Els aranzels anunciats aquest dimarts per Donald Trump han situat el món a les portes d’una guerra comercial global que, a hores d’ara, ningú sap encara cap a on pot evolucionar. La Unió Europea (UE) està calibrant l’abast de la seva resposta, mentre la Xina ja ha anunciat uns aranzels del 34% per a tots els productes provinents dels Estats Units. El Japó, per la seva banda, apunta a obrir un nou front de bel·ligerància: replantejar-se les seves inversions nord-americanes.

La decisió de Trump suposa el retorn a un proteccionisme molt agressiu. És el qüestionament dels acords de Bretton Woods, el 1944, quan les potències que ja es veuen vencedores a la Segona Guerra Mundial -feia un mes del desembarcament de Normandia- van esbossar les bases d’un nou ordre internacional. D’aquí sorgiria el Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional. Vuitanta anys després, és bo recordar algunes de les guerres comercials més importants de la història contemporània. I, sobretot, com van acabar. 

Les guerres de l’opi

Els emperadors xinesos de la dinastia Qing van pagar cara la seva negativa a rebre les delegacions britàniques que, des de finals del segle XVIII, trucaven a la porta de la Ciutat Prohibida reclamant algun tipus d’entesa comercial entre tots dos països. Londres es queixava del desequilibri comercial amb els xinesos, que exportaven tota mena de productes al Regne Unit (porcelana, seda, te) mentre que les importacions de manufactures britàniques era molt minsa. Els anglesos van fer negoci amb el contraban d’opi que extreien majoritàriament de l’Índia, la joia de la corona de l’imperi britànic, i que introduïen il·legalment a la Xina.

L’opi va ser el motiu i l’excusa. Amb moltes aplicacions medicinals, era també una droga amb alta capacitat d’addicció i aviat es va convertir en un greu problema pel govern xinès. Una política agressiva de Pequín contra les xarxes del narcotràfic van servir als britànics per declarar la guerra a la Xina (1840-42) després d’uns debats intensos al Parlament. Allí brillaria un jove Gladstone, el líder liberal que molts anys després seria un dels grans primers ministres del país, però les posicions del qual -contràries a la guerra- van ser derrotades. 

Entre el 1856 i el 1856 es va produir una segona guerra de l’opi amb el mateix resultat: una rotunda victòria anglesa, que en aquesta ocasió va rebre també el suport de França. El premi s’ho valia, perquè va suposar l'obertura dels ports xinesos a les potències occidentals, llibertat de navegació pel riu Iangtsè i conquesta de Hong Kong, reduïda a colònia britànica. Per la Xina, foren anys d’humiliació mai oblidada. 

L’aranzel de McKinley

En el seu discurs de presa de possessió, Trump va citar William McKinley, un republicà que va governar a finals del segle XIX (1896-1901). En aquell moment, va sorprendre molts. Ara s’entén millor. McKinley va ser un gran defensor del proteccionisme. Quan era congressista, el 1890, va fer aprovar un aranzel que porta el seu nom i que gravava amb el 50% els productes importats. 

Un dels objectius d’aquest gravamen era el Canadà, aleshores colònia britànica. McKinley i els altres republicans estaven convençuts que els canadencs, pressionats econòmicament, trencarien definitivament amb Londres i es convertirien en un estat dels Estats Units. En realitat, el que van aconseguir és incrementar el lligam comercial amb la metròpoli. El primer ministre canadenc McDonald va aprofitar el moment per revalidar una victòria electoral embolicat amb la bandera patriòtica, mentre que el sobrecost de molts productes va fer que els republicans perdessin les següents eleccions.         

El desgavell de la Llei Smoot-Hawley

El crack borsari de l’octubre del 1929 als Estats Units va desfermar la tempesta que duria a la Gran Depressió. Però també va exacerbar els més durs del Partit Republicà, aleshores al govern, que van exigir reforçar la política proteccionista. Això va derivar en la llei Smoot-Hawley, pel nom de dos senadors republicans que la van impulsar. Incrementaven en un 20% els aranzels i permetien al president, aleshores Herbert Hoover, a incrementar o reduir-los a plaer. 

La reacció internacional va ser immediata, amb molts països imposant aranzels recíprocs. Encara avui els historiadors de l’economia discuteixen si la llei va agreujar molt o poc la Depressió, però és innegable que el comerç mundial va baixar un 66% a inicis dels 30. La crisi econòmica, amb una pèrdua acusada de la demanda, no va ajudar el sector agrari i la misèria va fer que el paper dels diaris s’anomenés "mantes Hoover". El 1932, els republicans van ser escombrats i el demòcrata Franklin Roosevelt va iniciar un gir radical de política.

Intents de petites guerres comercials

Hi ha hagut rebrots d’intensitat aranzelària. Ho va intentar Richard Nixon a inicis dels 70. Va incrementar un 10% els productes importats, però només va aconseguir un increment de la inflació -especialment del preu del petroli-. Uns mesos més tard, Nixon, que era un polític molt més intel·ligent que Trump, va fer marxa enrere. 

També Ronald Reagan va caure en la temptació, molest especialment per la competència japonesa. Però aquests dies els adversaris conservadors de Trump recorden un discurs fet al final del seu mandat en què advertia que sempre acabaven sent contraproduents, tot i que "a vegades funcionen, però només durant un breu període de temps". Certament, el president nord-americà no ha inventat res, però segurament tampoc ha après res.