El 12 de setembre del 2001, The New York Times obria amb una editorial que començava així: "Recordeu, si podeu, el que era normal. Recordeu que a la sortida del sol la ciutat de Nova York semblava tan bonica com sempre un matí de principis de setembre... I a les 10:30 del matí, tot això ja havia desaparegut... En el seu discurs del vespre, George W. Bush va que ahir va ser un dia que mai oblidarem. De fet, va ser un d'aquells moments en què la història es divideix i definim el món com a “abans” i “després”" (The War Against America; An Unfathomable Attack. Section A, Page 26).
L’11 de setembre de 2001 dinou terroristes d’Al-Qaida van segrestar quatre avions comercials, carregats de combustible perquè volaven de la costa nord-est dels EUA a Califòrnia (Los Ángeles i San Francisco), van tallar la comunicació, la qual cosa va impedir la primera opció per fer front a un segrest, negociar amb els segrestadors, i es van immolar usant els aparells com a míssils contra els símbols del poder econòmic (les Torres Bessones del World Trade Center -WTC- de New York), el poder militar (la seu del Pentàgon a Washington) i, possiblement, el poder polític (l’avió de Pittsburgh) de la primera potència mundial.
Així, a les vuit i quaranta-cinc minuts del matí un Boeing 767 d'American Airlines amb 92 passatgers a bord impacta contra la torre bessona nord del WTC. Dotze minuts més tard, un segon Boeing 767 de la United Airlines s'estavella contra la torre bessona sud amb 65 persones. I, a les nou hores i trenta-cinc minuts, un Boeing 757 d'American Airlines amb 64 ocupants arrasa l'ala oest del Pentàgon a Washington. Mitja hora després, un altre Boeing 757 de United Airlines amb 45 passatgers, el que no sabem quin era el seu objectiu, probablement la Casa Blanca) cau -o és abatut- prop de Pittsburgh. A les deu i cinc minuts es desploma la torre sud i a les deu i trenta-vuit minuts la torre nord. El balanç 2.996 morts i uns 25.000 ferits i diversos edificis anorreats. L’skyline de la ciutat es veu modificat notablement.
Quan li comuniquen els atemptats al president George W. Bush, que estava visitant una escola, es queda estupefacte i durant uns minuts no reacciona. Havia succeït l’impensable i, com escriuria Joseph Nye, professor de la Universitat de Harvard i assessor en política internacional del president Bill Clinton, un any després "paradoxalment, ara que els EUA s’han convertit en l’única superpotència mundial podria succeir que s’incrementés la seva vulnerabilitat i que s’accelerés l’erosió de la seva supremacia". I, en efecte, tenia raó el president Bush quan afirmava que hi hauria un "abans" i un "després" en la percepció del món post 11-S.
Ell mateix va prendre les primeres mesures perquè aquest canvi fos perceptible per als ciutadans estatunidencs i de la resta del món i revifà el fals dilema entre llibertats i seguretat en detriment de les primeres i sota la falsa premissa que cal renunciar a algunes llibertats per obtenir més seguretat. El 26 d’octubre proclamava la llei coneguda com a Patriot Act que permetia restringir les llibertats i les garanties constitucionals i ampliava significativament el poder de vigilància del govern i de les agències federals (recopilació massiva de dades telefòniques i d'Internet) per tal de facilitar la lluita contra el terrorisme. Va ser renovada el 2005 i el 2015 amb el nom d’USA Freedom Act i continua vigent tot i les crítiques que afirmen que viola els drets de privadesa protegits per la Primera i la Quarta Esmena de la Constitució dels EUA. Avui acceptem amb normalitat la instal·lació de càmeres de videovigilància als carrers suposadament per combatre la delinqüència i l’ús de controls biomètrics, la qual cosa era impensable trenta anys enrere.
El president Bush respon als atemptats de l’11-S amb la guerra contra el règim dels talibans a l’Afganistan, que s’inicia el 7 d’octubre, en considerar que donen aixopluc als autors intel·lectuals dels atemptats, la direcció d’Al-Qaida, i negar-se a entregar-los a la justícia dels EUA. Una guerra fins a cert punt "legal" com acte de defensa retardat i que acabarà tenint l’aval indirecte del Consell de Seguretat de Nacions Unides a través de diverses resolucions dels mesos de setembre i novembre. Però és una guerra desproporcionada i injusta davant la desigualtat de forces. Una guerra que, en forma d’insurgència, es perllongarà fins al 31 d’agost de 2021.
L’11-S és també l’excusa perquè els neoconservadors de l’administració Bush intentin convertir-se en el Leviatan d’un món que consideren amarat de violència, és a dir, esdevenir l’única i indiscutible gran potència capaç de prendre decisions unilaterals amb menyspreu de Nacions Unides. Aquesta deriva impulsarà una nova carrera armamentista i de guerres il·legals com la de 2003 contra l’Iraq de Saddam Hussein, amb el suport de Tony Blair i de José María Aznar, basada en dues grans mentides: l’existència a l’Iraq d’armes de destrucció massiva i les seves connexions amb el terrorisme internacional. Tanmateix, aquest món unilateral dominat pels EUA esdevindrà impossible davant l’existència d’altres poders econòmic-polítics com la UE i, sobretot, la competència de la Xina que serà la gran obsessió de Donald Trump. En certa manera, l’11-S és el Pearl Harbour que necessitaven els neocons per impulsar un nou rearmament i reorientar l’estratègia internacional amb la vista posada en consolidar el seu poder i el dels seus aliats, especialment Israel i, encara menys, l’Aràbia Saudita i altres petromonarquies del Golf a l’Orient Mitjà: primer l’Iraq, el 2003, i, dues dècades després, l’Iran.
La nova orientació de la política exterior dels EUA l’expressarà Bush en el discurs de l’Estat de la Unió de gener de 2002 en què qualifica l’Iraq, l’Iran i Corea del Nord com "estats malvats" ("l’eix del mal"). També és present en el concepte de "guerra preventiva" de Condolezza Rice en què subratlla que els EUA es reserven el dret d'atacar sempre que hi hagi una amenaça contra la seguretat nacional sense sentir-se obligats per les institucions internacionals i que actuaran sols si cal per exercir el seu dret a l'autodefensa. En suma, els neocons estan disposats a fer ús de la força de manera unilateral contra tots aquells que recolzen el terrorisme o són una amenaça per a la pau mundial. I, en el punt de mira, de la 2guerra contra el terror" decretada per Bush després de l’11-S l’islam, fent seves la tesi de Samuel P. Huntington sobre el "xoc de civilitzacions". Tesi que aviat hauria de rectificar atès el pes de la religió musulmana entre la minoria afroamericana estatunidenca.
Però la llavor ja estava sembrada i l’extrema dreta, el supremacisme blanc i els moviments populistes cristians esperonaven les reaccions xenòfobes i la por a "l’altre" (l’emigrant) i, en darrer terme, una creixent islamofòbia especialment en el cinturó de la Bíblia dels evangèlics, els estats del sud-est i dels estats meridionals del Mitjà Oest. Els fruits en forma de votants els recollirà Trump una dècada i mitja més tard. A mitjà termini, la resposta equivocada de Bush, dues guerres, sense un consens multilateral ni la cobertura de Nacions Unides en el cas de l’Iraq, contra països musulmans militarment molt inferiors no van fer més que confirmar el discurs d’Osama bin Laden: Occident, i especialment els EUA i Israel, volien acabar amb l’islam, una guerra que el dirigent saudita afirmava que havia començat amb les Croades i l’expulsió dels àrabs de l'al-Àndalus.
A Europa, la desigualtat entre la riba nord i sud de la Mediterrània, els conflictes i les guerres (Palestina, Algèria, Afganistan, Iraq, Síria, Iemen...), la misèria, la manca de futur i el despotisme d’uns règims que anorreen les llibertats i conculquen els drets humans es traduïen en creixents onades migratòries que l’extrema dreta aprofitava per difondre el seu missatge d’odi, antieuropeu i falsari, acusant l’emigració de l’atur, de la delinqüència i la inseguretat, de les deficiències en les infraestructures i d’estar duent a terme una invasió silenciosa amb l’objectiu de suplantar la població europea per població àrab -o africana- i musulmana.
En definitiva, durant anys, la confrontació entre el terrorisme d’Al-Qaida i de l’Estat Islàmic (atemptats de Madrid, Londres, París...) i l’expansió de l’extrema dreta europea es retroalimentaven mútuament. Avui ja no calen ni Al-Qaida, pràcticament desapareguda després de l’execució de Bin Laden (2011) i l’escassa incidència de l’Estat Islàmic, i, en un món cada cop més polaritzat i crispat per la incertesa de futur, la negació de "l’altre" ocupa l’espai central dels discursos xenòfobs d’aquest nou feixisme que corromp les societats occidentals.
Ara fa un quart de segle que les conseqüències de l’11-S van marcar l’inici de l’etapa final de la destrucció de l’ordre liberal que, des de 1945 i després de dues guerres mundials, intentava una mena de governança global econòmica i política que es regia per normes i regulacions sota el control i al servei, i aquest va ser el seu pecat original, dels EUA i dels països occidentals. Avui aquest món forma part ja del passat i Trump, en el seu segon mandat. intenta consolidar el somni neocon de fer dels EUA l'única gran potència que domina el món. Però va errat, el món ja no serà unipolar (ni la Xina, ni l’Índia, ni -ais las!- la UE ho poden consentir) i en aquest món dels més forts els somnis dels neocons ja no tenen cabuda, perquè, com diu John Gray, avui ja ningú creu en el mite que a mesura que els països absorbeixin la ciència i es tornin moderns, esdevindran necessàriament laics, il·lustrats i pacífics, com també ha decaigut el mite que amb atemptats brutals i espectaculars es pot derrocar el sistema i l’ordre mundial, sigui aquest el que sigui.
