En poques setmanes, Catalunya ha tornat a conviure amb alguns dels riscos ambientals propis del clima mediterrani, avui agreujats pel canvi climàtic causat per l'activitat humana. El 24 d’agost, una forta tempesta, acompanyada de pedregada, va afectar el Camp de Tarragona. Més recentment, un episodi de pluges torrencials va colpejar el litoral i el prelitoral central i va provocar la mort d'una persona a Olivella, al Garraf.
Aquests episodis posen de manifest la vulnerabilitat de les societats actuals davant dels fenòmens meteorològics extrems. Però les tempestes intenses, les inundacions i altres episodis adversos no són un fenomen exclusiu del nostre temps, sinó que s'han repetit al llarg de la història i han obligat les comunitats a adaptar-se a un entorn canviant.
Com afrontaven aquests episodis les societats del passat? Quines estratègies van desenvolupar per reduir-ne els efectes? I, sobretot, què ens pot ensenyar aquesta experiència històrica per fer front als fenòmens meteorològics extrems que avui, en un context de canvi climàtic, poden ser cada vegada més freqüents o intensos?
El desastre comença abans de la tempesta
Un dels principals aprenentatges que ens ofereix mirar aquests fenòmens des de la història és que el desastre no comença quan cau la primera gota d'aigua. Les pluges torrencials del passat podien ser extraordinàries, però els seus efectes depenien també de com les comunitats havien ocupat, transformat i adaptat el territori.
Andorra n'és un bon exemple. En un indret d'alta muntanya, amb valls encaixades i fortes pendents, les comunitats havien après a conviure amb les riuades. Construïen murs de pedra seca per dirigir l'aigua i protegir els pobles i, com a bona part del Pirineu, sovint recorrien a palanques, ponts senzills de fusta que l'aigua podia arrossegar, però que també es podien reconstruir amb facilitat.
Mantenir el territori també era protegir-se
La documentació andorrana dels segles XVIII i XIX mostra una preocupació continuada per mantenir els cursos d'aigua, reconstruir ponts, protegir els conreus o intervenir sobre els marges dels rius. Una disposició de l'any 1773 va establir, per primera vegada, l'amplada que havia de conservar el riu Valira al seu pas per les diferents parròquies andorranes.
Aquest tipus de mesures poden semblar modestes en comparació amb l'ordenació del territori i les grans infraestructures hidràuliques actuals, però ens recorden una idea molt simple: la prevenció també depenia del manteniment regular del territori.
Aquesta és una idea fàcil de traslladar a l'actualitat. Quan una tempesta inunda els carrers, la mirada se situa ràpidament sobre els sistemes de drenatge, la neteja dels espais d'evacuació de l'aigua o l'estat de les infraestructures, tal i com va ocórrer el passat 24 d'agost a Tarragona. Llavors, com pot ser que aquests sistemes puguin arribar a col·lapsar?
No hi ha cap dubte que actualment disposem de més eines per protegir-nos davant d'aquest tipus de fenòmens, però hem d'entendre que el territori té memòria, i no podem ignorar-la. Ens hi hem d'adaptar perquè l'aigua sempre busca un camí que, sovint, ja ha recorregut en el passat.
L'altra cara de la moneda: quan l'aigua no arriba
La història també ens aporta exemples de sequeres, un fenomen important també a casa nostra fins fa no tant, tot i que ja no el tinguem present. La sequera és un desastre lent que consisteix en la consecució de diversos anys de baixes precipitacions, i que requereix, més que qualsevol altre fenomen, una bona planificació per paliar-ne els seus efectes. Entre 1812 i 1824 Catalunya va patir una llarga sequera que assolí un dels seus moments més crítics l'any 1817, conegut com “lo any de la fam”. A la ciutat de Barcelona van caure prop de 200 litres per metre quadrat en tot l'any. Per posar-ho en perspectiva, durant el darrer episodi de pluges al Garraf, Canyelles va registrar 85,6 litres per metre quadrat en només tres hores.
La sequera de 1817 va tenir greus conseqüències sobre les collites i l'abastament d'aliments, però també va coincidir amb la construcció de noves infraestructures per dependre menys de la pluja. Aquell mateix any s'autoritzava la construcció del Canal de la Infanta, un projecte que permetria estendre el regadiu al delta del Llobregat.
El cas ens deixa una altra lliçó de la història: els episodis extrems poden, de fet haurien, d'impulsar infraestructures destinades a reduir vulnerabilitats, però la memòria del risc que les va originar tendeix a desaparèixer amb el temps, sobretot en el nostre present. Potser convindria preguntar-nos… Què hem aprés de la greu sequera que va afectar Catalunya entre 2021 i 2024?
Tarragona, 1828: després de la tempesta
La tempesta que va afectar Tarragona aquest 24 d'agost té un precedent amb un episodi que la ciutat va viure fa gairebé dos-cents anys. El 14 setembre de 1828, una extraordinària pedregada va descarregar sobre Tarragona. El científic Antoni de Martí i Franquès va descriure blocs de gel, alguns dels quals tenien, segons les seves paraules, “volum com un cap humà”. Durant més de vint minuts, la pedra va perforar teulades, trencar vidres, enderrocar xemeneies i malmetre els conreus.
Però el més interessant és què va passar després. Davant l'escassetat de teules, l'Ajuntament va intentar evitar-ne l'especulació; municipis com Valls, la Selva del Camp o Mont-roig en van enviar a Tarragona, i es va proposar una col·lecta per ajudar les famílies pobres a reparar les cases. Com continua passant avui després d'inundacions, incendis o altres catàstrofes, aquests episodis també activen xarxes de solidaritat. Davant del desastre, la resposta no depèn només de les institucions, sinó també de la capacitat d'ajuda entre comunitats i veïns.
No oblidar per adaptar-nos
La història no ofereix una recepta per afrontar els fenòmens extrems del present. Sí que permet, però, identificar problemes recurrents: l'ocupació d'espais vulnerables, el manteniment del territori, la necessitat d'infraestructures adaptades i la capacitat de reconstrucció.
Sobretot, ens recorda que la memòria del risc és també una forma de prevenció. Conèixer per on ha passat l'aigua, per què es van construir determinades infraestructures o com es va reaccionar davant crisis anteriors no és mirar enrere per curiositat. És disposar de més eines per preparar-nos davant del proper episodi.
Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation.
