Fa no tants anys, entre bona part de l'entorn i afició blaugrana existia el consens que darrere de les obres mestres de Johan Cruyff i Pep Guardiola a la banqueta del Barça hi havia un clar relleu: Xavi Hernández. Per això, un Joan Laporta poc convençut amb el perfil del terrassenc com a tècnic, va optar per la fe i va donar-li les claus del vestuari blaugrana. Tres anys després, una relació plena de turbulències es trenca de la manera més dramàtica: un president que se sent traït i un entrenador que no creu en les promeses de la junta.
Seria injust, ara que ja s'ha vist el resultat, jutjar la decisió de portar Xavi. Sobretot perquè del llegat com a futbolista no se'n pot qüestionar massa res. D'opinions n'hi ha moltes i totes són vàlides, però és indiscutible que Xavi és el millor jugador català de la història i un dels millors al món amb la pilota als peus. La seva intel·ligència al camp encaixava a la perfecció amb aquell ADN Barça que beu obligatòriament del cruyffisme, com defensava un dels seus teòrics, Paco Seirul·lo, en una entrevista recent a Nació.
La frustració de l'estil de joc
I ni pel seu mal paper a la banqueta del Barça es pot dir que Xavi no sigui cruyffista. N'és un ferm defensor, ha nascut amb aquesta idea des de ben petit i volia aplicar-la a l'equip que ha dirigit. Però no ho ha aconseguit. És un culer de soca-rel, i per això va accedir a venir al club en un context esportiu i econòmic dramàtic, sense una esperança de millora en el curt -ni gairebé en el llarg- termini. I malgrat tot, tindrà el reconeixement d'haver aixecat l'entitat en un dels moments més crítics de les últimes dècades.
Arribat després de la caiguda de Ronald Koeman, es va trobar un equip a les portes de l'eliminació de la Champions League a la fase de grups i a mitja taula a la Lliga. Ho va remuntar i va situar l'equip en una meritòria segona posició malgrat l'eliminació massa d'hora de l'Europa League. L'hora de la veritat, ja amb una plantilla més ben confeccionada, era la següent temporada.
I els resultats van arribar i van ser bons. Una Supercopa d'Espanya guanyada en un dels millors Clàssics que el Barça ha disputat en els últims anys -uns mesos abans havia guanyat 0-4 al Santiago Bernabéu- i una Lliga aconseguida amb moltíssima superioritat davant el Reial Madrid. Ara bé, tothom, i absolutament tothom dins i fora del Barça, entenia que hi havia uns deures pendents: el del joc.
Xavi arribava amb unes expectatives de resultats, però sobretot de fer que el Barça jugués bé, que tingués el joc reconeixible que havia perdut gràcies a tots aquells entrenadors de l'apogeu de Josep Maria Bartomeu a la presidència. I no se n'ha sortit. És la principal frustració de Xavi: no haver aconseguit aplicar la seva idea de joc -que és cruyffista- com explicava el periodista Xavi Torres a Nació. I, recordava el també comunicador Ricard Torquemada en conversa en aquest diari que el Barça necessita relat per guanyar, motiu pel qual tampoc han arribat els resultats.
L'obsessió amb l'entorn i el trencament amb Laporta
I sense èxits, crisi desbocada als despatxos. Perquè si l'adeu de Xavi ha estat un autèntic drama hi ha una part de culpabilitat de la junta directiva. L'entrenador ha estat un obsessionat de l'entorn, del de fora, però també del de dins. I el que realment li ha pogut fer mal és que mai hagi tingut la confiança absoluta de qui el va situar en el càrrec.
Si Xavi ja no era la predilecció de Laporta quan va ser escollit a la banqueta del Barça, tampoc ho ha estat del tot en els últims mesos. De fet, la junta directiva ha enviat missatges públics en què defensava la continuïtat de l'entrenador mentre es temptejaven possibles substituts. Fins que arriba el 24 d'abril passat i se celebra una reunió de la junta d'on en surt que Xavi no continuarà encara que s'ho repensi. Dues hores després, l'entrenador sopa amb el president i la seva cúpula comandada per Alejandro Echevarría i tanquen la continuïtat.
S'intenta transmetre la sensació que les aigües estan calmades fins que, com és habitual, un Xavi poc àgil en les rodes de premsa, fa el pas que el condemna. L'entrenador descarta implícitament lluitar per títols la pròxima temporada i Laporta, passional com és, esclata i gira per enèsima vegada el volant. Xavi marxa dramàticament, però el president es queda, i sense un rumb clar.