A Catalunya hi ha 42.600 hectàrees d'urbanitzacions escampades per 345 municipis. Aquests nuclis de cases van començar a proliferar a partir dels anys seixanta, com a complexos de segona residència. Des de mitjans dels vuitanta, però, el percentatge de gent que hi viu tot l'any ha augmentat i ha fet créixer molts pobles com Riells i Viabrea (la Selva), que ha multiplicat per vuit la població des del 1981, o Castellbisbal (Vallès Occidental), que gairebé l'ha multiplicat per quatre.
Malgrat la magnitud d'aquest fenomen demogràfic, el Departament de Territorino té dades globals de Catalunya sobre quanta gent viu en aquests complexos residencials. Això fa que sigui difícil mesurar en xifres les necessitats d'aquesta població i, encara més complicat, planejar la mobilitat i connectivitat d'aquests indrets. De les 1.433 urbanitzacions inventariades, prop de 730 no tenen garantits els serveis més bàsics i l'ajuntament no n'ha recepcionat encara les obres de condicionament. El 50% d'aquests complexos amb dèficits urbanístics, a la demarcació de Barcelona, no disposen d'equipaments municipals i el 60% tampoc tenen espais públics ni dins del seu àmbit ni en el seu entorn immediat.
La situació d'aïllament en què es troben moltes urbanitzacions implica una manera diferent de relacionar-se, de viure i també l'aparició de noves preocupacions per a la població. Destaquen la creixent sensació d'inseguretat tant per robatoris com per ocupacions -algunes vinculades al tràfic de marihuana- com la d'abandonament per part d'alguns ajuntaments. Aquest fet ha afavorit la creació de partits propis, sovint claus en la política municipal: "Ens vam presentar per deixar de ser uns ciutadans de segona", explica Jordi Veu, fundador de Som Veu, dels nuclis de Castellbisbal.
La Catalunya de les "urbanalitzacions"
Can Brugueràs, al municipi de Dosrius, és una de les 335 urbanitzacions amb dèficits urbanístics que consten al registre d'UDU la demarcació de Barcelona. Aquest conjunt residencial, que existeix des de 1977, està construït en terreny no urbanitzable, no té voreres ni servei d'escombraries. Tampoc té clavegueres i no està connectada a la xarxa general d'aigua ni d'electricitat.
Es troba a 7,4 quilòmetres del poble més proper, Arenys de Munt. Amb aquesta gran distància és impossible fer els trajectes a peu i la manca de transport públic fa que tots els desplaçaments s'hagin de fer amb vehicle privat.
La proliferació de centenars d'urbanitzacions com aquesta, de tipus estrictament residencial, ha portat a una nova distribució del comerç i l'oci, que es concentra en polígons industrials i àrees comercials allunyades de nuclis urbans. Francesc Muñoz, doctor en Geografia Urbana i assessor de l'exposició Subúrbia, al CCCB, apunta que Catalunya ha virat cap a un tipus de paisatge suburbà en què s'ha produït una pèrdua de singularitat dels edificis i també una homogeneïtzació de les botigues que s'hi poden trobar. "Es repeteix sempre el mateix paisatge urbà a tot arreu, independentment del lloc i la cultura de cada poble", explica Muñoz, que fa anys va batejar aquest fenomen com a "urbanalització".
"Es repeteix sempre el mateix paisatge urbà a tot arreu, independentment del lloc i la cultura de cada poble"
francesc muñoz, professor de geografia
En aquest sentit, el doctor en Ciències Ambientals i geògraf Martí Boada, afirma que moltes de les urbanitzacions van ser construïdes de forma il·legal i que no tenien cap norma que en regulés l'urbanisme. "Avui podem trobar en un mateix carrer una casa d'estil canadenc al costat d'una casa eivissenca", explica.
La pèrdua de la identitat arquitectònica també té un precedent als Estats Units, a principis del segle XX, en què es van començar a vendre les mateixes cases prefabricades arreu del país. Les zones de la ciutat, a més, es van distribuir en espais separats segons la funció que tenien; si eren residencials, comercials o industrials. Aquest model, però, ja ha arribat a la seva fi en molts llocs d'Amèrica on alguns dels centres comercials de primera generació s'estan abandonant a causa de l'augment de compres online.
Viure aïllat, viure amb por
En pobles amb moltes urbanitzacions com Riells i Viabrea o Maçanet de la Selva les operacions policials contra el tràfic de drogues s'han convertit en una situació habitual. L'estructura dispersa de les urbanitzacions dificulta la vigilància i facilita que es puguin dur a terme aquestes activitats il·legals. D'altra banda, l'aïllament d'aquests nuclis fa que sigui més fàcil ocupar habitatges de manera il·legal. De fet, entre Maçanet de la Selva i Riells i Viabrea hi ha prop de 200 cases ocupades.
Pedro Batista, membre de l'Associació de Veïns de la urbanització Maçanet Residencial Park, explica que l'ocupació s'ha convertit en una cosa habitual i que "en 54 quilòmetres d'urbanització sempre hi ha algun cas". Per norma general, però, diu que els ocupes no molesten el veïnat.
L'alcalde de Riells i Viabrea, Josep Maria Bagot, adverteix que cal desvincular el tràfic de drogues del concepte d'ocupació d'habitatges. "Bona part de les plantacions s'han trobat en edificis de propietat", assegura.
"Cal desvincular el tràfic de drogues del concepte d'ocupació d'habitatges, bona part de les plantacions de marihuana s'han trobat en edificis de propietat"
josep maria bagot, alcalde de riells i viabrea
No obstant això, l'alcaldessa de Maçanet de la Selva, Natàlia Figueras, també parla d'un tipus "d'ocupació delictiva" en el qual els habitatges no s'utilitzen per viure-hi, sinó per dur-hi a terme activitats criminals com plantacions de marihuana. Figueras explica que normalment es tracta de cases de fons voltor i bancs que no prenen mesures per evitar les ocupacions. També apunta que hi ha greus dificultats per demostrar les activitats delinqüencials que es produeixen en aquests habitatges i que, en conseqüència, és més difícil fer fora els ocupants.
Polèmiques patrulles veïnals
En algunes urbanitzacions s'han produït grans onades de robatoris i la sensació d'inseguretat ha motivat que els veïns organitzessin patrulles de vigilància. És el cas de la urbanització Creu Aragall, situada a Corbera de Llobregat, on fa anys es van viure episodis de robatoris violents. Com a resposta, el 2020, els veïns van crear unes milícies nocturnes per vigilar els carrers de la urbanització i donar suport a la policia.
En altres nuclis com Mira Sol, a Sant Cugat, o Cases Pairals, també a Corbera de Llobregat, hi ha grups de WhatsApp veïnals que serveixen com a mitjà de comunicació per advertir al veïnat. "Tenim un grup comunitari per alertar a tothom si veiem alguna cosa sospitosa", explica el president de l'associació de veïns de Cases Pairals.
"Els veïns no s'haurien de jugar la integritat física per la defensa del seu barri, això és propi d'èpoques passades"
rosa boladeras, alcaldessa de corbera
L'alcaldessa de Corbera de Llobregat, la socialista Rosa Boladeras, afirma que no s'hauria d'haver consentit l'existència de patrulles nocturnes en l'anterior mandat, encapçalada per Esquerra Republicana. "Els veïns no s'haurien de jugar la integritat física per la defensa del seu barri, això és propi d'èpoques passades", afirma.
D'altra banda, ERC de Corbera defensa la seva gestió i apunta que aquestes patrulles ja s'havien produït l'any 1996. Des de la Junta de l'Associació de Veïns es va traslladar a la Policia Local la intenció de fer vigilàncies nocturnes i se'ls van donar un conjunt de consells de seguretat. "Sempre havien de ser un mínim de dues persones a cada vehicle, amb armilles reflectants, rodant a una velocitat de 20 o 30 quilòmetres per hora i amb els dos intermitents posats. També se'ls va demanar que truquessin a la policia en cas de qualsevol incident que poguessin veure o creure haver vist", explica Mercè Rocas, membre de l'antic govern d'ERC.
A més, segons afirma Rocas, els Mossos també van participar en aquestes reunions i van arribar a destinar un cotxe patrulla a Creu Aragall que es tornava les guàrdies amb un vehicle de la Policia Local els dies que hi havia el patrullatge veïnal. "No saps mai qui tens al davant i el que està disposat a fer en una situació així, per tant, la màxima prioritat era la seguretat dels veïns", explica la regidora republicana.
Rosa Boladeras assegura que les patrulles de veïns no s'han tornat a repetir des de llavors. "Tenim una plantilla de 30 policies, és més del que ens tocaria pels habitants que hi ha, però és la quantitat necessària per donar seguretat als 170 quilòmetres de carrers del municipi", explica. El govern liderat per Boladeras també ha impulsat la instal·lació de sistemes de videovigilància als carrers de la població. "Hi ha càmeres a l'entrada de les urbanitzacions que permeten controlar qui entra i qui surt, i això ja és un mecanisme que espanta aquells qui vulguin robar", ha declarat l'alcaldessa.
Partits polítics de les urbanitzacions
A Castellbisbal, al Vallès Occidental, un 32% de la població viu a les cinc urbanitzacions que hi ha repartides pel terme municipal. La sensació d'abandó i d'inseguretat que es vivia en aquests complexos residencials va fer aparèixer un partit anomenat Som Veu, format pels veïns d'aquests nuclis. "Ens vam presentar per deixar de ser uns ciutadans de segona, l'ajuntament no atenia les nostres demandes", declara un dels fundadors del partit, Jordi Piera.
A les darreres eleccions municipals el partit va aconseguir tres regidors al consistori i va situar-se com a tercera força, per davant de grups com Junts per Castellbisbal o Esquerra Republicana. Som Veu va optar per entrar al govern de coalició amb el PSC i els republicans. Una de les seves primeres mesures ha estat augmentar els efectius de policia. "Hem fet que les patrulles arribin a les urbanitzacions, una cosa que abans no passava", explica Piera, que ara és el regidor d'Urbanisme i Cohesió Territorial de Castellbisbal.
"Ens vam presentar per deixar de ser ciutadans de segona"
jordi piera, fundador de som veu
Entre les propostes d'aquest partit hi ha la instal·lació de càmeres de videovigilància a les urbanitzacions, la descentralització de les activitats que s'organitzen al poble o la creació i millora dels espais públics en aquests complexos residencials. Tot i les dificultats econòmiques que té l'Ajuntament de Castellbisbal, Piera afirma que s'han començat a notar millores en la situació de les urbanitzacions i que hi ha molt més contacte amb les associacions veïnals per escoltar-ne les necessitats.
No obstant això, des del govern municipal troben a faltar més suport d'organismes com la Generalitat o la Diputació per impulsar millores en aquestes zones residencials. "No es donen a les urbanitzacions els recursos i el reconeixement que es mereixen", defensa Piera.
El partit Som Veu no és l'únic explemple. A Corbera de Llobregat en van arribar a existir dos: el Partit Independent de les Urbanitzacions de Corbera i el Grup Independent Urbanitzacions (GIU), de caràcter més progressista. En aquestes eleccions el GIU va aconseguir gairebé un 10% dels vots i ara està a l'equip de govern juntament amb el PSC. A Sant Antoni de Vilamajor, per la seva banda, el PUSA -acrònim de Partit de les Urbanitzacions de Sant Antoni- té tres representants.
Conviure amb la fauna salvatge
El contacte entre el món urbà de les urbanitzacions i la fauna local dels boscos ha provocat que persones i animals es vegin obligats a conviure en un mateix espai. En Mateo, de la urbanització ca n'Hosta de Riells i Viabrea (la Selva), diu que cada tarda una desena de senglars envolten la seva finca. "Venen a buscar menjar a la urbanització, a la brossa, ara ja no tenen por de les persones", explica. De fet, en aquest mateix municipi, una dona, mentre passejava el gos,va ser atacada per un porc senglar que li va provocar una ferida profunda de 10 centímetres.
Martí Boada atribueix aquesta expansió dels senglars a zones urbanes per una lògica de creixement demogràfic. "La població es va multiplicant i els mascles joves ocupen nous territoris, també àrees urbanes, on troben més menjar", explica.
La supressió de boscos per edificar urbanitzacions ha provocat l'exili de moltes espècies autòctones com ocells i mamífers, que es desplacen a altres llocs. Però ha provocat l'arribada d'animals urbans com rates o pardals. D'altra banda, també ha suposat l'expansió de flora invasora com les acàcies o l'ailant, arbres que provenen del Japó i que es van traslladar aquí per decorar jardins.