L'ocupació per l'exèrcit israelià del pas fronterer de Rafah, dimarts passat, ha suposat un pas més enllà en l'ofensiva israeliana sobre la franja de Gaza. L'operació va coincidir amb el fracàs del darrer intent d'alto el foc, en què confiava la comunitat internacional i que havia estat proposat per Egipte i Qatar, amb l'acceptació de Hamàs. La intensificació de la guerra allunya les sortides al conflicte.
Alhora, l'evolució de la crisi ha deixat al descobert la diferència de visions entre Europa i els Estats Units pel que fa a Israel. Mentre a la UE el discurs és obertament crític amb Tel Aviv, a Washington, Joe Biden intenta un equilibri difícil entre distanciar-se de Benjamin Netanyahu i no trencar el que és una aliança de ferro entre els EUA i Israel des del 1948. Així estan les coses pel que fa a les dues diferents mirades, l'europea i la nord-americana, sobre l'Orient Mitjà.
La rellevància estratègica de Rafah
L'entrada de les Forces de Defensa d'Israel a Rafah té un significat especial pel valor estratègic de l'enclavament. La ciutat de Rafah és al sud de la franja, just a la frontera amb el Sinaí egipci. Era l'únic pas fronterer de Gaza que no estava controlat per Israel. Hamàs hi havia construït túnels i Tel Aviv assegura que s'hi amaguen contingents del moviment islàmic. Però és també per on podien entrar càrregues d'ajuda humanitària. El risc per a la població -s'hi havia traslladat un milió i mig de persones que fugien dels bombardejos del nord- és evident i tensa les relacions d'Israel amb la comunitat internacional.
La tensió Washington-Brussel·les i les diferències a la UE
Des de l'inici del conflicte, les mirades de la UE i dels EUA sobre la guerra han estat diferents. El retorn, el març passat, de les ajudes de Brussel·les a l'Agència per als Refugiats, ja va ser un senyal del xoc d'enfocaments. Israel havia acusat la UNRWA de connivència amb Hamàs per la vinculació d'alguns membres de l'agència amb l'organització islamista. La UE va reprendre el suport després d'una investigació pròpia. El Congrés nord-americà, en canvi, va tancar un acord bipartidista -actualment escassos- per barrar tota subvenció fins al 2025.
Però la UE no balla a un sol ritme. Espanya i Irlanda han reclamat a la Comissió Europea de revisar l'acord comercial amb Tel Aviv. Aquests dies, l'alt comissionat per a la Seguretat, Josep Borrell, s'ha queixat que Ursula von der Leyen encara no ha contestat a la carta de Pedro Sánchez i el primer ministre irlandès, que és del febrer passat. Les eleccions europees poden crear també nous escenaris. Un gir a la dreta a la UE podria impactar en la política a l'Orient Mitjà.
Un reconeixement imminent
Una situació que tornarà a evidenciar la distància entre Europa i els EUA serà amb el reconeixement de Paletina per alguns estats de la Unió. Espanya ja ha dit que l'anunci és imminent. Aquest divendres, el ministre d'Exteriors, José Manuel Albares, ha volat a Washington per entrevistar-se amb el cap de la diplomàcia, Anthony Blinken. Washington defensa la tesi dels dos estats, però ha vetat Palestina a l'ONU i no vol que la decisió s'adopti abans d'un acord global, avui molt llunyà. En canvi, en els sectors més progressistes de l'elit israeliana, la idea de Sánchez té alguns partidaris. És interessant el que escriu el diplomàtic Alon Liel per a l'Institut Elcano.
La línia vermella de Biden, ambigua
L'Administració nord-americana va advertir Netanyahu de no engegar "una gran operació sobre Rafah". Però no està clar què vol dir això per Joe Biden. En una entrevista a la CNN, dimecres, el president demòcrata anunciava que havia vetat l'enviament de 3.500 bombes a Israel per assegurar que no serien emprades contra població civil. És un gest excepcional, ja que els EUA són el principal proveïdor d'armament d'Israel. Però Biden també afegia que fins al moment l'exèrcit israelià només havia ocupat la frontera. Biden calcula cada moviment, mentre un sector de l'esquerra protesta als campus i l'elector moderat pensa el seu vot al novembre.
El que ja ha canviat, fins i tot perdent Trump
La guerra de Gaza, com abans ho ha fet Ucraïna, ha escenificat que els interessos dels EUA i de la UE no són idèntics. Stephen Szabo, un analista i professor de la Universitat Johns Hopkins, afirmava a Política Exterior que la UE no ha de pensar tant en el retorn de Donald Trump sinó en com canviaran les coses "també" si Biden guanya. Segons ell, ja fa molts anys, des dels mandats de Bush i Obama, que a Washington els preocupa més l'Àsia, i actualment el bloc que forma la Xina amb Rússia, l'Iran i Corea del Nord, que no pas Europa.
També en política comercial continuaran els canvis, assegura Szabo. Una segona Administració demòcrata no tornarà a cap lluna de mel transatlàntica. El proteccionisme trumpià continuarà amb un Biden reelegit, en uns EUA on l'elit euròfila de la costa est ha perdut influència. Biden ha apostat per potenciar la manufactura nord-americana, en una versió més suau de l'America first i fent l'ullet als cobejats estats del Mig Oest. Aquesta tendència es reforçarà. Amb Trump o sense.