Gener de 2025, Quebec. Una dependenta d'un supermercat atén els clients en francès. Un home li exigeix que ho faci en anglès. Ella, amb una calma admirable, li explica que no parla prou bé l’anglès, però que buscarà un company que el pugui ajudar. El client no en té prou. La grava amb el mòbil, la escarneix a les xarxes i intenta convertir-la en l'objecte de burla de milers de persones.
El resultat, però, és el contrari: institucions, partits polítics i ciutadans surten en defensa de la treballadora. Fins i tot un ministre intervé per deixar les coses clares: “Treballar en francès al Quebec és un dret fonamental”. Punt final.
Juny de 2026. Barcelona. Una treballadora denuncia que durant mesos ha rebut retrets perquè parlava català amb clients i companys. La mateixa carta d'acomiadament incorpora l'ús del català com un element negatiu de la seva conducta laboral. La reacció a xarxes és immediata. El conseller de Política Lingüística es limita a anunciar que demanarà a l'Oficina de Protecció dels Drets Lingüístics que “estudiï el cas”.
Els fets són diferents. Els contextos també. Però la pregunta de fons és exactament la mateixa. Què passa quan un treballador utilitza la llengua pròpia del país mentre fa la seva feina? La resposta del Quebec és tan clara que gairebé provoca vertigen vista des de Catalunya. Al Quebec, treballar en francès és un dret. A Catalunya, treballar en català no és un dret, i pot ser fins i tot motiu d’acomiadament.
Establir que treballar en la llengua pròpia és un dret no és un eslògan. No és una declaració de bones intencions. És un principi jurídic i polític assumit per la societat canadenca. Quan esclata el cas de la dependenta, el ministre responsable de la llengua surt immediatament a recordar-ho. També ho fa l'Office Québécois de la Langue Française. Els partits polítics, amb matisos, coincideixen a defensar la treballadora. No discuteixen si hauria estat més amable parlar anglès. No li retreuen que hagués pogut gestionar millor la situació. No li recomanen més flexibilitat. Defensen el seu dret. Punt.
Imaginem ara la mateixa escena a Catalunya. Per què la reacció institucional a Catalunya no ha estat igual de contundent? La resposta, malauradament, és que no ho sabem. I no ho sabem perquè aquí encara no hem convertit el dret de treballar en català en un consens polític i jurídic tan sòlid com el que existeix al Quebec.
El cas d'Aticco ho evidencia amb una cruesa extraordinària. No perquè la denúncia estigui demostrada —això correspondrà als òrgans competents determinar-ho—, sinó perquè resulta perfectament versemblant als ulls de tothom. Tots coneixem casos semblants. Quants treballadors catalanoparlants canvien automàticament de llengua quan entra un client? Quants eviten escriure un correu en català perquè no saben com reaccionarà l'empresa? Quants tenen interioritzat que parlar la llengua del país pot convertir-se en un problema laboral?
Aquest és el veritable indicador de la salut d'una llengua. No les estadístiques. No els discursos institucionals. La llibertat amb què la fas servir quan et guanyes la vida. Ens agrada repetir que el català és la llengua pròpia de Catalunya. Però aquesta afirmació té un valor molt limitat si no comporta conseqüències pràctiques. Què significa exactament que sigui la llengua pròpia? Que pots estudiar-la? Sí. Que pots adreçar-te a l'administració? En teoria, sí. Però pots treballar-hi sense por? Aquí és on apareixen tots els silencis.
El Quebec va entendre fa dècades que una llengua només sobreviu si també és la llengua del treball, del comerç, de l'empresa i de la promoció professional. Si queda reduïda a l'escola, a la cultura o a l'administració, acaba convertint-se en una llengua parcial. I les llengües parcials, tard o d'hora, deixen de ser llengües normals.
A Catalunya continuem abordant els drets lingüístics gairebé sempre des de la perspectiva del consumidor o del ciutadà davant l'administració. Molt menys des de la del treballador. Potser és aquí on tenim la gran assignatura pendent. No n'hi ha prou amb sancionar qui no retola en català. No n'hi ha prou amb reclamar que una carta d'un restaurant estigui traduïda. Cal garantir que ningú hagi de preguntar-se si la llengua que parla pot perjudicar la seva carrera professional.
Perquè una llengua que necessita demanar permís per entrar a la feina és una llengua que encara no és plenament lliure. I potser aquesta és la diferència més profunda entre el Quebec i Catalunya. Al Quebec, quan algú intenta fer avergonyir una treballadora perquè treballa en francès, les institucions li recorden que la llei és al costat d'ella. Aquí, massa sovint, és el treballador qui acaba preguntant-se si val la pena continuar parlant català. Fins que aquesta pregunta deixi de tenir sentit, no podrem dir que el català és, també al món laboral, una llengua plenament normal.