En poques setmanes, el Col·legi de Cardenals es reunirà a Roma per procedir a l’elecció d’un nou Papa. El conclave aplegarà prop de 130 cardenals de tots els continents. Durant segles, el papat va estar en mans d’italians, fins que el 1978 un polonès, Karol Wojtyla, va ser elegit. Des d’aleshores, han assolit el pontificat un alemany i un argentí, deixant enrere l’hegemonia italiana. Però fa molts anys hi va haver papes catalans. Dos membres d’un llinatge valencià, la família Borja, van ser papes, a cavall dels segles XV i XVI. Era quan al Vaticà es parlava català.
La llegenda diu que Sant Vicenç Ferrer, durant una predicació per Lleida, va conèixer un dels canonges de la Seu, el valencià Alfons de Borja, i li va dir: “Un dia seràs Papa i em faràs sant a mi”. Però sembla que les coses foren més prosaiques. Alfons era fill d’una família de la petita noblesa de Xàtiva i tenia una sòlida formació jurídica. El salt en la seva carrera li va venir per un encàrrec delicat del rei Alfons el Magnànim.
L’Església patia una lluita profunda de faccions i cismes. A Peníscola residia el papa Benet XIII, que es negava a abdicar i sotmetre’s a Roma. Mort Benet, el rei va demanar a Alfons de Borja que resolgués el conflicte i el jurista valencià va actuar amb molta habilitat fins a aconseguir que el nou Papa de Peníscola abdiqués i es tanqués finalment aquest cisma. El premi per Borja va ser el nomenament com a bisbe de València i, poc després, ser creat cardenal.
Alfons de Borja va ser elegit Papa en el conclave del 1555 com a Calixt III. I una de les primeres coses que va fer fou canonitzar Vicenç Ferrer. Tot i que només va viure tres anys més, la seva nissaga va ser capaç de fer arrels a Roma, amb una sagacitat per entendre els mecanismes del poder vaticà que va acabar passant la mà per la cara a famílies assentades a Itàlia com els Piccolomini, els Orsini o els Della Rovere. Aquest va ser en part l’origen de la llegenda negra que va empastifar els Borja durant segles.
Diversos membres de la família van ser fets cardenals, entre ells Roderic de Borja, que aconseguiria el 1492 sortir victoriós d’un conclave amb el nom d’Alexandre VI. Els catalani, com els anomenaven, tornaven al cim del poder i el van esprémer al màxim. El nepotisme es va obrir pas i parlava català, que era com s’expressaven a la cort pontifícia i com s’escrivien en la seva correspondència, mentre els fills del pontífex (Cèsar i Lucrècia, especialment, però se n’hi van arribar a atribuir 10!) guanyaven quotes d’influència i matrimoniaven amb grans llinatges.
Alexandre VI va ser qui va atorgar als reis Ferran d’Aragó i Isabel de Castella el títol discutible de Catòlics i qui va donar rang jurídic a la divisió colonial d’Amèrica entre Espanya i Portugal. També va encarregar a Miquel Àngel d’esculpir la Pietà. En un temps en què el Papa era també el cap d’un territori d’Itàlia (els Estats Pontificis), se les va veure -amb poca pietat- amb els francesos pel control de la península. Sembla que va ser més “liberal” que els papes que vindrien més tard, ja en la Contrareforma. Així, va acollir els jueus expulsats d’Espanya -però a canvi de beneficis financers- i va protegir Copernicus, que ensenyà les seves descobertes científiques a Roma.
Joan Francesc Mira ha estat un dels estudiosos que més ha treballat aquesta família, amb títols com Els Borja, família i mite. Per qui vulgui aprofundir en el llegat dels Borja, és molt interessant aquest article de Mira, on sospesa la llegenda negra sobre ells, negant moltes falsedats -com el gust per l’enverinament dels enemics-, però assenyalant els trets que compartien amb les altres faccions vaticanes, com el gust pels diners i la manca d’escrúpols. Al final, el poder els va encegar, amb l'obsessió de Cèsar Borgia per bastir un nou principat a Itàlia sota el seu ceptre. Mort el papa, s'esvaí la il·lusió i mai retornaren a la trona.
