"És una pena veure certs atacs i haver de repetir el mateix discurs antiracista en ple 2026", explica Alberto Edjogo-Owono (Sabadell, 1984). Fill de mare espanyola i pare equatoguineà, Edjogo va ser futbolista professional voltant per clubs com el Sabadell o el Sant Andreu, i va arribar a defensar la samarreta de la selecció de Guinea Equatorial. Penjades les botes, el sabadellenc s'ha convertit en una de les veus autoritzades del món periodístic, habitual a diversos mitjans per analitzar partits de futbol.
Els seus coneixements sobre el futbol africà queden reflectits al seu primer llibre, Indomable. Cuadernos de fútbol africano (Panenka, 2021). Cinc anys després, Edjogo torna amb una nova entrega literària, Heridas en la piel. Fútbol, racismo e identidad (Planeta, 2026), una obra que analitza l'impacte social de diferents incidents racistes de la història del futbol estatal; un llibre que incomoda i interpel·la la consciència del lector.
Què han d'esperar els lectors d'Heridas en la piel, un llibre sobre futbol?
Va més enllà; és un llibre per pensar, reflexionar i llegir amb una mentalitat oberta. El futbol és un mirall, un termòmetre accelerat de la societat. L’objectiu del llibre és fer reflexionar al lector a través d'un viatge pel futbol espanyol, però sobretot, per la societat espanyola. Que, en llegir-lo, pugui adonar-se de com s'ha anat modificant la mentalitat dels aficionats del futbol que acudeixen als estadis. És important, però, que la lectura s'encari amb una mentalitat oberta, que els lectors estiguin disposats a llegir coses que potser no els agradaran. El llibre no és cap atac ni acusació, però sí que posa sobre la taula episodis racistes que han passat i com han afectat els protagonistes.
- Alberto Edjogo-Owono
- Juanma Peláez
El racisme és una xacra estructural de la societat?
La societat catalana i l'espanyola, com totes, tenen un racisme estructural que fa que la gent es cregui millor que qualsevol persona que identifiqui com a “diferent”. Moltes vegades, aquest racisme transversal també és classista, ja que no es tracta amb el mateix menyspreu a un suec adinerat que a un nouvingut amb un poder adquisitiu menor. En aquests casos és quan apareix aquest racisme ètnic i de classe que forma part de l'estructura de la societat.
Com a jugador, quan patia atacs racistes, ho entenia com un cas aïllat o un problema estructural?
A la nostra generació, la de finals del vuitanta, se’ns va criar amb la mentalitat de resistir-ho tot: "Tu estàs jugant i si t’insulten, t’ho empasses". Queixar-se era mostrar debilitat i ningú volia tenir gent dèbil al voltant. A la meva època ho havies d'assumir com quelcom que podia succeir, ningú es plantejava com podíem combatre-ho o denunciar-ho. Ens van educar fent-nos entendre que eren incidents "normals" en un camp de futbol, que sempre ha estat un espai on la gent hi ha acudit amb una sensació constant d'impunitat. Pagués l'entrada, vas a l'estadi i si vull et dic "fill de puta", o que "sembles una nena" per portar els cabells llargs... I quan el conflicte és amb una persona negra, tot esclata.
- Alberto Edjogo-Owono entrevistat per Nació
- Juanma Peláez
Com es pot combatre aquesta impunitat?
L'ideal seria arreglar el problema d’arrel, educant a la gent, però si ja arribem tard per ajudar a segons qui, hem de recórrer a aplicar el càstig. És cert que ara ja s’ha establert un protocol d'actuació per combatre els incidents racistes, però només es pot aplicar als grans escenaris que disposen de la megafonia i les eines per a fer-ho. Per resoldre el conflicte al futbol base o a les categories inferiors, una proposta seria que els estadis tinguessin un encarregat que amb potestat per denunciar un atac racista, que no sigui la víctima la que sempre hagi de carregar amb el pes sobre les espatlles d’haver de denunciar.
Quin paper juguen els discursos d'extrema dreta en la propaganda de certs missatges racistes que acaben tenint un impacte directe sobre el món del futbol?
Els discursos d’extrema dreta intenten col·lectivitzar els comportaments negatius de les persones migrants o racialitzades, i això acaba sent una sortida ràpida per canalitzar les frustracions de molta gent. Es construeix un relat molt simple: si una persona racialitzada fa alguna cosa malament, això serveix per justificar atacs o prejudicis contra tot el col·lectiu; en canvi, si aquella mateixa persona té èxit o fa alguna cosa positiva, el mèrit s’individualitza i es veu com un cas aïllat. Molta gent, quan al metro veu una persona que identifiques com autòctona colant-se, probablement pensa: “S’ha colat”. Però si qui ho fa és una persona racialitzada, moltes vegades el primer pensament és “ja s’estan colant els de sempre”. Per això és tan important separar les accions concretes de les identitats, una persona és responsable dels seus actes, no un col·lectiu sencer. El cert és que em provoquen molta tristesa aquests discursos tan simplistes i deshumanitzadors.
Creu que, especialment en el cas de Vinícius, que és un dels jugadors que més polèmiques aixeca, el debat públic tendeix a centrar-se més en l'actitud del jugador que no pas en els insults rep?
Sí, hi ha una tendència estructural a desviar el focus. El comportament de Vinícius es pot criticar, com el de qualsevol altre jugador, però una cosa és censurar una actitud i una altra molt diferent és atacar directament el seu color de pell o el seu origen. Aquí és on apareix el racisme. En aquests casos s'exemplifica perfectament la teoria del “bon negre”, que diu que les persones racialitzades han de tenir un comportament exemplar, evitar els conflictes, no cedir a les provocacions... Vinícius és un jugador molt extravertit, molt emocional i, a més, juga al Madrid, que és un club que genera moltíssima polarització. Evidentment que hem de debatre sobre el seu comportament, si ha tingut una actitud esportiva, antiesportiva... És molt lícit censurar un comportament, però si ho aprofites per fer atacs racistes per treure el que portes a dins, el problema ja no és esportiu.
Què en pensa de les veus que justifiquen els atacs a Vinícius assegurant que "el Madrid té altres jugadors negres que no reben insults racistes"?
És una premissa falsa, perquè hi ha altres jugadors del Madrid també han patit racisme. Rüdiger o, fa anys, Roberto Carlos, o molts altres futbolistes també han estat víctimes d'insults racistes. El que passa és que en el cas de Vinícius la situació s’intensifica per la seva manera de ser i de jugar, però el problema no és si un jugador cau millor o pitjor, sinó en com actués quan no t'agrada una actitud seva.
Quina idea o quina reflexió vols que s'emporti el lector quan acabi de llegir el llibre?
Espero que lector quan acabi de llegir el llibre s'adoni de l'impacte que té en el dia a dia de la gent del carrer el que succeeix als grans escenaris. Si normalitzem certs comportaments sobre figures que estan a l'escalafó més alt de l'escala social, com poden ser Lamine Yamal o Vinícius, què no els passarà a les persones racialitzades que estan més desprotegides?
Encara hi ha molts prejudicis en la manera com es parla dels futbolistes africans des dels mitjans de comunicació?
Sí, des dels mitjans hi ha la tendència a simplificar i col·lectivitzat els futbolistes africans, com si tots responguessin al mateix perfil. Samuel Eto’o m’explicava que constantment es fan comparacions entre jugadors africans de països i contextos completament diferents, com si compartir continent ja els convertís en futbolistes semblants. Encara avui hi ha aquesta tendència de definir el jugador negre com a “potent”, “físic” o “muscular”, quan després trobes futbolistes amb perfils totalment diferents. És important saber quins referents se segueixen, si fan espectacle o anàlisis, perquè totes les opinions si estan argumentades són totes acceptables, però no són totes vàlides. Cada jugador és diferent i no té per què assemblar-se a un altre pel seu color de pell, sinó que té les seves pròpies característiques i se l'ha de jutjar per la feina que fa com a professional, no pel que representa. Malauradament, això passa tant al futbol en la vida diària.
- Alberto Edjogo-Owono, a Sabadell
- Juanma Peláez
El futbol europeu es mira amb paternalisme l'africà?
“Van venir amb la Bíblia i nosaltres teníem la terra. I ens van dir: ‘Tanqueu els ulls i pregueu’. I quan vam obrir els ulls, ells tenien les terres i nosaltres teníem les Bíblies”, citant a l'escriptor uruguaià Eduardo Galeano. Històricament, els països europeus han colonitzat els africans amb la paraula a la boca de "civilització" i "d'evangelització"... Ara, el futbol africà i les seves institucions estan despertant, i molts països comencen a aprofitar el talent africà, de fet, cada vegada més hi ha jugadors d'origen africà o africans de naixement als grans equips europeus.
Falten veus de persones racialitzades als mitjans de comunicació?
Sí, als mitjans esportius i a tots els àmbits en general. Quan hi ha un cas de racisme en el món del futbol, sovint em truquen per parlar-ne, però el que em trobo habitualment són taules i col·loquis formats, gairebé sempre, per homes blancs de mitjana edat que intenten analitzar una realitat que no han viscut en primera persona. I això no vol dir que no en sàpiguen o que no tinguin bona voluntat, però hi ha una sensibilitat i una experiència concreta que és molt difícil d’explicar només des de fora. La diversitat que jo veig al carrer, al metro o a la ciutat no es reflecteix després als espais de decisió, de comunicació o de poder, i això genera una manca de pluralitat a l’hora d’explicar certes realitats.
Alberto Edjogo encara té alguna ferida oberta?
Jo m'he criat a una família que som tres germans i el meu pare sempre ens ha educat dient-nos que "hem de ser sempre molt exemplars, no podeu donar peu al conflicte..." I jo, ara que tinc fills, penso que tot i que el meu pare sempre ho ha fet el millor que ha sabut i que m'ha ajudat molt la manera que em va educar, hi ha moments on no m'he pogut obrir emocionalment... Quan a l'escola un nen em deia "tens la cara de caca" o "estàs brut", no he pogut expressar-me obertament, i això fa que moltes vegades no sigui receptiu emocionalment. Em passa amb la meva família i amb altra gent que em reclama més sensibilitat que, sovint, no tinc, perquè soc una mica hermètic.
Escriure el llibre l'ha ajudat a sanar aquesta ferida?
Sens dubte. Escriure Heridas en la piel m'ha ajudat molt a reobrir aquestes ferides que tenia i a sanar-ne moltes. També m'ha permès entendre que, si no vaig poder obrir-me emocionalment quan era més petit és perquè la tendència era la de fer el cor fort i, si et passava quelcom, empassar-ho, callar i continuar.
