Els països més poderosos del món occidental democràtic es troben reunits des de diumenge a Kananaskis, a l’estat canadenc d’Alberta. Són els integrants del G7 -els Estats Units, Canadà, Regne Unit, França, Alemanya, Itàlia i Japó-, que celebren l'edició número 50 d’aquestes cimeres de líders. La primera es va celebrar el 1975, en ple efecte de la crisi del petroli. En aquests 50 anys han canviat moltes coses. El G7 segueix sent un fòrum on els líders de les potències democràtiques enfoquen les grans línies de la política econòmica i internacional. Aquestes són algunes de les claus que s’han de tenir en compte per entendre què pensen els amos del món, que cada cop ho són menys. 

Amb els ulls a l’antiga Pèrsia

La cimera té lloc en un paratge espectacular, a les Muntanyes Rocoses del Canadà. Però es produeix quan l’escenari internacional és un polvorí. El conflicte de Gaza ha evidenciat les fissures entre els aliats sobre Israel i, ara mateix, l’extensió de la guerra a l’Iran fa presagiar temps més convulsos. Hi ha preocupació sobre com evolucionar l’enfrontament israelià amb Teheran. Caldrà veure si els set grans emeten una nota conjunta on puguin consensuar alguna posició comuna davant la situació a l’Orient Mitjà. D’altra banda, amb la guerra a Ucraïna el G7 mostra més cohesió amb un Zelenski que hi serà present. Això sí, amb l’actitud sempre dubtosa de Trump. 

Un contra tots (o no)

Des d'un principi, Trump apareix com un altre factor d’inestabilitat. Si bé, ha abandonat la cimera per marxar corrents a la Casa Blanca i gestionar l'escalada bèl·lica entre Israel i l'Iran. Sigui com sigui, cap dels altres integrants del G7 n’espera res de bo del president nord-americà ni dels seus representants. Recorden la seva actitud indolent en aquest tipus de cimeres.

Potser per això el programa d’aquest any inclou menys temps de trobades corals i més d’intercanvi bilateral entre els diversos líders. Trump es va negar en el G7 del 2018 de subscriure un comunicat conjunt. Cal veure si, sigui pels aranzels o perquè torni a demanar, com va fer en el passat, que Rússia es reintegri en el grup, el líder dels Estats Units voldrà ser de nou el gran element desestabilitzador.   

Canadà: un amfitrió apetitós

Donald Trump s’ha vist les cares aquests dies amb el primer ministre canadenc, Mark Carney. No deixa de tenir gràcia que Carney sigui l’amfitrió d’un Trump que manifesta un dia i un altre la seva passió per engolir el seu país. En les eleccions recents al Canadà, els resultats van refrendar uns liberals que van fer bandera guanyadora de la resistència a les vel·leïtats imperialistes dels Estats Units. Carney haurà de fer un paper difícil. D’una banda, defensar la sobirania del país davant qualsevol estirabot del dirigent nord-americà i, de l’altra, intentar evitar el fracàs de la cimera.  

Set que són quinze: amb el Sud Global

El G7 no és una organització, sinó un fòrum informal. I ha anat perdent pes. En la primera edició del G7, els set països que el constitueixen suposaven el 70% del PIB mundial. Ara representen amb prou feines el 44%. Ja no poden reunir-se sols si volen incidir realment amb les seves decisions. Per això ja fa anys que han anat convidant més socis, que formalment no en són membres, però que ja es fan escoltar. Són Ucraïna (Volodímir Zelenski), Índia (Narendra Modi), Brasil (Lula), Aràbia Saudita (Mohammed ben Salman), Austràlia (Anthony Albanese), Àfrica del Sud (Cyril Ramaphosa), Mèxic (Claudia Sheinbaum) i Corea del Sud (Lee Jae-myung). 

Un G7 sense la Xina

El fòrum va integrar Rússia durant uns anys. Va ser durant la presidència de Boris Ieltsin, quan els aliats occidentals van considerar que seria una manera d’atreure Moscou als postulats democràtics. Aleshores s’anomenava G8. Però la invasió russa de Crimea el 2014 va canviar tot això i Vladímir Putin en va ser expulsat. Qui no en forma part és la Xina, a qui el Fons Monetari Internacional i el Banc Mundial encara consideren un país en vies de desenvolupament. En tot cas, no és admès perquè és un règim dictatorial. Des de Pequín s’ha acusat aquests dies el G7 de propiciar la dinàmica de blocs, mentre els estats del grup criticaven les maniobres militars entorn Taiwan.