Quan pensem en el Barça, la primera imatge que ens ve al cap és la de futbolistes saltant a la gespa, els gols i les celebracions a la graderia. Però darrere d'aquest espectacle que mou milers de persones hi ha tot un engranatge de treballadors que fan possible que cada partit es visqui sense problemes. Des de l'organització de la seguretat fins a l'atenció al públic, cadascun té un paper clau per garantir que l'experiència sigui segura, àgil i memorable.

Entre aquests treballadors hi trobem l'Ona Miró, que forma part de l'equip encarregat de gestionar les entrades a l'estadi i atendre els aficionats quan arriben. La seva tasca, aparentment discreta, és imprescindible perquè tothom pugui gaudir del partit des del primer moment. En una conversa amb Nació, ens ha obert la porta a la seva feina, plena d'anècdotes i de moments especials.

L’engranatge humà darrere de cada partit

Miró no porta la samarreta blaugrana ni surt als diaris, però la seva feina és tant essencial com allunyada dels focus. “Treballo per una empresa subcontractada pel Barça”, explica. “Un amic que ja hi era em va avisar quan van obrir la convocatòria, i com que podia compaginar-ho amb els estudis, vaig decidir provar sort”, diu. Després d'una entrevista i un procés de selecció, va entrar a formar part d'un engranatge humà que es posa en marxa hores abans de cada partit.

“Arribem a l'estadi unes tres hores abans. Recollim l'acreditació, els responsables passen llista i ens distribueixen per zones”, relata. A partir d'aquí, cada persona té una funció molt concreta: controlar un accés, gestionar les incidències, o vigilar portes d'emergència. Quan s'obren les portes, tot ha d'anar sobre rodes. “Ajudem els assistents a validar els tiquets, resolent problemes de reubicació, errors a les entrades o persones que s'han confós de porta. També deixem pas als Mossos d'Esquadra o a la Creu Roja si hi ha alguna emergència”.

Aquesta feina, aparentment senzilla, és imprescindible per al bon funcionament d'un esdeveniment que mou desenes de milers de persones. “Sense un control estricte dels accessos i l'aforament, seria impossible, i perillós, organitzar un partit així”, afirma. L'ordre, la seguretat i la fluïdesa depenen d'ella i de centenars de companys que treballen amb la mateixa discreció.

Entre la tensió i les anècdotes

Tot i la rutina, cap jornada és igual. Miró recorda especialment el dia que es va cancel·lar el partit entre el Barça i l'Osasuna: “La gent estava molt enfadada, sobretot els aficionats de fora. Ens cridaven perquè pensaven que sabíem què passava, però ens en vam assabentar per la megafonia, al mateix temps que ells”.

També hi ha moments més surrealistes. “Hi ha gent que intenta colar-se. Recordo un home, que en un Clàssic va saltar per sobre dels lectors d'entrades. Quan el van fer fora, plorava dient “¡mi primer Clásico!””, explica.

Treballar als accessos també vol dir conviure amb tota mena de públics. “Alguns pensen que podem decidir coses com el preu de les begudes o parlar amb el president”, comenta amb humor, “sempre els dic: 'Sí, després li comento'”.

Una feina invisible, però imprescindible 

Amb el temps, Miró ha après a valorar la importància de la seva tasca. “Fins que no hi vaig treballar, mai m'havia parat a pensar en les persones que estan als accessos. Ningú s'hi fixa, però sense nosaltres no es podrien fer esdeveniments tan grans”, assenyala. Els nervis, diu, són inevitables: “Mai saps què pot passar, però sempre treballem amb la convicció que tothom podrà gaudir del partit”.

Quan el partit acaba, encara hi ha feina. “Esperem fins que surti l'últim aficionat i llavors marxem cap a casa”. Tot i el cansament, sempre li queda la satisfacció d'haver contribuït al bon funcionament d'una jornada tan especial.

El valor de viure el sentiment de club

El que més li agrada és “veure el sentiment de club”: famílies, avis amb nets, amics... “És molt bonic veure com transmeten l'essència del Barça i del país als més petits”. Però també hi ha moments menys agradables. Miró reconeix que li dol “veure com algunes persones intenten colar-se” o comprovar que “cada vegada hi ha més turistes en una cosa que hauria de ser molt nostra”. I confessa que el que més li pesa és “sentir els crits i no saber què està passant al camp”.

Tot i això, Miró tanca cada jornada amb la sensació d'haver format part d'alguna cosa gran. La seva feina és anònima, però imprescindible. Perquè darrere dels gols i ovacions hi ha històries com la seva: silencioses, constants i essencial per mantenir viva la passió blaugrana.