Jordi Cruz i Serra (Terrassa, 1967) és físic i meteoròleg. Va ser home del temps durant 12 anys a Antena 3 i en fa 23 que treballa al Meteocat. El 2018 va publicar 3 nits de torb i 1 Cap d'Any, un relat intens del duríssim episodi de torb que va assotar les muntanyes del Ripollès els darrers dies del 2000. Set morts al Balandrau -i dos a la zona propera de la Coma de l’Orri i tres en altres punts del Pirineu- van commocionar Catalunya. Aquell llibre va despertar la faceta d’escriptor de Cruz -després també va publicar 96 hores de juliol i 1 infern, sobre el tràgic incendi d'Horta de Sant Joan-, que en acabat va veure com l’obra esdevenia un documental i ara la pel·lícula Balandrau, vent salvatge. A més, acaba de publicar la seva primera novel·la -Els quaranta noms de la neu-, on desplega algunes de les seves passions: la meteorologia, la Vall de Camprodon i el true crime.
Quina relació té amb el Balandrau?
El vaig conèixer precisament arran del primer llibre (3 nits de torb i 1 Cap d'Any). I, des d’aleshores, l’he pujat quatre o cinc vegades, un parell de les quals on el temps es va complicar. S’ha convertit en quelcom important, de fet, el Balandrau m’ha canviat la vida…
Per què?
Soc meteoròleg des del 1990, però el Balandrau m’ha convertit en escriptor. Malgrat que continuo amb la meva professió, el que m’omple més és escriure. Van ser uns fets que van suposar un abans i un després per mi, però també pels familiars de les víctimes. En Josep Maria Vilà [supervivent] compta la seva vida a partir del 30 de desembre del 2000.
Els fets els viu com a ciutadà i meteoròleg… però n’acaba fent un llibre 18 anys després. D’allà en surt un documental i ara una pel·lícula. Supera totes les expectatives?
És una loteria que et toca una vegada. Ja va ser increïble trobar aquesta història, que comença amb un episodi meteorològicament singular. En el meu cas, m’havia especialitzat en vent i, evidentment, el fenomen del torb és molt interessant… Ara bé, publicar un llibre, fer una cinquantena de presentacions en centres excursionistes, un documental, la pel·lícula, que comptin amb mi per col·laborar-hi… és una gran sort i estic encantat.
El llibre s’acaba de reeditar, no?
Sí, ja és la novena edició. I malgrat que aquesta -coincidint amb l’estrena de la pel·lícula- és petita, es pot tornar a trobar a les llibreries.
Ho ha apuntat. Quin paper ha tingut en la producció i en la gravació de Balandrau, vent salvatge?
Em van passar una primera versió del guió i vaig fer puntualitzacions meteorològiques, assumint que és una pel·lícula i que s’havien de prendre les llibertats artístiques que consideressin. Ara bé, ells volien que fos el més realista possible. I també em van demanar assessorament en el rodatge que, a més, es va fer un any encara amb sequera i poca neu i això va obligar a traslladar part de les escenes de la Vall de Camprodon a la Vall de Boí.
I el resultat l’ha satisfet?
Molt, molt… Ja no és només que conegui la història, però és que està ben feta. És una pel·lícula que evidentment hi ha diàlegs, però també s’ha treballat molt en les expressions: perceps com pateixen… I els efectes especials penso que reconstrueixen bé el torb. En definitiva, és una pel·lícula que s’ha de veure. Molta gent -malgrat conèixer la història fos per les notícies, el llibre o, sobretot, pel documental- acaba aplaudint i plorant.
A banda de les víctimes, el supervivent, les famílies… hi ha una altra persona clau en la història i amb qui vas trenar una gran relació: el bomber Siscu Carola [mort just fa dos anys]. Creu que li hauria agradat?
Sí, però coneixent-lo segur que agafaria el director de la pel·lícula i li diria tots els detalls que hauria fet diferent (riu). Seriosament, la seva família assegura que li hagués encantat. A més, en Marc Martínez el representa molt bé al film.
Una tragèdia així -tenint en compte els canvis en la gestió dels rescats, la millora de les previsions meteorològiques o els avisos de Protecció Civil- es pot repetir?
Des del 2018, quan es va publicar el llibre, als dos vessants del Pirineu català han mort sis o set persones en situacions de mal temps ben pronosticades. Malgrat que cada vegada afinem més, encara hi ha accidents. Aquest hivern, especialment a l’Aragó, ha estat dramàtic per les allaus. Per tant, encara hi ha molta feina a fer. Més divulgació, més formació, entendre que hi ha zones sense cobertura, anar sempre acompanyat i ben preparat… Episodis com el del Balandrau en tindrem. Potser un de tan fort no serà fins d’aquí 10, 20, 30 o 50 anys, però segur que es repetiran.
Què té el Balandrau i tota la zona de l’entorn -del Puigmal al Costabona- que sempre hi ha la sensació que la meteorologia és molt traïdora?
Té una explicació. Quan tenim situacions de vent de nord a Catalunya -malgrat que van a menys amb el canvi climàtic- l’aire procedent de França ha de travessar el Pirineu. Com que li costa molt pujar les muntanyes, busca els forats: el golf de Roses (tramuntana) i la vall de l’Ebre (mestral). En el cas del Pirineu Oriental es compleixen dues condicions: és el més proper al mar i els cims no són tan alts. Això facilita que el vent sigui molt fort en unes situacions de temperatures baixes perquè arriba una massa d’aire d’origen àrtic. Tot plegat, pot provocar sensacions tèrmiques de -30 o -40 ºC al Bastiments, al Puigmal o al mateix Balandrau. Si això passa després d’una llevantada que hagi deixat un metre de neu i no hi ha hagut temps de compactar-se, es converteix en un episodi de torb de 12, 13 o 14 hores.
És una combinació que cada vegada és més complicada, però els efectes són molt forts…
Sí, quan torni a succeir esperem que sigui de nit i entre setmana. Si és un dissabte amb un matí de bon temps, amb molta gent a la muntanya -cada vegada n’hi ha més- i el torb arriba al migdia, el risc es multiplica.
Un dels llocs claus de la tragèdia és el torrent de Fontlletera. Un paisatge que, personalment, m’agrada molt…
De la pista cap a dalt hi he pogut passar dues vegades amb en Siscu [Carola]. Pots arribar fins al coll dels Tres Pics -un dels punts on fa més vent de Catalunya i que el dia dels fets va tombar l’antena que dona cobertura al refugi de Coma de Vaca-. És una zona preciosa: sents les marmotes, a vegades veus algun isard, hi ha tora blava -compte!-, una cabana de pastors que lamentablement no van poder trobar, cavalls, vaques… De la pista cap a baix, en canvi, el torrent s’engorja i forma cascades, que és on va caure en Josep Maria Vilà. Aquella zona ja és més complicada, especialment a l’hivern.
A la novel·la que acaba de publicar -Quaranta noms de la neu- també hi té un paper…
Exacte. Volia escriure en la frontera entre veritat i mentida. Diuen que el 10% de les notícies de les xarxes són falses -i que la meitat ens l’empassem-. I el llibre també ho aborda perquè un dels protagonistes, en Fidel, està inspirat en una persona que vaig conèixer arran del meu primer llibre. Estava a Ulldeter i explica que va ajudar alguns supervivents. Vaig dubtar de la veracitat de la seva versió -després es va confirmar- i ho he acabat utilitzant per a la novel·la.
Fa el salt a la ficció, però sempre al límit de la realitat…
Ja ho diu un gran filòsof del segle XXI, M. Rajoy, tot és absolutament mentida, excepte alguna cosa. Doncs la novel·la és això: hi ha una gran part que és ficció, però també molts elements de realitat. És un dels jocs per als lectors… i alguns em diuen: he buscat aquest fet a Google perquè dubtava.
A la novel·la hi apareixen algunes de les seves “obsessions”: la meteorologia, la neu, la Vall de Camprodon…, però també el true crime. No em queda clar si li agrada o no.
M’agrada, sí.
Però hi ha una visió crítica…
Els meus dos primers llibres explico com van morir persones: al Balandrau o a l’incendi d’Horta de Sant Joan. I el true crime és això, fer espectacle del patiment. Que això ens agradi no deixa de ser una miqueta… Ens agrada llegir o veure històries, investigar, però no deixa de ser patiment i persones reals. A vegades me n’avergonyeixo…
Hi ha nou llibre en procés, sigui de ficció o no-ficció?
Porto unes setmanes amb moltes entrevistes i sense escriure. Però fins fa dos mesos ho estava fent. He de confessar que m’escric a sobre. I serà directament una novel·la: sense realitat.
