L’arribada de Donald Trump a la Casa Blanca per segona vegada ha encès les alarmes entre els moviments ecologistes. Durant la seva primera presidència, Trump va retirar els Estats Units de l’Acord de París i promet governar al servei de la indústria fòssil els pròxims quatre anys. De fet, el portal de referència Carbon Brief ha calculat que la nova administració podria implicar 4.000 milions de tones de CO2 extra fins al 2030, l’equivalent a les emissions anuals de la UE i Japó junts. A les dues bandes de l’Atlàntic, l’extrema dreta encapçala l’oposició a les polítiques climàtiques, tot i que hi ha diferències entre els diferents partits.
“Diversos polítics d’extrema dreta han minimitzat o negat el consens científic sobre el canvi climàtic i presenten les polítiques ambientals com a eines per a agendes ‘globalistes’”, explica Camil Ungureanu, professor de la Universitat Pompeu Fabra. No obstant això, els experts prevenen contra les generalitzacions i subratllen els matisos i els canvis en la posició de diferents partits ultres europeus. “Hi ha un ventall de postures, s’han de mirar aquests partits un per un”, explica Alexandra Popartan, investigadora a la Universitat de Girona. Un informe elaborat per Stella Schaller i Alexander Carius per a la consultora Delphi mostra considerables variacions en els posicionaments d’aquestes formacions polítiques.
Per una banda, hi ha partits clarament negacionistes com Alternativa per Alemanya (AfD), que en el seu programa per a les darreres eleccions europees parlava d'“histèria climàtica sense base científica”, seguint el rastre de Donald Trump. També pertany a aquesta família negacionista el Partit de la Llibertat (PVV) neerlandès, que en el seu manifest electoral afirma que “el clima sempre està canviant ens adaptem”, negant el caràcter excepcional de l’escalfament global.
Això no obstant, altres formacions ultradretanes europees tenen posicions més matisades. El president hongarès Viktor Orban o l’Aliança Nacional de Letònia “accepten que el canvi climàtic és una amenaça real”, explica Popartan, tot i que qüestionen el seu origen humà o les polítiques de descarbonització proposades per la comunitat científica. Per una altra banda, l’experta considera que s’ha de distingir entre les seves posicions sobre el canvi climàtic i sobre altres qüestions ambientals. “La protecció del medi ambient no és contradictòria amb les polítiques conservadores”, argumenta.
Un bon exemple d’aquesta diferenciació és el Reagrupament Nacional (RN) de Marine Le Pen, que ha matisat molt la seva postura. Mentre Jean-Marie Le Pen deia que l’ecologisme era “la religió dels bobos” (petits burgesos de les ciutats), la seva filla abandera una forma de patriotisme verd que encaixa amb la seva xenofòbia. Hi ha fins i tot grups d’extrema dreta francesos, com Les Localistes, que defensen el decreixement. “L’extrema dreta no té cap problema a ser incoherent” en relació amb el medi ambient, precisa Popartan, que assenyala que aquests partits sovint han rebaixat el seu negacionisme climàtic per raons electorals. “Han entès que el canvi climàtic és una font de vots important, sobretot entre els joves, i no poden deixar un tema que preocupa tant en mans de l’esquerra”, explica.
Cada vegada més, l’extrema dreta està abraçant un “enfocament econacionalista”, en paraules d'Ungureanu: “Emfatitzen la necessitat de protegir l'entorn "nadiu" i promoure pràctiques agrícoles locals”. De fet, l’extrema dreta va intentar capitalitzar electoralment les protestes agrícoles d’inicis de 2024, criticant les polítiques de la UE amb un enfocament nacionalista.
Un exemple clar d’aquest econacionalisme és el programa presidencial de Marine Le Pen, que afirmava que “l’ecologia és incompatible amb el lliure comerç”, una forma de proteccionisme verd compartit amb l’esquerra de Jean-Luc Mélenchon, però no amb la socialdemocràcia europea. “L’augment de l’extrema dreta hauria de fer reflexionar l’esquerra i els verds sobre les seves postures en política econòmica. Podem continuar parlant de creixement i lliure comerç i alhora pensar que podem arreglar el medi ambient? És una contradicció de l’esquerra mainstream”, afirma Alexandra Popartan.
Aliances conservadores contra el clima
Tot i que només alguns partits d’extrema dreta encara mostren un negacionisme explícit a Europa, Camil Ungureanu considera que “necessitem ampliar el focus i mirar cap als partits de centredreta”, que segons ell també “fan part de la marginació de les preocupacions ambientals”. De fet, va ser la Comissió Europea presidida per la democristiana Ursula Von Der Lyen la que va decidir retirar la llei contra els pesticides arran de les protestes agrícoles o endarrerir la norma europea contra la desforestació. En aquest sentit, una coalició de científics ha alertat recentment del "desmantellament" del Pacte Verd Europeu.
L'investigador de la UPF considera “probable” que hi hagi “aliances entre partits de centredreta i extrema dreta per diluir l'agenda del canvi climàtic” i cita l’exemple espanyol, on “Vox i PP s'han unit sistemàticament per bloquejar qualsevol agenda ambiental substancial”. Per la seva banda, Aliança Catalana “ha mostrat certa obertura per discutir temes climàtics, però sovint a través del prisma dels interessos econòmics regionals i d'un nacionalisme tancat”, explica. Encara està per veure si a Catalunya es mantindrà el cordó sanitari a l’extrema dreta o també es produiran aliances amb el centredreta per alentir les polítiques verdes.
- Giorgia Meloni (Itàlia): critica “el fanatisme ultraecologista de l’esquerra”.
- Herbert Kickel (Àustria): ataca el “comunisme climàtic”.
- Nigel Farage (Regne Unit): “L’energia eòlica és la bogeria econòmica col·lectiva més gran que he vist en la meva vida”.
- Llei i Justícia (Polònia): “El principal obstacle en el terreny de la producció elèctrica és la política climàtica imposada per la Unió Europea”.
- Chega (Portugal): “Mantenir l’equilibri en defensa del medi ambient i del benestar animal”.