La cimera de l’OTAN celebrada a la Haia passarà a la història com la que va decidir, amb la discrepància de l'Espanya de Pedro Sánchez, un dels increments més rellevants en despesa militar -el 5% del Producte Interior Brut de cada estat exigit per Washington-, però també com una en què s’ha escenificat un culte a la personalitat del president dels Estats Units, Donald Trump, sense precedents. L’encontre ha tingut, sobretot, molta teatralització. Com tot el que té a veure amb el dirigent nord-americà, les aparences són més importants que els fets. Aquestes són algunes estampes que s’han viscut a la ciutat dels Països Baixos.

El mètode Rutte d’aplacar Trump

El secretari general de l’OTAN, Mark Rutte, jugava a casa. Exprimer ministre holandès, pertany al Partit Popular per la Llibertat i la Democràcia (VVD), de centre dreta, que forma part del grup liberal al Parlament Europeu. Rutte ha rebut moltes crítiques pel seu caràcter servil davant Trump, a qui aquests dies ha elogiat com si fos un nou Churchill. Polític pragmàtic, Rutte vol preservar la cohesió entre les dues riberes de l’Atlàntic Nord i no donar cap motiu d’irritació a Trump encara que li costi el seu prestigi.

Els qui el coneixen bé li concedeixen també l’astúcia -i el cinisme- de l’Holanda comerciant i equilibrista. Sigui com sigui, ha aconseguit que el nord-americà hagi mantingut un encontre bilateral amb Volodimir Zelenski i hagi afirmat que els Estats Units estan amb els aliats “al 100%”. 

Macron, la potència díscola

En el que té molt d’intercanvi de papers, però no només, el president francès, Emmanuel Macron, ha tornat a ser el líder d’una potència capaç d’aixecar la veu enfront Washington. Macron ha dit el que tothom pensa: que és intolerable que els Estats Units exigeixen una major contribució econòmica a la defensa atlàntica mentre declaren una guerra comercial als seus aliats.  

Meloni, un 5% irreal

La primera ministra italiana, Giorgia Meloni, també ha fet el seu paper. País altament endeutat, molts analistes qüestionen que Itàlia estigui en condicions d’aportar el 5% del seu PIB a defensa. Dins de la UE, tradicionalment, havia estat el país més entusiasta en declaracions europeistes, però un dels qui complia amb més dificultats els seus compromisos (en contrast amb un Regne Unit que es resistia sempre però acabava complint… fins al Brexit).

Roma potser entén el capítol de defensa de manera molt laxa, incloent-hi l'ambiciós projecte d’un pont per unir la península amb Sicília. Però a Meloni li interessa aparèixer com a gran aliada de Trump a Europa. També ella fa retòrica i aquests ha proclamat que “si es vol la pau cal preparar-se per la guerra”. En tot cas, enfront de la retòrica teatral bel·licista, Roma ha demanat i aconseguit que l'increment de despesa militar es fixi per a deu anys en lloc dels set previstos. 

Preservar l’article 5

Enmig del teatre polític, l’obsessió de la majoria dels aliats és mantenir la unitat de l’Aliança Atlàntica i la clàusula que la justifica, especialment l’article 5 que estableix que un atac a un dels estats membres serà considerat un atac contra tots. Cal recordar que no fa tant, després de prendre possessió el gener passat, Trump va amenaçar de deixar sola Europa en cas d’agressió russa. Per no esmentar l’escena dramàtica a la Casa Blanca amb Zelenski, amb qui ahir es va reunir amb normalitat. Preguntat per l’article 5, Trump també va dir: “Si no hi estigués d’acord, què estic fent aquí?”. Paradoxalment, Trump havia manifestat desitjos annexionistes sobre el Canadà i l'illa danesa de Groenlàndia, dos estats de l'OTAN. 

Sánchez no llegeix el guió trumpista

També Sánchez ha anat a l’Haia amb un guió ben farcit. Ha aconseguit fer un paper sorprenent que s’afegirà a l’àlbum de trobades trumpià: el de les entrevistes que no s’han fet. El president espanyol ha aconseguit esquivar el nord-americà. Però sobretot ha presentat un argumentari que es resisteix a fer seguidisme del líder dels Estats Units. Ha volgut tapar els escàndols que l’encerclen? Potser també, però alhora ha recordat que dirigeix un dels pocs governs de coalició d’esquerres de l’Aliança i -sense les pretensions franceses- s’ha sortit del guió per nodrir el discurs del seu executiu: no posar en risc l’estat del benestar. 

A la vegada, Sánchez s’ha tornat a contraposar a Alberto Núñez Feijóo i ho ha fet d’una manera que pot semblar versemblant, tot dient que el líder del PP sí que hagués assumit sense posar cap pega el 5% en defensa. Sánchez ha passat d’empaitar Joe Biden en la primera cimera amb el demòcrata a fer els possibles per no trobar-se amb l’actual inquilí de la Casa Blanca. En un moment en què tot l’escenari internacional sembla convertit en un gran envelat -això sí, tacat de sang-, Sánchez ha excel·lit fent-se evitant l’omnipresent actor. No és poca cosa.