Ariadna Romans i Torrent (Girona, 1997) és politòloga i filòsofa. Investigadora a la Universiteit von Amsterdam, centra la seva recerca en la governança de l'aigua. Acaba de presentar un estudi sobre sequera i gènere, finançat per la Beca d'Estudis Feministes Nativitat Yarza de la Fundació Irla, on ha aplicat una metodologia que ja havia aplicat a Ciutat del Cap. Insisteix que l'escassetat d'aigua és una qüestió estructural que obliga a fer-nos preguntes incòmodes per decidir quins sectors es prioritzen.

Catalunya viu des de la tardor del 2020 la pitjor sequera de la seva història moderna. Com ho percep algú que viu fora del país amb una mirada acadèmica?
La sequera va molt més enllà de l'aigua entesa com a recurs. És un problema de governança: de com la repartim, de quines prioritats posem, quins sectors ens importen més, qui en sortirà més perjudicat... Són preguntes extremadament polítiques i, fins i tot diria, filosòfiques. En canvi, ho tractem només com a oferta i demanda, com quan faltava paper de vàter durant la crisi de la Covid-19. I, sobretot, aquestes preguntes són importants que ens les fem quan no hi hagi una emergència per sequera.

La sequera és un exemple de desastre lent. Què vol dir?
Sovint, quan pensem en sequera -o en un altre fenomen extrem- ho abordem com si sobtadament ha deixat de ploure. En canvi, no entenem que hi ha una sèrie de condicionants en un territori que, lentament, han anat construint el que ara provoca aquest desastre natural. Per exemple: una zona sense pous, sense un bon sistema de governança hídrica i on no se solucionen les fugues. Quan deixi de ploure direm que no hi ha aigua, però aquesta sequera no ha aparegut del no-res. És com un estudiant que no estudia i que a l'examen respon com pot.

Catalunya com a estudiant no s'ha preparat bé per l'examen de la sequera?
No. I això que és un estudiant intel·ligent que sap moltes coses. Però no s'ha organitzat, no ha donat a aquesta assignatura la importància que tenia i no està aplicant el coneixement que té. Els desastres lents tenen aquest element clau: no haver donat la importància a qüestions que després demostren ser-ho. No és gens sexy parlar de sequera, per alguns sectors és incòmode i per altres no té sentit perquè tenen l'abastament resolt.

“Cometem l'error de deixar de pensar en la sequera quan es comencen a omplir els pantans”

Però no tot s'ha fet malament...
No, ni de bon tros. Ara que soc als Països Baixos veig que tenim molta imatge de nosaltres mateixos i en algunes qüestions ho fem millor que alguns països del nord d'Europa. Però és cert que en l'àmbit rural, per exemple, s'ha apostat en molts casos per regadius basats en l'abundància pensant en el curt termini, però insostenibles i desastrosos en el llarg. Ara hem de canviar i això costa molts diners. És important entendre que una transició cap a un país ben governat hídricament necessita molta inversió.

Explica que a escala planetària, les dones que habiten en la perifèria solen ser dels grups més vulnerables per l'escassetat d'aigua. Ho va investigar a Sud-àfrica, no?
Vaig treballar al Future Water Institute, de la Universitat de Ciutat del Cap, i tenia clares dues coses. Entendre què passa quan s'acaba l'aigua en una ciutat -les autoritats van arribar a fixar un dia zero: el 22 d'abril de 2018- i, per una qüestió feminista, com afectava les dones. Als barris perifèrics vaig constatar que les dones quasi no havien notat aquesta crisi que tant ens havia arribat a Europa, perquè tampoc abans havien tingut un accés mínim a l'aigua. Ara bé, en un context en què havien d'assumir les tasques de cura, vaig poder entendre com l'aigua era un element indispensable en totes elles: rentar, cuinar, netejar... L'home era l'encarregat de negociar quanta aigua poden accedir i la dona repartir entre la família aquesta quantitat ínfima, fet que genera una gran pressió i estrès. I no només parlem dels mínims vitals com beure o rentar-se sinó també un component de dignitat de l'aigua: una adolescent d'un township també vol tenir uns cabells bonics com qualsevol altre jove d'arreu del món.

I després es proposa respondre la pregunta: com afecta la sequera a les experiències viscudes de les dones rurals a Catalunya. Per què?
Sempre m'ha agradat poder estudiar en l'àmbit internacional per traslladar-ho en acabat a casa. Aprendre dels altres per solucionar els mateixos problemes a Catalunya. Qui és la dona perifèrica aquí? Segurament, la dona rural. Coneixent totes les diferències, aplico la metodologia que vaig fer servir a Ciutat del Cap. I ho faig pensant també a mitjà termini, ja que precisament el meu projecte de tesi és comparar com la regió del Cap Occidental i Catalunya han reaccionat a l'escassetat d'aigua i quins aprenentatges n'han obtingut. Cometem l'error de deixar de pensar la sequera tan bon punt es comencen a omplir els pantans.

El gènere és una variable crucial quan parlem de sequera a Catalunya?
És una variable crucial en el moment que afecta la meitat de la població. Ara bé, no és la variable que en el nostre context sigui la més important. La de classe, de capacitat adquisitiva, de poder d'agència, de xarxes de suport, d'origen... Són més rellevants quan parlem de sequera. En tot cas, és un camp que s'ha d'investigar amb més temps i més recursos.

“És una irresponsabilitat que el turisme gasti tanta aigua”

Sí que apunta que potser cal feminitzar la visió que tenim de la gestió de l'aigua al món rural...
Feminitzar el camp implica entendre que hi ha unes necessitats per al benestar del món rural que hem invisibilitzat o a les que no hem donat la importància que tenen per la seva poca rellevància en el sistema productiu. Són aquelles coses com cuidar les plantes diàriament, assegurar la qualitat dels béns comuns i els aliments, gestionar els boscos i espais naturals... coses que fins ara hem passat per alt perquè no hem valorat qui les feia. I, majoritàriament, aquestes tasques de cura de l'entorn i el mateix espai productiu les han dut a terme les dones. Aquests costos són fonamentals per evitar sequeres o fer que el nostre territori sigui més resilient als impactes climàtics. Per això, quan parlem de parar més atenció al camp no és premiar iniciatives pioneres, ni donar un ram de flors o reconeixements a les dones que hi treballen, sinó assegurar que tenen els recursos, formació, accés, finançament i suport necessaris per continuar cuidant el que és de tots i tots tant necessitem.

El sector agrari és el que gastat més aigua i això provoca que sigui el que tingui més restriccions. Elles ho perceben com una injustícia?
Algunes sí i altres no. Tampoc no gasten aigua: utilitzen aigua per generar aliments que ens mengem tots. És una prioritat i una necessitat. Hem d'entendre que hi ha sectors que necessiten més aigua i altres que són completament innecessaris en un moment d'emergència. En plena sequera no cal una piscina. Punt. No és una qüestió de qui pot pagar-ho, sinó pràcticament de seguretat nacional. I el sector primari necessita aigua, però de manera eficient, això sí.

Més del 80% dels catalans voldrien prioritzar el turisme a l'hora d'aplicar restriccions. Aquest sentiment l'ha percebut en la recerca?
Entre les dones rurals hi ha molta animadversió al turisme. I, també m'ho haig d'aplicar a mi mateixa, però cal deixar clar que viatjar no és cap dret humà. De fet, cal començar a qüestionar si és positiu que un sector tan intensiu en aigua sigui prioritari al nostre país. Crec que hem de fer una reflexió sobre si volem tants turistes i quin turisme volem, però el que està clar és que no pot ser que aquest sector gasti tanta aigua. És una irresponsabilitat. No s'entén que no se'l tingui en compte en el pla de sequera.

Per què cal un Pacte Hidrosocial al Món Rural i en què hauria de consistir?
Més enllà de la paraula, vol dir que hem de decidir entre tots què fem de l'aigua a Catalunya. Necessitem un punt de trobada que determini quanta aigua tenim, qui la pot fer servir, què podem fer en cas de sequera... Cal una estratègia amb cara i ulls. I, sobretot, que el món rural tingui una veu clara en aquesta reflexió.

“No té rèdit electoral, però cal abordar què fem amb l'aigua que tenim”

Precisament, hi ha molta desconfiança des del món rural no només cap als polítics sinó cap a l'administració. Les dones rurals encara se senten menys escoltades?
Sí, terriblement. I tenen raó. Hi ha molts càrrecs públics que tenen un desconeixement absolut del món rural, començant pels elements més bàsics de la seva geografia. Has de saber quin territori governes o administres, més enllà de protocols i formularis.

Aquesta sequera sembla la primera gran crisi a Catalunya vinculada directament al canvi climàtic. En som conscients com a país?
No. Encara entenem la sequera com a excepcional quan ja és estructural. No és un període finit -més enllà que hi ha pics on l'escassetat d'aigua és major- i cal canviar el relat. El desastre lent és un marc mental que ens ajuda a entendre que el problema va més enllà que faci molts mesos que no plogui, sinó una qüestió de governança i de com gestionem l'aigua que tenim.

L'actual Govern -de manera encara més explicita que l'anterior- insisteix que cal desvincular el cicle de l'aigua de la pluviometria i que això implica augmentar l'oferta d'aigua amb regeneració i dessalinització. Com veu aquest plantejament?
Ens pensem que l'aigua ens la podem inventar. Dessalar és una idea terrible i només té sentit en un moment d'emergència. Té uns costos molt grans per uns beneficis molt petits. No té rèdit electoral, però cal abordar què fem amb el recurs que tenim. No pot ser que tirem per la cadena del vàter aigua potable, que la majoria dels municipis tinguin més de 20% de pèrdues o que encara no s'aprofiti una part important de l'aigua depurada a la costa.

Fa un diagnòstic molt negatiu...
La gestió de l'aigua és una qüestió de projecte de país. I si volem ser un país modern, hem de ser capaços de governar eficientment els nostres recursos hídrics. Ara bé, malgrat tot, som dels que estem millor. Però per fer un pas endavant és important analitzar, al conjunt del món, de qui podem aprendre, per exemple de Ciutat del Cap (Sud-àfrica) o Charleston (Estats Units), entre altres.