Si un club destaca per sobre de la resta quan donem un cop d’ull al futbol iranià, aquest és, sense cap mena de dubte, el Persèpolis de Teheran, l’equip més llorejat i més popular del país que és sovint considerat com el club de futbol amb més suports de tot el continent asiàtic. Malgrat que aquesta popularitat continental no es tradueixi en un volum considerable de títols asiàtics que fa que el Persèpolis només pugui presumir d’haver aconseguit una Recopa d’Àsia, l’any 1991, el cert és que l’equip de Teheran és el que més afeccionats congrega, com ho demostra que onze dels vint partits amb més assistència del continent asiàtic el tenien com a local, essent l’únic que ha superat amb certa freqüència la màgica xifra dels cent mil espectadors.

Curiosament, la popularitat del Persèpolis cal anar a buscar-la en un altre club de Teheran de qui en va heretar bona part de la plantilla. Aquest equip no era altre que el Shahin, una entitat nascuda el 1942 en cercles acadèmics de la capital iraniana i que congregava grans suports entre els moviments polítics d’esquerra que s’oposaven al règim del xa Mohammad Reza Pahlavi. Aquesta vinculació entre el Shahin i l’oposició al xa, afegida a la creixent popularitat del club entre les classes més humils de Teheran, va comportar que, el 1967, les autoritats iranianes decidissin dissoldre’l. Amb la desaparició del Shahin, bona part dels antics integrants de la seva plantilla es van afegir a la recent creada secció de futbol del Persèpòlis, una entitat esportiva nascuda el 1963 sota l’auspici del boxejador Ali Abdo, que havia optat per impulsar la pràctica esportiva al seu país d’origen després d’una carrera triomfant als Estats Units.

El fet que el nou Persèpolis, un equip batejat amb el nom grec que rebia la capital de l’Imperi Persa durant l’època aquemènida, en plena edat antiga, aplegués a les seves files a bona part dels antics futbolistes del Shahin va fer que els seguidors del club dissolt es convertissin en el seu principal recolzament. Aquesta circumstància va fer del Persèpolis un equip caracteritzat per l’oposició dels seus afeccionats al règim del xa Pahlavi. En aquest sentit, cal destacar els informes dels serveis secrets del règim que recollien com els seguidors del club de Teheran realitzaven habitualment proclames contra el xa i la seva dictadura com ara "Mort a aquest govern sense llei!" o "Mort a aquest dictador!".

La base dels afeccionats del Persèpolis provenia de les classes populars i dels barris obrers de Teheran, un fet que, combinat amb els èxits esportius que l’equip va començar a assolir durant la dècada dels 70 del segle XX, va multiplicar la seva popularitat convertint-lo en el club per excel·lència dels sectors populars iranians, identificats en aquell moment amb posicions polítiques d’esquerres oposades al règim del xa.

El primer gran èxit del Persèpolis va arribar el 1971, quan l’equip va guanyar la seva primera lliga iraniana. Un èxit que es va repetir amb el naixement de la Copa Takht Jamshid, un campionat nacional iranià que duia el nom de Persèpolis en llengua farsi. El domini del Persèpolis en aquest nou campionat queda palès en comprovar com l’equip de Teheran va guanyar dues edicions de les cinc disputades, mentre que va obtenir el subcampionat en les tres restants. La sisena, la que se celebrava durant la temporada 1978-79, va haver de ser cancel·lada fruit de l’esclat de la Revolució Islàmica, en un moment en el qual el Persèpolis liderava la classificació.  

El triomf de la Revolució iraniana de 1979 va suposar un canvi dràstic pel club de Teheran, tot i la posició contrària a l’antic règim del xa que havien mantingut els seus afeccionats. La victòria dels islamistes, amb l’aiatol·là Ruhol·lah Khomeini al capdavant, va comportar la supressió de la monarquia del xa i la seva substitució per una república islàmica, i va provocar també que el fundador i màxim dirigent del Persèpolis, Ali Abdo, retornés als Estats Units temorós de les represàlies que el règim islàmic pogués adoptar en la seva contra. El club i les seves propietats van ser confiscats per les noves autoritats revolucionàries que, entre altres mesures, van decretar la supressió del seu equip femení, que havia estat un dels pioners en la pràctica esportiva de les dones a l’Iran.

Era evident que al nou govern dels aiatol·làs no li agradava gaire l’esport de la pilota, ja que considerava que era un instrument d’alienació i d’occidentalització que allunyava els joves iranians de la religió i de la política. Tot i entendre que el futbol tenia una gran dimensió contrarevolucionària, el nou règim islamista no va gosar prohibir-lo sinó que va intentar situar-lo sota la seva tutela.

Així, doncs, el Persèpolis va ser expropiat als seus antics propietaris i situat sota control de la Fundació dels Oprimits i dels Discapacitats, la principal organització caritativa nascuda després del triomf de la Revolució Islàmica, que va cedir-ne la gestió a la governamental Organització d’Educació Física. 

Amb la voluntat de modificar la identitat del Persèpolis, un club obrer, amb una base social popular, i que vestia amb una samarreta de color vermell, un fet que li havia valgut rebre el sobrenom d’Exèrcit Roig, els nous gestors del club van decidir, el 1981, modificar la seva denominació original per la d’Azadi, un nom que en farsi vol dir llibertat. Aquesta decisió va provocar el rebuig d’afeccionats i jugadors de l’antic Persèpolis, fins al punt que els futbolistes del club es van negar a jugar un partit, que els va suposar perdre el campionat de Teheran, com a mesura de protesta contra la imposició governamental.

El 1987, el club va patir un nou canvi de nom i va passar a ser batejat com a Pirouzi, és a dir, Victòria en farsi, una denominació que venia motivada per la guerra que l’Iran lliurava, des de 1980, amb l’Iraq de Saddam Hussein i de la que el règim dels aiatol·làs ambicionava sortir-ne victoriós. Aquesta nova designació es va mantenir vigent fins a l’any 2012, quan el club va recuperar oficialment el nom de Persèpolis que, tot sigui dit, havia estat amb el que popularment se l’havia conegut durant tota la seva història.

Durant la tràgica dècada dels 80, marcada per la guerra amb l'Iraq i per la persecució interna dels dissidents que practicava el règim dels aiatol·làs, l’Iran va veure com desapareixia la seva lliga nacional i només se celebrava el campionat de Teheran, del que el Persèpolis, en les seves diverses denominacions, va ser el gran dominador, per davant de l’Esteghlal (Independència, en persa), amb qui mantenia una forta rivalitat de caràcter social, ja que, mentre el Persèpolis representava les classes populars de la ciutat, el seu oponent feia el mateix amb els sectors més acomodats, un fet al que calia afegir que l’Esteghlal havia estat fundat com a Taj, és a dir, Corona, en farsi, un fet que el convertia en l’equip del xa Pahlavi i dels simpatitzants del seu règim.

La fi de la guerra amb l’Iraq va propiciar la recuperació d’una lliga nacional iraniana que va disputar la seva primera edició durant la temporada 1989-90, amb victòria de l’Esteghlal per davant del Persèpolis. Fruit de la influència del règim en el futbol, aquest nou campionat va ser batejat com a Lliga Qods, que literalment vol dir la Santa i que no és altra cosa que la denominació àrab de Jerusalem, evidenciant l’oposició del règim dels aiatol·làs al control israelià d’aquesta històrica ciutat.

Aquesta nova lliga va ser substituïda, el 1991, per un nou campionat conegut amb el nom de Lliga Azadegan, un nom que, literalment, significava alliberats en farsi i que evocava, per tant, els presoners de guerra iranians que havien estat alliberats després del llarg conflicte amb el veí iraquià. Durant la dècada dels 90, el Persèpolis es va erigir, novament, en el gran dominador del futbol iranià i l’equip de Teheran formava la columna vertebral d’una selecció iraniana que va aconseguir la classificació per la fase final de la Copa del Món de França de 1998, disputant així el segon mundial de la seva història, el primer després de l’accés dels aiatol·làs al poder.

L’arribada del nou mil·lenni va suposar un nou canvi dràstic tant pel Persèpolis com pel conjunt del futbol iranià. La creació, el 2001, de la Lliga del Golf Pèrsic, una denominació que pretenia reivindicar la condició persa del golf davant de d’altres noms que volien posar de relleu el pes que hi exercia el món àrab, va suposar la completa professionalització del club de Teheran i de la resta d’integrants de la lliga.

La decisió de professionalitzar l’esport apuntava cap a un cert aperturisme en el règim dels aiatol·làs, que semblava confirmar-se amb la creació d’una lliga femenina, el 2007, o amb la decisió d’autoritzar l’entrada de les dones als estadis en partits masculins, adoptada el 2019.

Malgrat aquests gestos, però, el règim va continuar governant amb mà de ferro l’Iran i intentant controlar tots els àmbits de la societat, com ara el futbol, que era, però, un dels pocs espais on existien focus de contestació a la dictadura dels aiatol·làs. No en va, en les darreres dècades, els partits dels principals clubs iranians, amb el Persèpolis al capdavant, han estat sovint escenari de càntics contra la corrupció, contra les penúries econòmiques o contra les principals autoritats del règim.

Fidel a la seva condició de mirall de la història del país, el futbol iranià ha tornat a reflectir la tragèdia de l’Iran i, el 28 de febrer de 2026, va haver d’anunciar la suspensió indefinida del seu campionat, la Lliga Professional del Golf Pèrsic, arran dels atacs israelians i nord-americans contra el país, en un moment en el que el Persèpolis ocupava una discreta sisena posició mentre el seu acèrrim rival local liderava la taula classificatòria. Una situació a la que cal afegir la decisió de l’Iran de no participar al mundial que aquest estiu s’ha de celebrar, entre d’altres països d’Amèrica del Nord, als mateixos Estats Units que han atacat el territori persa. Una circumstància que fa que la geopolítica, com tantes vegades ha succeït a l’Iran, marqui l’esdevenir de l’esport de la pilota.