Mark Rutte, l'astúcia d'un gestor de crisis al capdavant de l'OTAN

L'exprimer ministre holandès, amb el repte de pilotar l'Aliança Atlàntica en plenes ferides a Ucraïna i l'Orient Mitjà, és un liberal de dretes que ha pactat amb el populisme xenòfob i ha demostrat habilitat per formar coalicions enrevessades per governar

Mark Rutte, ara al capdavant de l'OTAN.
Mark Rutte, ara al capdavant de l'OTAN. | Europa Press
02 d'octubre de 2024, 17:44
Actualitzat: 18:13h

Mark Rutte va prendre possessió com a nou secretari general de l'OTAN aquest 1 d'octubre. Va fer-ho demostrant la sagacitat que ha acompanyat la carrera d'aquest polític dels Països Baixos. A una pregunta sobre les eleccions nord-americanes i si temia el triomf de Donald Trump, va assegurar que podria treballar amb tots dos candidats, tot qualificant Kamala Harris de "persona extraordinària" i elogiant Trump per haver entès la necessitat d'invertir més en defensa i el seu advertiment davant el risc de la Xina. "En això ell tenia raó", va recalcar. 

Rutte és un home astut. Ha recollit el testimoni de Jens Stoltenberg. A aquest laborista noruec el succeeix un liberal de dretes holandès. Si li toca entendre's amb Trump, el candidat republicà no li podrà expressar cap queixa: el darrer govern de Rutte va incrementar la despesa militar fins al 2%, l'objectiu reclamat per l'Aliança Atlàntica. No venen temps fàcils per l'OTAN, molt més enllà del que passi a les eleccions nord-americanes, amb una guerra oberta a Europa, una UE sacsejada per les inseguretats i l'Orient Mitjà incendiat després de la invasió del Líban i l'atac de l'Iran a Israel.

Rutte hereta un escenari internacional poc envejable. Però el seu perfil és l'indicat. Pocs han demostrat més cintura que aquest graduat en Història que després de dedicar-se a l'àrea de recursos humans en el sector privat, va tastar el nervi de la política. En uns Països Baixos on les forces hegemòniques eren històricament el Partit Laborista i la Democràcia Cristiana, Rutte va entrar al Partit Popular per la Llibertat i la Democràcia, que és com s'anomenen els liberals a Holanda. Liberals de dreta, cal aclarir, perquè el ventall de partits de la democràcia holandesa ofereix tots els matisos possibles (hi ha també un partit per als liberals progressistes, Democràcia 66).

Austeritat protestant  

Rutte és un protestant que ha conreat una imatge de polític modest i empàtic que l'ha fet molt popular, desplaçant-se amb bicicleta per la Haia. Expliquen d'ell que una vegada va llançar sense voler una tassa de cafè per terra quan entrava al Parlament i ell mateix va anar a agafar el motxo per rentar-ho. Viu al mateix pis de fa anys i condueix un cotxe antic. Trets que agraden en una societat modelada per un calvinisme estricte contrari a tot el que sigui embafador. 

El desgast de laboristes i democristians va convertir els liberals en el primer partit el 2010 i li va obrir les portes al càrrec de primer ministre. Fins al 2024 ha estat la figura dominant de l'escena política, presidint fins a quatre governs, sempre en coalicions diverses. Auster de formes, també ho ha estat en política econòmica. 

En un país exportador i forta tradició comercial, les idees del liberalisme econòmic estan arrelades i Rutte va guanyar fama com a gestor ortodox. Fama i impopularitat exterior, ja que va ser el rostre dels països "frugals" durant els pitjors efectes de la crisi del 2008. En bona part va liderar la rigidesa comptable, amb el suport dels nòrdics i la simpatia mal dissimulada d'Alemanya.

Navegant amb la xenofòbia

Però Rutte també ha estat un dels primers a optar per no fer un cordó sanitari a l'extrema dreta. Les seves relacions amb el PVV, el Partit de la Llibertat de Geert Wilders, han estat contradictòries. Com a primer ministre va viure sovint del suport distant de Wilders des de fora del govern i va endurir la política migratòria, amb la restricció de les condicions per obtenir la doble nacionalitat i a la reunificació familiar. Detesta Wilders -el partit del qual governa ara en coalició amb el de Rutte i altres forces conservadores-, però ha acabat fent seu una part del discurs, com quan va dir que els immigrants "s'han d'adaptar" a la manera de viure occidental "si volen venir". 

El liberal holandès defuig el populisme. Una part dels enfrontaments amb Wilders van venir de les exigències populistes del líder ultra davant el conservadorisme fiscal de Rutte. Els escàndols no han estat tampoc aliens als seus governs. El 2021, un cas de suposat frau en unes ajudes socials va generar acusacions contra els immigrants que es van demostrar falses i Rutte va dimitir. A Holanda encara es dimiteix per responsabilitat. La que haurà de gestionar ara és més delicada encara. Guanyi Trump o no, serà interessant veure com se les manega aquest liberal nascut en una llar calvinista en el món del populisme més desfermat.   

Arxivat a