Curiosament, al Canadà ara es parla més d’independentisme a Alberta que al Quebec. I el president Donald Trump els hi pica l’ullet i mou els seus alts càrrecs en reunions entre partidaris de la separació; alhora que aquests darrers dies ha tornat a pressionar intensament amb la guerra aranzelària.
Els greuges de la regió d’Alberta vers el govern federal són que ells representen la principal província productora de petroli i gas del Canadà i que aporten molt més a les finances federals del que reben, alhora que el govern d’Ottawa pren decisions energètiques que perjudiquen la seva economia. Aquest sentiment va augmentar durant els governs de Justin Trudeau per les restriccions ambientals sobre el sector petrolier. Davant d’això, el negacionisme climàtic MAGA dels Estats Units passava a ser un referent.
La primera ministra d'Alberta, la conservadora Danielle Smith, defensa una autonomia molt més gran dins del Canadà i aquest mateix octubre s’ha de celebrar un referèndum per preguntar si cal avançar per aquesta via. Tanmateix, cal dir que hi ha un suport considerable a reclamar més autonomia, però el suport a abandonar completament el Canadà continua sent minoritari.
Mentrestant, a més de 3.500 quilòmetres enllà, al llarg d’aquests anys, el Partit Quebequès ha passat de defensar un referèndum gairebé immediat d’independència a una estratègia molt més gradual en relació amb l’autonomia i de més competències pel Quebec.
Passada la treva estival, els quebequesos es trobaran en plena campanya electoral, ja que voten el primer dilluns d’octubre cada quatre anys. Unes eleccions que, si no hi ha sorpreses, portaran de nou el Partit Quebequès al poder, on no ha estat des de 2014. El seu candidat, el jove Paul St-Pierre Plamondon, pot ser el proper primer ministre del Quebec, i la qüestió és si tindrà la majoria absoluta o si necessitarà un soci per a governar, o haurà de governar en solitari i en minoria. Donald Trump sembla voler-li aplanar el camí.
Caldrà veure com el PQ escull un soci entre els seus actuals adversaris. En la franja més nacionalista, en la qual podrien trobar proximitat, hi hauria la Coalició pel Futur del Quebec, que ha governat aquests darrers anys en un nacionalisme suau de centredreta i que ara s’esfondra en la intenció de vot, totalment desgastats per l’exercici del poder. La seva candidata és Christine Fréchette, l’actual primera ministra que és la successora del fundador del partit, François Legault, primer ministre durant els darrers set anys i mig.
O amb qui també podrien governar, però que fa més la murga a Plamondon en tots els sentits, és el nou líder del Partit Liberal del Quebec, Charles Milliard. També jove, obertament gai i la cara visible del partit del govern federal de Mark Carney, que governa en una Pax Carniana sense esquerdes. L’arribada de Milliard ha suposat una remuntada en els sondejos i un consegüent descens de la formació d’esquerres Quebec Solidari.
Representant el partit centrista i ampli, Milliard recupera votants sobretot a la regió metropolitana de Mont-real; mentre que els votants del Partit Quebequès són sobretot de fora de l’àrea de la gran ciutat quebequesa.
De fet, podríem dir que la desaparició del mapa polític de l’exprimer ministre Legault, deixant a la seva successora, l’elecció de Milliard com a candidat liberal, l’ombra trumpista al sud i l’ajust de programa del Partit Quebequès, han portat la batalla al centre polític, buscant qui pot captar més vots des de la centralitat. Els resultats electorals explicaran no sols cap a on vol anar el Quebec, sinó com ha canviat en aquests darrers anys.
