Aquest dilluns, Donald Trump jurarà el càrrec com a 47è president dels Estats Units. Ho farà des del Capitoli, la seu del Parlament que els seus partidaris van assaltar el 6 de gener del 2021 per intentar impedir que els resultats electorals de la seva derrota fossin certificats. Tota una ironia de com han canviat les coses els darrers anys i com aquest personatge no homologable ha aconseguit desmentir tots els mals pronòstics.
Trump suposa un gran interrogant afegit al quadre prou incert que ofereix el panorama internacional. Encara no sabem com governarà, però probablement assistirem a l’afebliment de les institucions globals i un retorn de l’imperialisme al món. Si en el primer mandat va pagar el preu de la inexperiència, ara és diferent. Per això podem parlar d’una etapa nova de la qual en desconeixem la intensitat. Sí que sabem que serà disruptiva. Comença l’era Trump. Aquests són alguns trets que arriben amb el nou president nord-americà.
L’afebliment de les institucions
En la primera presidència, Trump va anar a les palpentes. Amb dificultats per entendre el seu paper, va acabar incidint menys del que pretenia davant la solidesa de les institucions nord-americanes. Però ara sembla que són elles les que s’estan adaptant al nou mandatari, que arriba amb el capital polític de qui s’ha imposat també en el vot popular, no només al Col·legi Electoral (com va passar el 2016), i amb unes bases republicans lliurades al seu lideratge. El Senat sembla disposat a avalar la gran majoria de designacions governamentals.
El Tribunal Suprem li ha aplanat el camí a la immunitat pels seus nombrosos problemes judicials. I el Republicà, el partit de l’elefant, apareix com un vell paquiderm sense força. Per ara. L’equip de Trump està actuant amb voluntat de conquesta de l’Estat. Les implicacions que això pot tenir en la salut de la democràcia nord-americana seran enormes. Acaba de forçar la caiguda del president del Comitè d’Intel·ligència de la Cambra de Representants, el republicà Mike Turner, perquè no és de la seva corda (cosa del tot inaudita dins del sistema nord-americà, que preserva la independència del legislatiu).
El poder de la "broligarquia" i la reculada climàtica
Aquest serà un dels moments de més aiguabarreig entre el gran poder econòmic i el govern. El vincle Trump-Elon Musk simbolitza l’aliança entre el nou president i un nucli reduït de magnats del sector tecnològic (Peter Thiel, Vivel Ramaswamy, David Sacks) que no amaguen el seu menyspreu per la democràcia. Ha fet fortuna el terme broligarquia (una oligarquia de valors bro) per definir-los. Una classe ambiciosa enemiga de les regulacions que preconitzen alguns governs i defensors d’un capitalisme tecnològic sense contrapesos. Les imatges de Trump i Musk, de moment, simbolitzen la victòria del diner sobre la política. Un signe dels temps, però cal veure si aquest triomf es manté o és efímer.
La fúria desreguladora té un tuf anticientífic, com recordava fa uns dies el tecnòleg Josep Maria Ganyet. El que és segur és que es plasmarà en una reculada en els esforços de combat climàtic. Cal recordar que Trump va abandonar els Acords de París en el primer mandat. Aquests dies, el poder financer també està donant mostres de sintonia amb Trump: els sis bancs més gran del país, JP MOrgan, Bank of America, Citigroup, Morgan Stanley, Goldman Sachs i Wells Fargo han anunciat que abandonen l’Aliança Bancària Zero Emissions. També es percebrà la nova etapa com a aliena als grans acords en matèria comercial. Mals temps per l'Organització Mundial del Comerç (OMC) després que Trump ja ha amenaçat d'incrementar els aranzels tant a adversaris com a aliats.
La degradació del sector públic
Forma part de l’onada del populisme reaccionari arreu i en cada país té les seves expressions, però s’està produint un rebuig a tot el que representa el sector públic. En el cas dels Estats Units, no és cap casualitat que Trump hagi designat el mateix Musk i un altre multimilionari, Vivek Ramaswamy, molt crítics amb les regulacions, per dirigir una oficina encarregada precisament de “reformar” l’administració i procedir, en realitat, a aprimar l’aparell de l’Estat i procedir a acomiadaments massius.
Res més apropiat per degradar l’administració pública que designar els perfils més estrafolaris possibles per dirigir algunes de les agències més rellevants. Així, Trump vol que Robert Kennedy, personatge pintoresc que s’ha posicionat en contra de les vacunes i en favor de la llet crua, sigui el secretari de Salut. Un negacionista climàtic com Lee Zaldin dirigirà l’Agència de Protecció Ambiental. Una antiga congressista sense experiència en temes de seguretat, Tulsi Gabbard, ha estat proposada per ser directora d’Intel·ligència Nacional.
El culte a la força i el nou imperialisme
S'ha definit Trump com a aïllacionista, corrent que sempre ha existit als Estats Units. Però aïllacionisme no és només ser refractari a tota intervenció exterior sinó, sobretot, actuar al marge de la comunitat internacional. L'aïllacionisme respecte de Nacions Unides pot conviure amb una política exterior agressiva. Les declaracions sobre la compra de Groenlàndia, l'annexió del Canadà i la recuperació del canal de Panamà, per estrambòtiques que semblin, dibuixen unes regles de joc diferents. En la pugna geopolítica, especialment amb la Xina, el control de les rutes i les fonts de recursos esdevé decisiu i pot dur els Estats Units a un nou Destí Manifest, com es va anomenar la política de James Monroe, o a tornar a les intervencions dures a Amèrica Llatina dels anys de la Guerra Freda.
Trump té pressa i vol aclarir el terreny de joc. Per això ha parlat de resoldre la guerra d'Ucraïna "en mitja hora". Vol apagar aquest foc encara que el preu sigui deixar una Ucraïna ferida i un Vladímir Putin amb mig somriure. El suport a Israel a l'Orient Mitjà sembla també respondre a un patró similar. En tot cas, una revifalla dels Acords d'Abraham -ara ja amb l'Eix de la Resistència proiranià molt malferit- exigirà també de concessions per part d'Israel per encabir-hi els interessos saudites. Una mirada angelical al món del qual venim també seria erroni. Les relacions internacionals sempre han estat basades en la correlació de forces. L'element nou és que Trump ho expressa sense embuts i sembla donar per bo que la força bruta sigui l'única brúixola en l'escaquer mundial.
La solitud d’Europa
La Unió Europea observa l'escenari amb inquietud. Malgrat que ja fa anys que la lluna de mel amb els Estats Units és cosa del passat, amb unes administracions nord-americanes que reclamen als europeus que contribueixin més en defensa, el caràcter abrupte de Trump fa especialment difícil gestionar-ho. Amb la guerra dins de casa a Ucraïna, el lideratge europeu tem quedar emparedat entre un Washington més desconegut i reticent, i una Rússia que, a Ucraïna i pressionant els bàltics, ha anat endurint els ullals imperials.
El soft power de la UE, que connecta bé amb el discurs emès pel secretari general de l'ONU, Antonio Guterres, i la seva defensa del dret internacional, topa ara amb una nova teoria del paper que han de jugar els Estats Units al món, teoria que enarbora Trump i que, en certa forma, es podria resumir en poder sense valors. Una de les claus dels temps immediats serà saber si Europa resistirà la pressió autoritària en un moment en què apareix dividida i amb uns enemics interns d'extrema dreta, paradoxalment impulsats per Putin i Musk. Aquest és un dels interrogants que es revelarà els pròxims temps.