Aquests dies engega motors el gran projecte de mandat de l'Ajuntament d'Olot: decidir i construir el nou Firal... Tot i que de moment no sabem si els olotins som sobirans per decidir què fem en aquest espai públic que ha de ser de tots i ens devem als capricis i peticions d'un despatx arquitectònic idolatrat fins a nivells de vergonya aliena com són els RCR. Projectes com aquest són els que acaben centrant l'actualitat (aquí els periodistes hi tenim molta culpa) i són un dels elements de balanç d'una obra de govern. Això sembla que obligui a obres emblemàtiques per deixar empremta del pas del temps. Els seus responsables, les ciutats i pobles els dissenyen convençuts que ho fan amb el cap i acaba sent amb els peus... però sempre se n'obliden el cor. 

La passada campanya electoral d'Olot va estar marcada, precisament, perquè pràcticament totes les candidatures van agafar un projecte bandera amb noves idees i la posada al dia d'autèntiques mòmies urbanes. La ciutat té mancances i edificis antics que cauen a trossos. Precisament, sobre aquest hi ha dos exemples de grans projectes de la ciutat que em semblen un disbarat. 

El primer, la Plaça de Toros, edifici infrautilitzat i en estat ruïnós i amb un entorn rònec i especialment fosc. Tenir un espai cobert seria de gran utilitat per acollir grans esdeveniments culturals i un auditori per quan el Principal o la Torín es fan petits. Però, siguem sincers, quants actes es fan a Olot que podrien acollir a 3.000 persones, quasi un 10% de la ciutat? Ens val la pena invertir el que, segons l'avantprojecte que coneixem val 4M€, per fer-lo servir dos o tres cops l'any? I més, sabent com des dels responsables culturals tenen urticària a apostar per tot allò que pugui interessar al gran públic com si fossin una elit hipster. Només cal veure la darrera portada de l'Olot Cultura: segur que un tio amb triquini i barret de fada reflecteix les inquietuds culturals dels olotins? Només pregunto. 

El segon és l'Estadi Municipal de futbol. Aquesta és una història curiosa i on tothom calla: el Barça vol un estadi nou, en vol fer ús privatiu i cobrar entrada... i se'l pagarà el propi club. L'Olot vol un estadi nou, en vol fer ús privatiu i cobrar entrada... però l'hem de pagar entre tots. Curiós, si més no. De veritat la ciutat s'ha d'endeutar per fer un estadi nou que va 18 vegades l'any? I faig aquesta pregunta en òptica 2016, no en 2006. I més en un club que ha deixat d'il·lusionar des que figures com la d'Abel s'han quedat soles i la plantilla es fa comprant mercenaris a pes a l'estiu que marxaran en una temporada. Per començar, un projecte de ciutat hauria de tenir un filial que faci de pont entre categories inferiors i un equip a l'elit, encara que et suposi travessar el desert de les categories inferiors. Però si vas lluny i tens projecte, també hauries de tenir temps, no? Una inversió pública milionària que pot ser ruïnosa si els resultats, com ara, no acompanyen i la ratxa s'estronca. L'ambient, si es parla amb gent de carrer i no amb hooligans, es resumeix amb aquesta frase que em deien l'altre dia: "Fa fred, és car i a sobre perden". 

Però a vegades penso que val la pena aturar-se i preguntar per a què serveix allò públic, com els ajuntaments. És a dir, quan es dissenya un sistema de salut pública la prioritat hauria de ser el pacient i el seu benestar, no que el metge s'ho pugui combinar amb la consulta privada. I a les escoles, el nen hauria de ser el centre. I als ajuntaments? Doncs, francament i digueu-me naïf, però crec que la prioritat hauria de ser la felicitat dels seus ciutadans. Sí, penso que hauria de ser una administració amb l'objectiu final de que tinguem una vida millor. 

Personalment, començo a estar tip que els diners públics vagin sempre prioritàriament a equipaments tan útils com un zoo d'unicorns. I encara n'estic més, quan veus que temes essencials no han estat reals fins fa poc. Per exemple, només fa unes setmanes que els malalts de càncer de la Garrotxa es poden tractar a Olot i no haver d'anar fins a Girona per rebre quimioteràpia, sumant un desplaçament a un tractament espantós per una malaltia espantosa. Més exemples: d'acord amb la memòria del CASG el 2014 hi havia, només a Olot, 566 persones de més de 85 anys que vivien soles. Són sobretot dones que moltes vegades viuen soles però sobretot se senten soles. Segur que no es pot fer res per fer-los companyia? Un servei de trucades, de voluntaris, que els visiti i els escolti? I els nens? Ells tenen un pla específic d'infància que s'encarrega de què no notin la crisi, però no es tracta només que no notin la misèria. 

Això, que sembla cursi o hippie, en realitat forma part de la Declaració d'Independència dels Estats Units d'Amèrica que marca la cerca de la felicitat com un dret inalienable juntament amb la vida i la llibertat. La felicitat, encara que l'Observatori Econòmic de la Garrotxa ja l'hagi començat a mesurar, és molt personal i una realitat subjectiva. Els ajuntaments no haurien de rebutjar la fita de la felicitat dels ciutadans simplement perquè sigui inassolible. És tan senzill com preguntar-se a l'hora de prendre decisions o elaborar pressupostos, si allò que volem fer ens acosta o ens allunya de la nostra meta final.
 
No estic dient que haguem d'aturar i abandonar tota la inversió, ni molt menys; simplement penso que la inversió principal d'un ajuntament haurien de ser les persones i el seu benestar i que el progrés de la ciutat no hauria d'hipotecar el dels seus propis ciutadans. Tan de bo comenci una etapa on les decisions de futur es prenguin pensant amb el col·lectiu, i no només amb fer content l'empresari o despatx d'arquitectes de torn que té el telèfon directe de l'alcalde de torn.