Ja és agost i encara no està decidida la samarreta de Festes del Tura. Un diu una idea, però no agrada, un altre proposa un dibuix, però no convenç. Passen els dies fins que s'arriba a tocar la festa major i les presses fan que s'acabi escollint aquella primera idea que no agradava a ningú. Tot i això, ja hi ha samarreta, l'hem anat a recollir hores abans de la cercavila; ja és a casa. Ja ens podrem passejar pel Firal dient "Ei! Jo formo part d'aquest grup, d'aquesta colla", però sense dir-ho. Ja tenim samarreta, ja tenim la nostra identitat.

"Ceda el vaso", "Dame otra copa que te sigo viendo feo" o la clàssica "Qui no carda a Olot, no carda enlloc" eren alguns dels infinits lemes que érem capaços de dur a sobre quatre nits i algun dia. Podia ploure o fer fred, però el jersei no podia tapar la nostra manera de presentar-nos a algú. Amb els anys, el fred ens guanyaria i a la colla acabaríem fent un suet gris sense el nostre nom i amb "FDT 12" a la màniga. Era el pas previ per deixar de fer la samarreta. Senyal que ja ens havíem fet grans i en vindrien de més joves que seguirien la tradició.

Però els més joves no van venir. Les noves generacions van començar a mirar cap a un altre costat (també pel factor pandèmia) i les samarretes de Festes del Tura van quedar guardades, com la joventut, dins l'armari.

Qui mira al passat són també els principals estampadors olotins de totes aquelles samarretes que vam dissenyar i vam descolorir durant la Turinada. "Ha canviat moltíssim. D'uns deu anys enrere cap aquí el canvi ha estat total. Podíem arribar a fer 100 colles i ara en fem cinc o sis", diu Sílvia Reixach de Kan Bitxo. "L'evolució ha estat cap a pràcticament no fer-ne cap", constata en Pep Falguera de Piropop.

Tot i que l'economia també hi pot haver fet, la pandèmia ha estat el principal motiu que ha trencat la tradició. La Covid va deixar dues generacions a casa. Dues generacions que ja no van veure pel carrer aquelles samarretes que vèiem quan anàvem amb els pares a barraques o començàvem a travessar sols la mitjanit. "La pandèmia ho ha trencat tot", diu Falguera. "Abans de la pandèmia hi va haver un descens any a any. Amb la pandèmia vam veure un tall brusc amb dues generacions que no van sortir per Festes del Tura. No les van viure i per aquest fet ja no van copiar als més grans", afegeix Reixach.

A Kan Bitxo s'han reinventat i des del 2021 les samarretes les dissenyen ells. Fan models exclusius cada any d'una figura de la faràndula i aposen per un públic més familiar. A Piropop, ho viuen diferent: "Ens hem adonat que es pot viure sense Festes del Tura. Era molt estressant. Entràvem a les vuit del matí i sortíem a les quatre de la matinada. Després tot ho compensava veient les colles i samarretes anant pel carrer", recorda Falguera.

Recuperar-la?

Tornar a fer reviure la tradició no es descarta, tot i que els fabricants creuen que costarà. "Si se'n fa una difusió, podria tornar. Crec que era una tradició bonica. La gent de fora flipava molt. Era una cosa única", creu el responsable de Piropop. "Ens agradaria que retornés? Sí. Dedicaves tot l'estiu a això i dormies poc. Va ser una època molt bonica i divertida. Encara et trobes gent pel carrer que venien i et saluden perquè se'n recorden de quan ens portaven les samarretes. Ha estat una època molt maca que sap greu que s'hagi perdut", lamenta la responsable de Kan Bitxo.

Canviar-la

Tornar, però, d'una altra manera. Els missatges sexuals i masclistes que inundaven moltes de les samarretes, avui en dia ja no s'acceptarien i això és senyal que les coses, com les tradicions, han canviat. "Moltes samarretes d'abans avui no s'acceptarien", diuen des de Can Bitxo. "Ha canviat tot. Hi havia missatges durs que pensaves com poden portar això. Abans es tolerava i ara ha passat a ser inconcebible", asseguren des de Piropop.

Es fabricants, en alguna ocasió, havien hagut de frenar alguna colla o fer un toc d'alerta. "Quan eren molt barroeres intentaves frenar-los. La gran majoria t'acabaven fent cas, li donaven dues voltes i potser acabaven dient el mateix, però de manera diferent", explica Reixach. En altres ocasions, els mateixos pares eren els que obligaven a canviar el missatge: "Alguns venien aquí i ens deien que si no es canviava el missatge, el seu fill no podia portar la samarreta", relata Falguera.

Pels missatges, per la pandèmia, per l'economia... Olot ha perdut una tradició que feia Festes, que feia ciutat. Una manera única de dir-nos, sense dir-nos res, que érem d'Olot i que formàvem part d'una celebració. Malauradament, ara la identitat ja no és tan real com una samarreta. Ens la tornem a posar?