El mar Mediterrani alberga algunes de les espècies marines de major grandària del planeta. La més gran és el rorqual comú (Balaenoptera physalus) que, en concret, és el segon animal més gran del món, només per darrere de la balena blava. Aquesta és una de les nou espècies de cetacis que podem trobar a les costes occidentals del Mediterrani, i pot fer entre 20 i 24 metres de longitud i arribar a pesar al voltant de 70 tones.
Durant les últimes setmanes, és possible que llegiu moltes notícies sobre l'albirament de balenes (o fins i tot hàgeu sigut dels privilegiats que les han pogut veure) prop de la costa del País Valencià, Múrcia i Andalusia: per què es produeixen tants albiraments en aquesta època de l'any?
Un viatge a la recerca d'aliment
El rorqual comú és una espècie pelàgica distribuïda per tots els oceans, especialment en aigües temperades i fredes amb una elevada productivitat biològica. A la Mediterrània constitueix l'únic misticet present de manera regular i forma una població genèticament diferenciada de les de l'Atlàntic Nord. La seua alimentació es basa principalment en menuts organismes planctònics, especialment eufausiacis (krill), que captura mitjançant alimentació per filtració o lunge feeding.
A la regió mediterrània, el rorqual comú realitza desplaçaments estacionals relacionats amb la disponibilitat d'aliment, un fenomen conegut habitualment com a migració. A la Mediterrània occidental destaca la seua presència en zones com la mar de Ligúria, la mar Balear i el Santuari Pelagos.
Les costes llevantines i el canal d'Eivissa constitueixen importants àrees de pas, on s'observen freqüentment davant de la costa de la Marina Alta durant la primavera i el començament de l'estiu.
Tots aquestos rorquals migrants travessen l'estret de Gibraltar per a eixir a la cerca d'aliment a aigües atlàntiques. Així, les costes atlàntiques de la Península Ibèrica, particularment Galícia, representen també àrees rellevants d'albirament per la seua elevada productivitat marina.
Com s'estudia un animal de 20 metres… i en el aigua!
El rorqual comú presenta una maduresa sexual tardana (als 6-10 anys), una baixa taxa reproductiva (una cria cada 2-3 anys) i una elevada longevitat (75-90 anys). Aquestes característiques limiten la recuperació de les seues poblacions, minvades per la caça durant el segle XX.
Entre les principals amenaces actuals del rorqual comú destaquen les col·lisions amb embarcacions, la contaminació acústica generada per les activitats humanes i els efectes del canvi climàtic sobre la distribució de les seues preses.
Encara que puga semblar senzill, l'estudi de les balenes és tot un repte per als científics i científiques: són animals que viuen a l'oceà i, malgrat la seua grandària, passen la major part del temps submergits (no es veuen), de manera que detectar-los suposa, la majoria de les vegades, un desafiament extraordinari. No obstant això, les costes de la Marina Alta (Dénia i Xàbia) ens ofereixen una oportunitat excel·lent per a estudiar aquests animals, ja que és possible detectar-los des de terra!
Voleu saber com les estudiem?
L’estudi de rorquals al Projecte MysticMED combina equips d'observació des de terra i des de la mar, i la col·laboració entre tots dos equips és fonamental per a obtindre dades de les balenes en migració. Des de terra, un equip d'observadors se situa en punts elevats de la costa. En el nostre cas, ho fem des dels penya-segats del cap de Sant Antoni. Utilitzant prismàtics de llarg abast i telescopis terrestres, els anomenats spotters (localitzadors) registren la presència de cetacis, la seua direcció de desplaçament, la velocitat, el comportament i la distància aproximada a la costa.
Aquestes observacions permeten detectar animals a grans distàncies i coordinar el treball amb l'equip marítim, que es troba a les embarcacions. Encara que semble mentida, els spotters són fonamentals per a la detecció i el posterior estudi d'aquests misticets. El 90 % de les balenes que estudiem són detectades per l'equip de terra! Això és degut a la seua posició privilegiada dalt dels penya-segats.
Des de la mar, un segon equip treballa des d'una petita embarcació d'investigació. Una vegada localitzats els rorquals, s'hi aproxima seguint protocols que minimitzen les molèsties als animals. Des del vaixell es fan fotografies d'alta resolució, especialment de la regió dorsal de l'animal.
Com aconseguim aquesta imatge aèria? Utilitzem drons que, durant les últimes dècades, s'han convertit en una eina molt valuosa per a l'estudi dels cetacis. El seu ús permet obtindre informació d'alta qualitat de manera no invasiva, superant algunes de les limitacions de les observacions realitzades des d'embarcacions o des de terra.
Alta tecnologia aplicada a la conservació de la biodiversitat
En el cas del rorqual comú, els drons han permès observar amb precisió els patrons de pigmentació del cap i de la regió dorsal, especialment els anomenats blaze i chevron. Aquestes marques naturals són fonamentals per a diferenciar individus i han permès elaborar catàlegs fotogràfics, documentar recaptures i millorar el coneixement sobre els seus moviments, l'ús de l'hàbitat i la dinàmica poblacional a la Mediterrània occidental.
A més, l'ús de drons permet comptabilitzar el nombre exacte d'exemplars quan migren en grup, observar la presència de mares amb cries (que des d'embarcacions són molt difícils de detectar) i fins i tot arreplegar mostres del buf simplement col·locant un xicotet recipient al dron i acostant-lo amb precisió al buf, que pot assolir entre 3 i 4 metres d'altura.
Finalment, una de les tècniques més avançades utilitzades en l'estudi dels rorquals comuns és el marcatge per satèl·lit. Aquesta metodologia consisteix en la col·locació temporal de dispositius de seguiment sobre els animals, els quals transmeten informació sobre la posició i els moviments a través de satèl·lits en temps real.
Gràcies a aquesta tecnologia, és possible conèixer amb gran precisió les rutes migratòries, les àrees d'alimentació i els patrons d'ús de l'hàbitat (on i quan), qüestions difícils d'estudiar mitjançant l'observació directa.
Aquestes dades contribueixen a identificar àrees d'especial importància per a la conservació de l'espècie, avaluar les possibles amenaces derivades del trànsit marítim i millorar la gestió dels espais marins on la presència de rorquals és freqüent.
Què sabem fins ara… i què ens falta per saber?
La població mediterrània de rorqual comú està genèticament diferenciada de les poblacions atlàntiques i utilitza de manera habitual àrees d'elevada productivitat de la Mediterrània occidental, com la mar Balear, el Santuari Pelagos o les costes del Garraf. Gràcies a les tècniques esmentades, sabem que hi ha una població d'entre 1.300 i 1.700 individus; coneixem les seues rutes de desplaçament i la fidelitat d'alguns exemplars a determinades zones.
Tanmateix, encara es desconeixen aspectes fonamentals, com ara la localització exacta de les possibles àrees de reproducció, les diferències migratòries entre sexes i edats, i el grau d'intercanvi d'individus entre la Mediterrània i l'Atlàntic.
A més, és necessari comprendre millor com afectaran el canvi climàtic, el trànsit marítim, el soroll submarí i altres amenaces als moviments i la conservació de l'espècie. Per això, resulta imprescindible continuar els programes de seguiment a llarg termini mitjançant la fotoidentificació, l'ús de drons i el marcatge per satèl·lit.
Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation. Llegiu aquí l'original.
