Catalunya ha perdut el 28% de la fauna salvatge en dues dècades. Aquesta és la principal conclusió de l'actualització de l'Índex de Planeta Viu per al territori català (LPI-cat), un indicador per mesurar la davallada de biodiversitat a escala mundial impulsat per l'organització WWF i reconegut per les Nacions Unides. Al conjunt del planeta, de fet, en el darrer mig segle les poblacions han retrocedit un 73% mentre que a la regió d'Europa i el centre d'Àsia la davallada s'estima en un 35%.
La situació empitjora de manera sostinguda
La darrera vegada que es va calcular l'índex LPI-Cat va ser el 2022 i es va calcular que la pèrdua de fauna se situava en un 24%. Ara, la nova actualització ha “millorat el model” amb dades de més espècies i mostrejos a més zones del país. Concretament, s'ha arribat a 353 tipus d'animals -32 més que fa dos anys- amb la incorporació del samaruc (Valencia hispanica), el ratpenat de bosc (Barbastella barbastellus), el teixó (Meles meles) o la granota roja (Rana temporaria), entre altres.
La sèrie arrenca el 2002 i se li atribueix un índex 100. Ara, en canvi, ja se situa en 71,96. D'aquesta manera, s'estima que el nombre total d'animals s'ha reduït un 28%: un 5% en el cas dels vertebrats, però un descens molt acusat del 53% en els invertebrats.
La davallada és molt sostinguda i des de l'Observatori del Patrimoni Natural i la Biodiversitat la xifren en un 1,5% anual. Sergi Hernando, investigador del CREAF, explica a Nació que es detecta una “erosió molt constant dels hàbitats”. En aquest sentit, malgrat que hi ha espècies que responen de manera immediata a pertorbacions com la sequera, altres que “resisteixen” però que ho acaben notant a més llarg termini a causa de factors com la fragmentació per les infraestructures o el canvi climàtic.
Papallones i peixos, els més afectats
Més enllà de la mitjana, hi ha un total de 164 espècies analitzades que disminueixen, 70 creixen i 1190 no mostren tendències poblacionals significatives. Els grups faunístics que mostren una davallada més general són les papallones diürnes. Destaquen els casos d'espècies pròpies d'ambients oberts mediterranis com la turquesa mediterrània (Glaucopsyche melanops) i l’escac ferruginós (Melanargia occitanica), que acumulen diverses extincions locals.
També destaca l'impacte acumulat en els peixos, on el 70% d'espècies estan en retrocés. De fet, un especialista com Marc Ordeix, director del Centre d'Estudis dels Rius Mediterranis, es preguntava fa uns dies a Nació si la sequera "era un punt de no retorn" per a les espècies autòctones dels rius catalans.
A l’altra banda de la balança hi ha els mamífers, amb més espècies en expansió. L’ós (Ursus arctos) o el teixó són exemples de mamífers en increment, mentre que d’altres com el ratpenat de cova de Schreibers (Miniopterus schreibersii) i el ratolí de bosc (Apodemus sylvaticus) estan en davallada.
La necessitat de revertir la tendència
Des de l'administració, es considera l'LPI-cat com un "indicador clau" pel fet que ja es tenen dades d'inicis de segle. En aquest sentit, Jordi Sargatal, secretari de Transició Ecològica, considera necessari "revertir la tendència". "Cal implementar objectius ambiciosos amb polítiques de conservació per aconseguir-ho", explica. Entre altres, apunta l'aposta per tenir la llei de la natura a mitjans de 2025 i per posar en funcionament d'una vegada l'Agència de la Natura a principis de 2026 -acumula un retard de quasi cinc anys-. “Conservar la natura és urgent i interessant per tothom, no fer-ho comporta molts més costos econòmics i socials”, conclou Sargatal.
