El 24 de febrer del 2022, l’exèrcit rus iniciava el que el Kremlin va definir amb cinisme com una “operació especial”. Ningú creia que les tropes de Vladimir Putin triguessin gaire a entrar a Kíiv. Els esdeveniments, però, han desmentit tothom. Tres anys després, la guerra continua. Però res ha evolucionat com s’esperava. Putin ha vist fracassar les seves pretensions inicials i Volodímir Zelenski ha esdevingut el seu pitjor malson, però ara Ucraïna es veu traïda pels nous Estats Units de Donald Trump.
No hi ha una font indiscutible sobre el balanç de víctimes mortals. Segons un grup de recerca de la Universitat d’Uppsala, a Suècia, la xifra de víctimes mortals estaria entre les 172.000 i les 420.000. Zelenski s’ha referit a 198.000 soldats russos morts per 43.000 d’ucraïnesos. La devastació és enorme i la reconstrucció sembla ara una entelèquia. Tres anys després, així estan tots els actors d’una història que pot recordar lliçons no apreses.
Ucraïna, la Txecoslovàquia del 2025?
La resistència dels ucraïnesos a l’agressió russa està sent heroica i ha deixat en ridícul el poder del Kremlin. Però el país està esgotat. Les poques ciutats de la província de Donetsk que resten encara en mans ucraïneses, com Kostiantinivka, lluiten amb desesperació per no caure sota les urpes russes, com explicava en un reportatge colpidor Cristian Segura. Malgrat l’esperit de combat de Kíiv i els seus èxits en aquest conflicte, com l’espectacular penetració a la província russa de Kursk, l’agost passat, que va sorprendre el Kremlin -i també els aliats de Zelenski-, la sort ara sembla girada en contra d’Ucraïna.
L’obertura de negociacions entre l’Administració Trump i Putin s’ha vist seguida per unes declaracions provocatives del president nord-americà, irritat pel fet que Kíiv no hagi acceptat un tracte amb ell que implicava el control del 50% dels recursos naturals del país a canvi de protecció. Trump ha qualificat Zelenski de “dictador” per no convocar eleccions i des de Kíiv han considerat l’actitud nord-americana com “una punyalada per l’esquena”. La comparació amb la regió txeca dels Sudets, abandonada a la seva sort per Anglaterra i França el 1938, és inevitable.
Els Estats Units, del suport insuficient a la traïció
La guerra va començar amb un gran front aliat occidental al costat d’Ucraïna. Joe Biden va enviar ajuda, com també la UE. El departament d’Estat xifrava el gener passat en 65.900 milions de dòlars la suma en assistència militar. Però Washington sempre ha arrossegat els peus a l’hora d’abocar tot el potencial per garantir la victòria ucraïnesa. En això també ha pesat la cautela enmig d’amenaces de Putin de recórrer a l’arsenal nuclear. No va ser fins al novembre passat, quan Trump ja havia guanyat les eleccions, que Biden va autoritzar Kíiv a utilitzar míssils de llarg abast. Ara, Washington té pressa i Trump parla amb naturalitat de les concessions que ha de fer Zelenski.
Rússia, envalentida malgrat el fracàs de Putin
Putin somriu davant el nou escenari que es dibuixa. Ha passat de ser humiliat per la resistència ucraïnesa a olorar la victòria. Fins i tot posa condicions a una trobada amb Trump, assenyalant que cal que “doni resultats”. No en té prou amb una fotografia, sinó que aprofitarà per tancar algun tipus d’acord estratègic més enllà de la fi de la guerra. A més, s’ha permès atacar una Europa a la qual detesta i considera “histèrica”. Algun acord de Putin i Trump sense Ucraïna i la UE faria pensar en una altra lliçó potser no apresa: els pactes Molotov-Von Ribbentrop entre l'URSS i l'Alemanya nazi per repartir-se Polònia.
La Unió Europea, en una hora refundadora
La UE no està acostumada als nous ritmes incessants fixats per Trump. Les cimeres dels 27 estats de la Unió solen ser precedides de llargues negociacions i conclouen amb comunicats farcits d’equilibris. De les dificultats per trobar una resposta clara de la UE en dona mostra lacimera urgent convocada per Emmanuel Macron aquesta setmana, que va aplegar només el nucli dur europeu i va incloure el Regne Unit. La pregunta sobre què cal fer ha de ser contestada aviat. Del panorama europeu l’única dada positiva és la retrobada entre el Regne Unit, ara amb govern laborista, i Brussel·les.
La Xina, observant Taiwan
Pequín ha aplaudit l’inici de converses entre Trump i Putin. Xi Jinping ha actuat a la pràctica com un aliat del Kremlin malgrat un llenguatge calculadament ambigu. Xi llegirà amb cura els esdeveniments immediats. La imposició d’un nou marc de relacions internacionals basat essencialment en les zones d’influència amenaça directament Taiwan. Una derrota ucraïnesa afebliria l’illa asiàtica. Però estan en condicions els Estats Units de permetre la invasió de Taiwan i, de retruc, deixar tocades Corea del Sud i el Japó? Tot plegat ofereix un escenari distòpic que sembla superar les pitjors previsions.