El 1995 es van reintroduir les primeres llúdrigues als aiguamolls de l'Empordà. Aquesta espècie tan emblemàtica, que pocs anys abans havia estat al límit de l'extinció a Catalunya, s'ha recuperat plenament perquè torna a ser present a la major part dels rius del país. Aquesta història d'èxit és paral·lela a la reducció de la contaminació i a la generalització de les depuradores. “En tres dècades hem comprovat que és una absoluta resistent”, assegura Jordi Ruiz Olmo, responsable de Projectes de Conservació del Departament de Territori, Habitatge i Transició Ecològica i un dels màxims experts en llúdrigues de casa nostra.

Va estar al límit de l'extinció

La llúdriga, fins a mitjan segle XX, habitava la pràctica totalitat dels cursos fluvials de Catalunya. Tanmateix, la caça, la destrucció dels seus hàbitats, però sobretot la contaminació d'origen industrial en va provocar una regressió absoluta. Entre el 1975 i 1984, segons les dades del Departament de Territori, va ser el pitjor moment amb presència només a la Noguera Pallaresa i Noguera Ribagorçana. “Pensàvem que s'extingiria”, explica Ruiz Olmo.

És en aquell moment quan es comença a treballar per evitar la seva desaparició. A Catalunya es van començar a construir les primeres depuradores i a finals de la dècada no només van començar a millorar les condicions dels rius sinó que també ho van fer, tímidament, les poblacions de llúdrigues al Prepirineu i a les Terres de l'Ebre.

“Nosaltres mateixos érem força escèptics. Si no es reduïa la contaminació, no funcionaria una eventual reintroducció”, explica en declaracions de Nació. Aquest fet es va concretar el 1995, just ara fa 30 anys, als aiguamolls de l'Empordà, però també es va portar a terme a altres comarques del nord-est com la Garrotxa i el Pla de l'Estany. La idea era fer-ho en zones on hagués desaparegut més recentment, però que de manera natural hagués pogut arribar més tard. “Aleshores ja teníem la certesa que aniria bé”, assegura l'expert.

Present a quasi tot Catalunya

Els alliberaments de llúdriga es van allargar fins a inicis del segle XXI. L'espècie, progressivament, va anar colonitzant la pràctica totalitat dels cursos fluvials de Catalunya. Però com ho fa? Tan bon punt l'hàbitat està saturat, busca alternatives aigües amunt o avall. Quan ho està el conjunt del curs fluvial, ho intenta als afluents i, quan això tampoc és possible, salta de conca a través de les muntanyes amb uns recorreguts que, habitualment, se situen entre els 10 i els 20 quilòmetres. Ara bé, si no tenen menjar “fan el que sigui”: es va arribar a certificar un desplaçament de 105 km.

D'aquesta manera, tant les poblacions reintroduïdes com les que havien resistit en estat salvatge van començar a guanyar terreny i van arribar a conques com el Ter, el Llobregat o el Besòs -en aquest darrer cas, precisament, fruit dels dos orígens-. Ara mateix, segons el Departament de Territori, hi ha llúdrigues a tocar de ciutats com Barcelona, Girona, Lleida i el “90% de capitals de comarca” -en el vídeo es pot veure menjant un peix a Roda de Ter-. “En cap cas està restringida als parcs naturals o a les zones amb menys pressió antròpica”, explica Jordi Ruiz Olmo.

L'única excepció són alguns rius del Camp de Tarragona com el Gaià, el Riudecanyes o el Foix, que tenen cabals escassos i han estat molt afectats per la sequera. Tot i això, els experts estan segurs que també hi acabaran tornant. D'aquesta manera, el 2022 ja es va poder derogar el pla de conservació aprovat dues dècades abans per part del Govern. L'espècie continua protegida, però no amenaçada a curt termini, malgrat que caldrà tenir en compte si el canvi climàtic suposa menys precipitació i menys aigua circulant.

Del Besòs al nord de la Costa Brava

El 2014 es va detectar per primera vegada una llúdriga a la conca del Besòs, al riu Tenes, quatre dècades després de la seva desaparició. Concretament, ho van certificar un equip encapçalat per Manel Isnard, responsable de Medi Fluvial del Consorci Besòs Tordera, juntament amb membres del Grup Ornitològic del Tenes i del Museu de Ciències Naturals de Granollers. Quatre anys després, s'inicia un projecte de seguiment a les dues conques, a càrrec de l'investigador Arnau Tolrà, que certifica la presència entre 10 i 15 exemplars entre el Besòs i la Tordera, pas previ a constatar-ne que es començaven a reproduir.

Aquesta fita va tenir un significat especial pel mateix Jordi Ruiz Olmo. “Jo de petit vivia al costat del Besòs, un riu que cada dia baixava d'un color especial. Quan vaig començar a treballar amb la llúdriga, mai vaig pensar que hi tornaria”, explica.

L'altra gran singularitat és la població marina present al nord de la Costa Brava. Es tracta d'un fet habitual a l'Atlàntic, però absolutament excepcional al Mediterrani. Malgrat que se les va detectar el 2014, no es va gravar fins quasi una dècada després al Cap de Creus. “És senzillament espectacular”, admet l'expert del Departament de Territori.