En el dia de publicació d'aquest article s'ha acordat una treva comercial entre els Estats Units i la Xina, després de diverses setmanes d’escalada a causa de l’augment dels aranzels imposats l’un a l’altre. Això sí, els tres mesos que porta Donald Trump com a president dels Estats Units ens ha demostrat que les seves decisions polítiques són imprevisibles i, per tant, no tenim cap certesa sobre com acabarà la guerra comercial entre les dues potències econòmiques mundials.

El 2 d’abril va ser batejat per Donald Trump com el “Dia de l’Alliberament” dels Estats Units. Malauradament, el concepte de “llibertat” que té el president d’aquesta superpotència mundial no s’ajusta a l’aspiració de justícia social i ambiental que nosaltres podríem interpretar. Tot al contrari, va ser el dia en què Trump va anunciar una nova política aranzelària que té per objectiu enfortir l’economia estatunidenca. Però ja sabem com entén la força econòmica el gegant nord-americà: amb l’explotació i exploració de més combustibles fòssils. Ara bé, quina relació tenen els aranzels amb el gas fòssil i el petroli?

Trump va anunciar un aranzel universal del 10% sobre totes les importacions als Estats Units, però va imposar aranzels recíprocs més alts per a 60 països, elevant els de la Xina fins a un 145%. En resposta, la Xina -el principal fabricant i exportador mundial d’equips d’energia eòlica i solar- va incrementar també les tarifes als productes dels Estats Units fins al 125%. El què es coneix com a “guerra comercial”, en el pla energètic, significa que les energies renovables seran més cares per als consumidors estatunidencs. Precisament, això no lleva la son a Trump. Ell ja té el cap posat en un altre lloc: garantir l’accés dels Estats Units als combustibles fòssils que queden escampats pel planeta. L’estratègia? Nacionalisme, control i... una mica de deliri expansionista.

Així, la guerra comercial pivota sobre el nacionalisme de dretes i polítiques orientades a reforçar el control dels Estats Units sobre els recursos. Aquesta lògica explica moviments tan desaforats com els intents d’annexionar Groenlàndia, un territori estratègic per les seves reserves de petroli i terres rares; la proposta de convertir el Canadà en el “51è estat”, aprofitant el fet que és un dels seus principals proveïdors de cru; o les insinuacions sobre una suposada “reconquesta” del Canal de Panamà, infraestructura clau per al comerç marítim de petroli i gas fòssil entre els oceans Atlàntic i Pacífic.

Quin és el paper d’Europa en aquest joc?

A l’altra banda de l’Atlàntic, Europa vol jugar al joc… però sense trobar el seu lloc. Ha quedat molt enrere del desenvolupament de la Xina i de la potència econòmica que són els Estats Units. Podríem dir que en els últims anys la Unió Europea ha apostat per una transició cap a les renovables, més en la línia de la Xina, però no ha volgut desvincular-se dels acords energètics i comercials amb els Estats Units.

Ha intentat posar fil a l’agulla amb iniciatives com l’European Green Deal, amb l’objectiu de fer la transició verda, descarbonitzant els sectors econòmics digitalitzant-los. Però després va venir la invasió russa d’Ucraïna, i la dependència del gas fòssil de Putin va suposar un gir en les prioritats, primant la seguretat energètica. Per acabar, i amb el canvi de rumb del Parlament i la Comissió Europea, la transició energètica i la reducció d’emissions han passat a un segon pla per apostar-ho tot a la competitivitat de les empreses europees amb l’aprovació del Clean Industrial Deal.

Aquesta prioritat ve marcada principalment pel mantra dels nacionalismes de dretes. Asseguren que la forta regulació existent en els marcs legislatius i jurídics és una de les principals causes que impedeix el desenvolupament de les empreses europees, en comparació amb altres països.

Tot això s’impulsarà a través de diferents iniciatives i mecanismes de finançament públic europeu. El mantra dels nacionalismes de dretes culpa a les institucions públiques, però exigeix que es posin a la seva disposició els diners de la ciutadania per continuar amb el seu lucre particular. 

Els aranzels globals, en paper mullat

Per tant, Trump ha apostat per utilitzar els aranzels com a armes d’una guerra comercial global. D’entrada, l’anunci dels aranzels globals ha resultat ser un pols amb la Xina, la versió geopolítica de la trama patriarcal "a veure qui té més grossa", ja que ha suspès temporalment els aranzels imposats a la resta de països. Però no s’ha quedat aquí, perquè amenaça de reactivar-los als països que arribin a acords amb la Xina, obligant a posicionar-se amb o en contra d’ell.

Qui perd realment amb aquest foc creuat? Hem vist que els països més perjudicats per les decisions de Trump han estat els països del Sud global, i no precisament pels aranzels als productes que exportin als Estats Units. Aquesta guerra comercial global fa pujar el preu dels minerals crítics i les tecnologies d’energies renovables i, a més, dificulta les relacions comercials amb la Xina, la fàbrica global d’aquestes tecnologies. Cal destacar que són països amb un elevat deute públic, al qual no poden fer front, i queden atrapats en tensions comercials globals que no han declarat i que, en sectors estratègics com l’energia, els deixa en posicions de més vulnerabilitat.

I si parlem de sobirania… de veritat?

Les polítiques proteccionistes poden beneficiar a sectors de la societat molt diferents, segons la perspectiva amb les que s’apliquin. Trump ha apostat pels aranzels per, en principi, protegir alguns sectors de l’economia estatunidenca. En el fons, aquesta jugada pot sortir-li ben cara si no aconsegueix desenvolupar la seva pròpia tecnologia per fer la transició energètica sense dependre de la Xina.

La Xarxa per la Sobirania Energètica proposem una alternativa que ens sembla molt més sensata: apostar, precisament, per la sobirania energètica. No entesa des de la lògica nacionalista o estatal, sinó entesa com el dret de la ciutadania a decidir com vol satisfer les seves necessitats energètiques. Amb quines tecnologies, qui la produeix i amb quins impactes. Apostem per energia renovable, producció descentralitzada, control públic i comunitari.

En resum, menys poder corporatiu i més bé comú. I per què aturar-nos aquí?  Aquesta lògica podria aplicar-se en altres sectors, com l’aigua, l’educació i la salut, que són drets bàsics que no haurien de quedar a mercè dels mercats.