Rusiñol, Gauguin, Sunyer, Monet, Matisse, Cuixart, Tàpies o Léger "dialoguen" sobre la paisatge en una exposició a Girona. La mostra 'El paisatge a la col·lecció Carmen Thyssen' fa un recorregut per la història del paisatge i mostra "els llaços" creats al llarg de 100 anys entre artistes catalans i europeus. L'exposició, amb 51 obres, està organitzada cronològicament. Comença l'any 1854 amb la demolició de les muralles de la ciutat de Barcelona i es tanca amb la postguerra. Entre les dues dates, el paisatgisme català va evolucionar des del naturalisme de Martí i Alsina fins al caràcter introspectiu de Tàpies, Cuixart i Ponç, passant pel luminisme de Rusiñol o la imatge arcàdica de Catalunya de Sunyer.

La baronessa Carmen Thyssen ha recordat que el seu marit, el desaparegut baró Thyssen, tenia verdadera fascinació pels paisatges. Una passió que li va transmetre a ella i que, sumada a l'amistat del seu avi amb Meifrèn, l'han portat a defensar els paisatgistes catalans en cada exposició que organització. La seva col·lecció té un gran fons amb joies de la pintura catalana entre finals del segle XIX i el XX.

L'exposició 'Rusiñol, Monet, Gauguin, Sunyer. El paisatge a la col·lecció Carmen Thyssen' és una mostra inèdita que es podrà veure a Caixaforum de Girona fins el 5 de gener. Després, viatjarà a Lleida i a Tarragona.

L'exposició proposa il·lustrar l'evolució del paisatgisme català modern a través d'una selecció dels fons de paisatge modern pertanyents a la Col·lecció Carmen Thyssen-Bornemisza. Amb aquesta finalitat, s'han seleccionat no sols teles clau de Martí i Alsina, Vayreda, Urgell, Rusiñol, Meifrèn, Sunyer, Togores, Miró o Tàpies, sinó també paisatges d'artistes estrangers, principalment francesos, que van exercir una forta influència en l'art català.

La pintura de paisatge -tal com evidencia la mostra Rusiñol, Monet, Gauguin, Sunyer. El paisatge en la Col·lecció Carmen Thyssen- es va convertir en el motor principal de la renovació artística del segle XIX. Els paisatgistes, lliures de la reglamentació d'altres gèneres, van intentar nous procediments en diàleg constant amb la natura i amb els descobriments científics de l'època.

Si els pintors romàntics i els realistes de mitjan segle van executar sovint esbossos a l'aire lliure, els impressionistes van ser els primers a acabar les seves obres íntegrament fora de l'estudi. Però aquest mètode de treball ben aviat va deixar clar que era molt limitat perquè supeditava l'artista a les inclemències del temps i restringia la seva creativitat imaginativa.

A la fi del segle XIX la recerca d'un ordre intern del quadre es va anteposar a la imitació veraç de la natura. La concepció del quadre com una superfície plana coberta de colors va anticipar els descobriments formals del segle XX. Aquests van venir a través de les avantguardes, amb les quals els paisatge perd part del seu protagonisme anterior. Malgrat tot, els surrealistes van donar un nou impuls al gènere fent de les seves teles veritables paisatges del subconscient.

Així, Rusiñol, Monet, Gauguin, Sunyer. El paisatge a la Col·lecció Carmen Thyssen permet fer un recorregut per la història del paisatge en la pintura catalana i europea, a través de 51 obres que retraten aquesta evolució: des del romanticisme de Théodore Rousseau o Lluís Rigalt, que van liderar una visió naturalista, fins als paisatges espectrals de Modest Cuixart, Joan Ponç o Antoni Tàpies, que, en l'època de Dau al Set, a través del surrealisme, van entroncar amb la tradició romàntica.

Entremig, el simbolisme de Maximilien Luce i Modest Urgell; l'impressionisme i postimpressionisme de Claude Monet i Paul Gauguin, Joaquim Mir i Santiago Rusiñol; el retorn a l'ordre d'André Derain, Matisse i Pierre Bonnard, de Joaquim Sunyer, Rafael Benet o Josep de Togores; la visió avantguardista de Georges Braque, Fernand Léger o Joaquín Torres-García.

El muntatge de l'exposició posa en relleu els contactes entre la pintura catalana i les grans tendències de l'art del seu temps. I mostra l'estreta relació que sempre han mantingut, des dels primers viatges de Martí i Alsina a París, a la dècada del 1850, fins a l'èxit internacional de Miró o Clavé.

L'exposició està organitzada cronològicament a l'entorn de cinc apartats: naturalisme, del postromanticisme al simbolisme, la mirada impressionista, nous classicismes i avantguardes.