Hi ha pocs dirigents internacionals que hagin trobat el to adequat per tractar amb Donald Trump. Hi ha qui opta per la genuflexió, com el secretari general de l’OTAN, Mark Rutte. N’hi ha que busquen el cos a cos a les xarxes, com el colombià Gustavo Petro, per acabar reculant davant tota mena d’amenaces. Però hi ha alguns líders que semblen haver trobat la fórmula, com la presidenta mexicana, Claudia Sheinbaum, que ha mirat a la cara a Trump i ha mostrat les seves discrepàncies, sense perdre els nervis. Un altre és el papa Lleó XIV, qui ha fet del seu rebuig de la guerra a l’Iran un aspecte essencial del seu missatge.
Les paraules del Papa contra “la il·lusió de la omnipotència” i “la idolatria d’un mateix” van fer que Trump se sentís al·ludit. El president va acusar Lleó XIV de ser “feble” davant el crim i “terrible” en política exterior. Després, va publicar la polèmica imatge encarnat en Jesús que va esborrar poc després. Trump va assegurar que havia estat elegit perquè els cardenals creien que es podia entendre amb ell: “Si no hi hagués hagut Trump a la Casa Blanca, ell no seria Papa”. “No li tinc por”, va respondre Robert Francis Prevost al ser preguntat sobre una polèmica que no s'entén sense els nervis trumpians després de la derrota de Viktor Orbán i el desgavell de la guerra contra l'Iran .
La previsió d’Steve Bannon
Com a cardenal, Prevost estava en el radar dels sectors més ultres de la dreta nord-americana. El tenien etiquetat com a progressista. A més, el fet que fos nord-americà el convertia en un perill ja que podia encarnar una altra visió dels Estats Units i seria més difícil de bandejar. Per això, el gurú del trumpisme més desfermat, Steve Bannon, no va dubtar a qualificar-lo com el més rebutjable dels papables. Lleó XIV va arribar davant la desconfiança de la dreta més rància nord-americana. El seu estil, però, més tradicional que Francesc, ha desescalat moltes hostilitats en la dreta catòlica.
El paper dels catòlics en l’elecció de Trump
Els Estats Units continuen sent un país de majoria protestant, però fragmentada en nombroses confessions (baptistes, metodistes, episcopalians, metodistes…). El catolicisme aplega més de 50 milions de persones, entorn del 20% de la població. Són un bloc potent. Històricament, una clara majoria es decantaven per al Partit Demòcrata. De fet, el país només ha tingut dos presidents catòlics, John Kennedy i Joe Biden, tots dos demòcrates. Però els darrers anys el vot estava molt dividit. El 2024, prop del 55% va donar el seu sufragi a Trump.
L’electorat catòlic s’ha fet més conservador i moltes figures del Partit Republicà s’han acostat al catolicisme. El secretari d’Estat, Marco Rubio, ve d’una família catòlica. El vicepresident J. D. Vance es va convertir al catolicisme fa uns anys. L’analista de la CNN Aaron Blake explicava fa uns dies la rellevància d’aquest xoc entre la Casa Blanca i la Santa Seu, i considerava que aquest enfrontament suposa un salt endavant respecte dels anteriors desencontres amb Roma per les deportacions d’immigrants. Molts republicans temen perdre vot catòlic -ja es percep en la franja llatina- en les midterm de novembre.
Què vota el Papa?
Robert Francis Prevost és un nord-americà de Chicago, a l’estat d’Illinois. D’allí va sorgir la carrera política de Barack Obama. Es desconeix per qui vota l’actual Papa, però se sap que va participar en eleccions primàries demòcrates els anys 2008 i 2010, i republicanes el 2016 i el 2018. No va votar a les presidencials del 2020 i sí que ho va fer en les del 2024, quan va guanyar Trump. Cal dir que en el cas d’Illinois, participar en les primàries d’un partit no indica que n’ets membre. Sí que se sap que un germà del Papa, Louis, era partidari de Trump.
Meloni aprofita l’oportunitat
El xoc amb el Papa també ha provocat una trencadissa entre Trump i Giorgia Meloni. La primera ministra italiana s’ha posat al costat del Papa en el xoc amb Trump, defensant el dret del pontífex a expressar-se sobre la pau. Un moviment que ja li ha costat l’hostilitat del mandatari, que l’ha qualificat d’"inacceptable" i s’ha mostrat decebut amb ella. Però meloni és llesta. Després de la derrota patida en el referèndum constitucional de fa unes setmanes, la líder ultraconservadora ha reculat i baixat el to. I ara, després de la derrota d’Orbán, ha sabut aprofitar la crisi Washington-Vaticà per escenificar moderació.
També la seva decisió de suspendre l’acord militar amb Israel és un senyal per mostrar que se sent molt aliena a la política bel·ligerant i ofensiva de Tel Aviv. Una actitud on conecta també de ple amb la Santa Seu, que ha condemnat l’atac al Líban com abans va deplorar l’ofensiva a Gaza. Mentre el món sembla que començar a insubordinar-se contra el tàndem Trump-Netanyahu, l’evolució de la guerra a l’Orient Mitjà, l’acumulació de desastres i la caiguda d’Orbán sembla propiciar una escletxa per al sentit comú.
