-hi en ocasió de la campanya electoral. A banda de vendre-hi material independentista, la parada servia per divulgar les campanyes que l’organització tenia en marxa, ja fossin per l’abstenció a les eleccions espanyoles, per l’amnistia dels presoners polítics o contra la concessió dels Jocs Olímpics de 1992 a la ciutat de Barcelona.

Mentre els militants independentistes difonien la seva propaganda a les Rambles, el 7 de juny, la selecció espanyola es refeia de la seva desfeta inicial guanyant per la mínima a Irlanda del Nord, i imposant-se per 3-0 a Algèria, el 12 de juny, aconseguint així el bitllet pels vuitens de final del mundial.

Després del partit contra Algèria, que la selecció estatal va vèncer gràcies a dos gols del migcampista català Ramon Maria Calderé en una brillant actuació que va quedar enterbolida pel seu posterior positiu en un control antidòping, la barraca de l’MDT va ser atacada de matinada per un grup d’afeccionats de la selecció estatal que lluïa banderes espanyoles, algunes de les quals amb simbologia franquista.

Després de l’agressió, l’MDT va fer públic un comunicat cridant el poble català a fer-se respectar i a no deixar cap agressió sense resposta. “Que vagin preparant les maletes que la nostra serà una terra lliure on no hi haurà lloc per a opressors” afirmava, literalment, l’organització independentista. S’iniciava així la batalla per Canaletes.

L’endemà d’aquell atac, les Rambles de Barcelona van ser de nou el principal escenari de la bulliciosa vida de la ciutat. Així, doncs, el 13 de juny, mentre l’MDT reobria la seva barraca, un grup de missatgers en lluita decidia manifestar-se davant de la caseta electoral del PSC al crit de “¡Felipe, cuatrero, trabaja de mensajero!”. L’acció no era més que el preludi d’una altra manifestació que s’iniciaria al vespre des de la Font de Canaletes i que l’MDT havia convocat en solidaritat amb la lluita independentista d’Euskadi i en protesta per la mort, a la presó d’Herrera de la Mancha, del militant d’ETA Joseba Asensio, succeïda pocs dies abans. 

Les colpidores imatges de la policia nacional espanyola carregant contra els portadors del taüt d’Asensio van provocar que un miler de persones participessin en la convocatòria de l’MDT que va recórrer les Rambles i que va provocar diversos moments de tensió quan els manifestants van increpar els responsables de les casetes electorals de CiU i del PSC, arribant fins al punt de cremar diversos cartells amb el rostre de Felipe González.

La imatge d’un miler de persones manifestant-se a Canaletes en solidaritat amb un pres abertzale no va agradar gens ni mica l’extrema dreta espanyolista, que va enfurismar-se encara més en conèixer l’atemptat que, quatre dies després, ETA va realitzar a Madrid contra la vida del comandant de l’exèrcit espanyol Ricardo Sáenz de Ynestrillas, molt vinculat al colpisme feixista, i dels dos militars que l’acompanyaven, un tinent coronel i un soldat ras.

Aquest atemptat va tenir lloc la vigília del partit de vuitens de final que, el 18 de juny, va enfrontar Dinamarca i Espanya. Malgrat que els danesos es van avançar al marcador, el combinat estatal va acabar esclafant-los gràcies a quatre gols del davanter madridista Emilio Butragueño que van acabar deixant el marcador en 1-5. Tan bon punt l’àrbitre va xiular el final del partit, tot i ser ben entrada la matinada, centenars de persones van sortir en cotxe als carrers de Barcelona per festejar la victòria.

Un grup d’uns dos-cents espanyolistes es van aplegar a la Font de Canaletes per celebrar el pas als quarts de final i, després d’exhibir banderes franquistes, van destrossar les barraques que l’MDT i el PSC tenien instal·lades a les Rambles. 

L’endemà, mentre el telenotícies de TVE projectava un polèmic resum del partit on es van poder veure les sigles PSOE sobreimpreses en un dels gols de Butragueño, l’MDT va reaccionar amb duresa a l’agressió contra la seva barraca fent una crida a fer respectar els símbols nacionals i a celebrar, a Canaletes, una possible derrota de la selecció espanyola al partit de quarts de final que havia d’enfrontar-la a Bèlgica.

Més enllà dels tradicionals cartells i fullets utilitzats per difondre la seva convocatòria, l’MDT va voler publicar un anunci al diari Avui apel·lant a la ciutadania a defensar Canaletes en cas de victòria espanyola i a aplegar-s’hi per fer gatzara si el combinat estatal queia eliminat. Tot i que l’MDT va arribar a pagar la publicitat, la direcció de l’Avui es va negar a publicar-la sota l’argument d’evitar encendre encara més els ànims de la batalla que es lliurava entorn de la mítica font barcelonina.

El diumenge 22 de juny va començar mogut pels militants de l’MDT. El dia que, a tocar de la matinada, Espanya s’havia de jugar amb Bèlgica una plaça en una de les semifinals del mundial, hi havia eleccions generals. D’acord amb la seva crida al boicot, els militants independentistes van col·locar silicona als panys de desenes de col·legis electorals i, posteriorment, van participar en una marxa abstencionista que va recórrer les Rambles.

El punt àlgid de la batalla per Canaletes estava fixat pel moment d’acabar el partit que oposava la selecció espanyola a Bèlgica. A cinc minuts del final, quan els belgues ja acariciaven el triomf, un gol de Juan Antonio Señor va igualar el matx i va enviar-lo a la pròrroga. La mitja hora suplementària no va modificar el marcador i el pas a les semifinals es va decidir des del punt de penal. Un únic error, el del jugador de l’Sporting Eloy Olaya, va acabar donant la victòria a Bèlgica.

Desenes de militants i simpatitzants de l’MDT van celebrar l’aturada del porter belga Jean-Marie Pfaff des de la mateixa Font de Canaletes que havien cridat a defensar. Gairebé a les tres de la matinada, els independentistes congregats a les Rambles van cremar una bandera espanyola per festejar l’eliminació de la selecció estatal. Es congratulaven així de la seva victòria en la batalla per Canaletes. Una batalla, lliurada al llarg del mes de juny de 1986, en què l’independentisme combatiu es va proposar defensar un dels seus símbols de les profanacions perpetrades per l’extrema dreta espanyolista.

Una batalla allunyada dels grans focus mediàtics que, aquell mateix dia en què l’MDT va defensar Canaletes mentre Espanya era eliminada per Bèlgica, celebraven la segona majoria absoluta de Felipe González i un dels millors resultats obtinguts mai per CiU en unes eleccions generals espanyoles. Records d’un temps en què l’independentisme era lluny dels parlaments però començava a guanyar els carrers.