Ramon Folch i Guillèn (Barcelona, 1946) és un dels pensadors ambientals més influents del país. Doctor en biologia, es defineix com a socioecòleg. A la dècada dels 70 va coordinar el Llibre blanc de la natura dels Països Catalans, una obra clau per l'impuls de la xarxa d'espais protegits. Va ser professor a la UB, va treballar a la Diputació i a la Generalitat, i l'any 1994 va fundar la consultora ERF. Entre altres reconeixements, ha rebut la Creu de Sant Jordi i el premi Ciutat de Barcelona. Aquesta setmana va protagonitzar la ponència inaugural d'EcoNòmics, les jornades organitzades per Oikia i que durant dos dies van reflexionar sobre els reptes de la transició energètica i la descarbonització de l'economia catalana a Cap Roig.
Defensa que la transició energètica és una revolució. Per què?
Ho és perquè no es tracta d’una millora incremental sinó d’un canvi disruptiu. És a dir, no es tracta de fer millor allò que ja fèiem, sinó de fer coses que mai havíem fet. Es pot equiparar a la Revolució Industrial, quan es va passar de la tracció animal a la màquina de vapor.
Catalunya fa anys que és al vagó de cua de la transició energètica. Hi ha el perill de quedar fora d’aquesta revolució?
Fa unes dècades érem capdavanters i ara podem quedar-ne despenjats. Ara bé, com va passar a la Revolució Industrial, ningú en quedarà al marge: només es pot triar entrar-hi liderant o fer-ho arrossegant els peus. Catalunya ha de recuperar el temps perdut i posar-nos al capdavant. És el que ens toca.
Compara Catalunya amb el Lleida de futbol, que en poques dècades ha passat de Primera Divisió a Quarta Catalana. Com s’explica?
Durant una colla d’anys, quan tot just era una idea, els responsables polítics no van creure que fos realment prioritari. Les petites transformacions que es van impulsar ho van fer sense suport institucional i, la manca d’un relat potent, va afavorir l’aparició d’unes actituds que podem qualificar de luddites. Aquesta animadversió contra les renovables s’ha consolidat fins al punt que asseguren defensar el territori, però, involuntàriament, en són els enemics. Aquesta revolució s’ha de fer de manera controlada, tenint en compte els interessos socials i ambientals, però no hi ha cap dubte que s’ha de fer.
Fa mig segle va ser un dels coordinadors del Llibre blanc de la gestió de la natura als Països Catalans. Com s'explica que part d'aquella filosofia ara s'utilitzi en contra de les renovables?
No és aquella filosofia sinó una lectura esbiaixada. Ara bé, en aquell moment la protecció ambiental vivia precisament un context de millores incrementals. La ruptura va arribar, com a mínim, quinze anys després. Ara bé, hi ha moltes idees que després s’usen en sentit contrari: per exemple el mateix missatge de l’Evangeli el tergiversen els sectors reaccionaris del catolicisme.
Parlant de reaccionaris. Vostè utilitza una frase d’Aznar per aplicar-la -en positiu- a la transició energètica…
[Riu] Sí, faig servir el “Qui pugui fer, que faci” per tal de demanar que, en la mesura de les possibilitats, intentem posar plaques, participar en una comunitat energètica o canviar la caldera per aerotèrmia. Tots hem de contribuir a aquest procés revolucionari.
Molt sovint es contraposa l’autoconsum i les comunitats energètiques amb projectes comercials de dimensions mitjanes o grans. És fer trampa?
Sí, perquè són dues coses diferents. L’autoconsum és la producció més distribuïda possible. No només en soc partidari sinó que ho practico. Ara bé, és totalment insuficient. Amagar-se en l’autoconsum per rebutjar els parcs eòlics i fotovoltaics és fer trampa. Els necessitem. Es pot debatre com han de ser i qui els ha de controlar. Deixem de dir “sí, però no així” -perquè acaba sent un “no”-, per “sí, però fem-ho nosaltres”.
- Ramon Folch va impartir la ponència inaugural de les jornades d'Oikia
- Cedida a Nació
Som a l’Empordà, una de les dues regions del país amb vent, però sense cap aerogenerador. Fins i tot, ara hi ha oposició a un projecte d’un sol molí que impulsa una empresa 100% catalana. Com s’explica aquest rebuig quasi visceral?
Aquesta idea esbiaixada de pensar que es defensa el territori quan se l’està condemnant per no respondre a l’amenaça del canvi climàtic està molt instaurada. Hi ha qui pensa que els molins són un invent del diable que impulsen les grans companyies de combustibles fòssils. I, precisament, és el contrari: aquestes empreses s’han vist obligades a pujar al carro per no quedar enrere. De fet, un estudi recent calcula que només representen un 1% de les inversions en renovables.
Reclama als polítics que governin sense mirar les enquestes. Per què?
Les enquestes reflecteixen el passat i un bon polític ha de mirar el futur. Cal valentia per fer les transformacions encara que no agradin a una part de la població.
Ja per acabar: ens en sortirem?
Sí, d’una manera o altra. Però això és com si fa 150 anys haguéssim demanat si formarien part o no de la Revolució Industrial. L’actual canvi disruptiu serà una realitat i el protagonitzarem o bé liderant-lo o bé arrossegats per força.
