Vaig tenir l’honor de ser un dels analistes de Catalunya Ràdio en el programa especial que va presentar Ricard Ustrell durant el debat de la matinada de dimarts a dimecres entre Kamala Harris i Donald Trump. Unes hores més tard, amb les dades d’una enquesta de la CNN, es va confirmar el que vàrem percebre la majoria dels qui el vam seguir en directe: Harris havia noquejat Trump. Les dades postdebat són prou clares i demolidores: la vicepresidenta va guanyar el debat amb una diferència de 26 punts sobre l'expresident.
Per entendre millor l’impacte dels debats en eleccions anteriors, podem veure els resultats de les enquestes posteriors: Hillary Clinton va superar Trump per 13 punts el 2016, i Biden per 32 punts el 2020, sis més que Harris. Però la pregunta que ens hem de fer tots és: això és molt? És suficient? És definitiu?
En primer lloc, cal evidenciar que Trump no guanya mai cap debat. L’única excepció va ser el debat amb Biden fa tres mesos, que va portar els demòcrates a pressionar-lo per abandonar la cursa i cedir el pas a la vicepresidenta si volien retenir la Casa Blanca. Fora d’aquest cas, sempre ha estat superat pels seus oponents. Tot i així, el candidat republicà va guanyar Clinton a les eleccions del 2016, i el 2020 va acabar perdent per un estret marge de vots en els estats clau. També podem aprofundir en els resultats dels debats i els comicis del segle XXI. George Bush fill va perdre els debats amb John Kerry el 2004, però va acabar guanyant les eleccions, i el 2012, Barack Obama va perdre el primer dels tres debats contra Mitt Romney, però va revalidar la presidència.
Hi havia dades d’abans del debat que indicaven que un 48% dels indecisos volien veure i conèixer les opinions de Harris; volien saber molt més sobre ella i les seves polítiques. Només un 18% dels indecisos tenien curiositat per veure Trump en acció. Aquesta darrera dada sorprèn per elevada, perquè el públic nord-americà porta escoltant-lo gairebé diàriament des del 2015, quan va anunciar per primera vegada la seva intenció de presentar-se, i des d’aleshores sempre ha dit el mateix; no ha canviat ni el to ni el missatge.
Els grans enquestadors i analistes polítics als Estats Units han conclòs que els debats poden moure al voltant d’un 2% les enquestes realitzades prèviament, ja sigui a favor o en contra d’un candidat. Si això és així, podríem dir que, tal com està la cursa presidencial d’ajustada, el debat de fa dos dies pot ser una bona empenta per a les aspiracions de Harris, però en cap cas es pot considerar la victòria al debat com l'estocada final. Queden vuit setmanes per les eleccions i, durant aquest temps, pot passar de tot: un augment de la inflació, les dades de l'atur, una pujada o baixada dels tipus d’interès per part de la Reserva Federal, un conflicte racial als Estats Units, una escalada de la violència en el conflicte entre Israel i Palestina, i múltiples qüestions que poden acabar influint en l'ànim dels votants en el moment de dipositar la papereta a les urnes.
Les quatre carpetes clau
Les quatre principals qüestions que, segons totes les enquestes, preocupen més els votants nord-americans són, per aquest ordre, l'economia, la immigració, l'avortament i la unitat del país (l'estat de la democràcia). Totes les enquestes donaven a Trump, amb amplis marges, més suport en les dues primeres carpetes: economia i immigració; i a Harris en els dos segons: avortament i unitat del país. El que no s’entén de l'expresident és que, durant el debat, en el principal tema, que és l’economia, hi passés molt de puntetes; en va fer referència en la intervenció inicial, però no hi va tornar més, quan ho tenia tot a guanyar per reforçar els seus votants i, sobretot, per captar els votants indecisos. Malgrat això, va voler portar tot el debat cap a la immigració, un assumpte que solia associar amb la inseguretat. Independentment del que li preguntessin, ell parlava d’immigració.
Aquest, però, era un terreny on Harris, exfiscal general de Califòrnia amb un ampli historial tant en deportacions com seguretat, va saber contrarestar i contraatacar molt bé els atacs del seu oponent. Va aconseguir noquejar Trump quan es van tractar temes com l'avortament o la unitat del país i la democràcia. En el primer tema, Trump es va mostrar summament incòmode i no va saber massa què dir per no ofendre la legió de votants evangelistes blancs que té, mentre intentava acostar-se a la gran quantitat de dones que Harris està mobilitzant en aquest aspecte.
Pel que fa a la unitat del país i la democràcia, Harris li va demanar que condemnés l'assalt al Capitoli del 6 de gener de 2021, encoratjat per l'expresident. Trump no ho va condemnar, ja que té una màxima: mai demana perdó ni admet que s'ha equivocat. Una lliçó que li va ensenyar l’exadvocat Roy Cohn, mà dreta del senador McCarthy, conegut per liderar una "caça de bruixes" durant els anys cinquanta, en el context de la Guerra Freda, contra persones sospitoses de ser comunistes o de tenir simpaties comunistes als Estats Units.
El llenguatge no verbal
Per últim, vull fer una menció especial al llenguatge no verbal durant el debat, que també va influir en les percepcions dels telespectadors. Estava pactat que els dos contrincants no se saludarien ni a l'entrar al plató ni en acabar, però Harris va voler mostrar-li des del principi que no li tenia por i el va anar a buscar per mostrar-li, precisament, que no li feia por. Trump pràcticament no la va mirar en cap moment, cosa que pot indicar que sí que n'hi tenia. En canvi, la vicepresidenta no va deixar de mirar-lo, demostrant que no li tenia gens de por i que l'estava desafiant. És més, va demostrar durant tot el debat que, quan li calia, reia de les coses que deia Trump sense problemes, per deixar en evidència que les seves declaracions sovint no eren veritat o no tenien cap ni peus. Ho va saber fer de forma elegant i gens superba tal com li va passar a Al Gore davant de Bush fill en el debat del 2000.
Un detall: la vestimenta va jugar un paper en la comunicació no verbal: Trump va portar, com sempre, un vestit amb una corbata vermella, el color del seu partit, sense voler-se posar una corbata blava per intentar seduir els votants demòcrates. Això indica que se s’ho està jugant tot en mobilitzar només els seus i esperar que Harris no sigui capaç de mobilitzar el possible vot potencial demòcrata. En canvi, la vicepresidenta va optar per un vestit jaqueta fosc i una camisa blanca amb un llaç al coll que recordava una corbata. L'equip de Harris va preferir no arriscar-se, buscant una imatge elegant, però, sobretot, molt presidenciable.
Trump va voler imposar un discurs basat en la por, mentre que la candidata demòcrata va oferir una visió optimista del país sota la seva presidència. En resum, aquestes eleccions van d’això: malgrat que es parli d’economia, immigració, avortament o unitat dels nord-americans, són unes eleccions que es decideixen per veure què mobilitzarà més: si la por o l'esperança. Així ens mourem d'aquí al dia de les eleccions. Però, ara com ara, tot sembla indicar que l'esperança que ofereix Harris va lleugerament per davant, tot i que encara falta molt per saber si acabarà ocupant el despatx oval a partir del 20 de gener. El dia en què el nou president o presidenta jurarà el càrrec.