La dimissió de Keir Starmer com a primer ministre del Regne Unit és la fi d’una de les tragèdies shakesperianes que s’han instal·lat en la política britànica des del triomf del Brexit, fa tot just deu anys. S’obrirà ara un procés de primàries en el si del Partit Laborista. Un procés que podria ser molt breu perquè s’està instal·lant en els rengles de la formació el desig de tancar com abans millor la ferida que s’ha obert al partit i un consens molt majoritari sembla sedimentar a l'entorn de Andy Burnham, que podria convertir-se en primer ministre a mitjan juliol.
Burnham, 56 anys, fill del nord d’Anglaterra, hostil a la centralització del poder a Londres, no és precisament una figura nova en l’escenari polític britànic. Acumula ja molts anys d’itinerari des que el 2001 va ser elegit per primer cop diputat a Westminster. De fet, es tracta d’un professional que va passar per totes les estacions: assistent de membres del govern amb els primers ministres Tony Blair i Gordon Brown, sotsecretari d’Estat i, finalment, secretary (ministre) de Cultura i de Salut. Un càrrec aquest on va mostrar-se contrari a ampliar la cogestió de la sanitat amb el sector privat.
Pertany a l’anomenada esquerra tova, el sector més clàssic de la socialdemocràcia, i s’ha mostrat favorable a la renacionalització del ferrocarril i a revertir la privatització duta a terme en els anys de Margaret Thatcher. Si pogués, esborraria de la història britànica els anys thatcherians. Perquè prové del territori que més va patir la desindustrialització i la fi de l’Anglaterra que va construir el laborisme a finals dels 40, amb el Servei Nacional de Salut i les reformes educatives que van permetre als fills de família treballadora accedir als estudis superiors. Nois com Burnham, que es va beneficiar de les polítiques dels Clement Atlee i Harold Wilson.
Qui pot ser ara aclamat com a nou líder del Labour ho va intentar en dues ocasions anteriors, el 2010 i el 2015. En aquesta darrera ocasió, el va derrotar Jeremy Corbyn, exponent de l’ala radical del partit, avui fora del laborisme sota l’acusació d’antisemitisme. Després d’aquests fracassos, Burnham va canviar d’escenari i va optar per ser alcalde del Gran Manchester, que aplega la capital del nord i algunes ciutats de la seva àrea metropolitana.
Municipalitzar els transports
Des del 2017, ha governat un territori de prop de 3 milions de persones, on ha pogut assajar el seu model de laborisme: prioritzar el control dels serveis essencials. Va municipalitzar el servei de transports, demostrant la seva sinceritat en la crítica al thatcherisme i entroncant així amb la tradició laborista anterior a Blair. En canvi, el seu combat contra el sensellarisme ha rebut opinions diverses. Va reduir aquest problema els primers anys, però després ha perdut impuls. Va ser elogiada la seva actuació durant la pandèmia, quan va pugnar amb el govern conservador per obtenir ajuts públics per als afectats.
La caiguda de Keir Starmer ha estat abrupta. El primer ministre va perdre embranzida molt aviat i ha estat incapaç de comunicar un full de ruta convincent. En la civilització de les xarxes i quan la societat viu en el malestar, un governant que no mostri audàcia crida els taurons. Un polític que no sap comunicar està condemnat. Hi ha hagut també en la fallida d'Starmer un nerviosisme histèric per part d’uns diputats laboristes aterrats al veure les enquestes. Quan Burnham va derrotar dos candidats ultres al districte de Makerfield -i va assolir un potent 54%-, els laboristes ja no van voler saber res més.
Com va passar a Nova York amb Zohran Mamdani, i a altres ciutats nord-americanes aixecades contra els agents de l’ICE trumpià, o com ha succeït darrerament a França, amb París i Marsella, que han revalidat alcaldies socialistes, la ciutat pot omplir de contingut real el seu significat més primigeni. El laborisme sembla tenir alguna recepta des del poder local, convertit en trinxera democràtica davant el tsunami ultra.
Probablement, Burnham serà entronitzat. Wes Streeting, que es postulava des de l’ala més dretana del Labour, ja s’ha fet a un costat. Però aquest cop, els laboristes semblen haver recorregut la darrera carta que tenen per impedir la conquesta de Downing Street per l’extrema dreta de Nigel Farage. Burnham és millor comunicador que Starmer i coneix bé el funcionament del govern. Però no té dret a equivocar-se. No hi haurà més oportunitats.
