Per primer cop, una guerra al Líban no ha agafat Tomàs Alcoverro com a corresponsal. El veterà periodista (Barcelona, 1940) ja està jubilat, però això no el fa viure amb menys intensitat els greus esdeveniments que passen al que és també el seu país. La invasió d'Israel ha estès la metxa de la guerra que va començar el 7 d'octubre passat amb la massacre de Hamàs.
Alcoverro és aquests dies a Barcelona, però amb el cap i el cor al seu Beirut. Ha cedit la seva casa a la capital libanesa a una família amiga que ha escapat dels bombardejos del sud del país. Ens rep a casa seva, plena de llibres i iconografia d'una regió que coneix com pocs, i d'un Líban del que diu que l'únic segur que té és la provisionalitat.
Després de tants anys vivint a Beirut, com viu l'actual situació en el pla personal?
Doncs la veritat és que tinc una barreja de sentiments. Estic molt implicat en la vida de Beirut, és el meu món, i el que veig em genera un gran malestar. Estic molt emocionat.
Fa temps que ho va ser?
No, deu fer un mes. Estic aquí, però estic d'alguna manera llí, i pateixo.
Casa seva està a prop de la zona que ha patit més bombardejos?
No. Beirut no és immensa, però és prou gran per tenir uns barris que han quedat molt tocats i d'altres menys. Amics meus d'aquí em solen preguntar si no em fa cosa que ocupin la casa quan estic aquí. Pot cridar l'atenció, però no hi ha okupes a Beirut.
Curiós. I això?
És un país molt conservador i on es respecta molt la propietat privada. Són coses que poden sorprendre. En aquests moments, tinc a casa una família coneguda meva que ha fugit dels bombardejos al sud. Milers de persones s'han refugiat a la capital.
Fa molts anys que hi viu. Què el va atreure?
És un país molt difícil d'explicar. Molt particular. No van ser consideracions polítiques les que em van atreure, sinó la societat libanesa. És un país àrab molt més obert als altres, amb una llibertat de costums que no tenen els països de l'entorn. Un país petit però molt bonic i acollidor. És una llàstima els problemes que s'hi estan acumulant. Al Líban l'únic que dura és la provisionalitat.
Està molt bé això. Una mica com a tot l'Orient Mitjà, no?
I també una mica com la condició humana.
El que està passant l'ha sorprès o és com un etern retorn?
No m'ha sorprès. És un etern retorn pràcticament amb els mateixos personatges. Hi ha hagut tants precedents que a vegades fins i tot em pregunto en quina guerra estem. Hi ha coses ja viscudes, com la por, la incoherència de tots plegats i un sentiment d'abatiment.
Què és el que pot fer diferent aquesta invasió?
Hi ha una cosa que hauria de cridar l'atenció. Com és que l'exèrcit del Líban no participa en aquesta batalla? L'exèrcit d'Israel tampoc l'ataca. Perquè és la guerra contra una organització que no és l'estat del Líban sinó un partit molt fort del país. És una guerra peculiar entre un exèrcit regular i una milícia libanesa.
Creu que serà l'inici d'una guerra regional?
No voldria especular massa. Penso que això acabarà com han acabat les anteriors guerres i que, gairebé segur, al cap d'uns anys tornarà a recomençar.
Veu algun dels actors principals amb un full de ruta clar?
Una guerra no s'improvisa. I mai se sap per on poden evolucionar els esdeveniments.
Veu l'Iran, amb una economia ferida i un règim amb contestació interna, en condicions de mantenir un pols llarg amb Israel?
Aquesta és una de les incògnites. Però hi ha una cosa clara. Hi ha contestació interna, sí, però el règim és molt fort. No hi ha un afebliment acusat del sistema. Hi ha protestes, però no crec que el règim trontolli. L'Iran no és el Líban. Quan es va produir el gran canvi va ser el 1979, amb la Revolució Islàmica. Jo hi vaig ser. En aquells anys, si a Franco se l'anomenava el sentinella d'Occident, al xa l'anomenaven el sentinella d'Orient. Fins aleshores, l'Iran era un país prooccidental. L'Iran és un gran estat, no s'hi pot jugar. I disposa de molts recursos. És un dels grans productors de petroli. A més, aquí hi ha un tema clar, que és qui amenaça a qui.
I qui és?
No és l'Iran que amenaça els Estats Units. Els Estats Units amenacen l'Iran perquè tenen tropes i i tot un seguit de vaixells de guerra a la zona. De l'Iran, i en relació al que dèiem de guerres entre estats, recordo molt bé la guerra entre l'Iran i l'Iraq dels anys 80. Va durar vuit anys! En canvi, les anteriors guerres entre israel i els estats àrabs han estat curtes. Recordem la guerra dels Sis Dies del 1967. I van lluitar Israel contra els exèrcits d'Egipte, Síria, Jordània, l'Iraq i el Líban. A vegades una guerra amb una milícia pot ser més enrevessada.
"L'Iran és un país persa. No hi ha cap estat àrab en aquesta guerra i això em sembla un element molt rellevant"
Les decisions que està adoptant Israel depenen més dels interessos immediats de Netanyahu, que pensa en sobreviure, o hi ha al darrera una estratègia de llarg termini?
Crec que Israel té molt clar el que vol: liquidar els seus enemics, que són Hamàs a Gaza i Hezbollah al Líban. Però hi ha una peculiaritat en aquest conflicte que potser no es percep prou i és que no hi ha cap país àrab en aquest conflicte. L'Iran és un país persa. Els estats àrabs no s'estan mobilitzant. Aquest és un element molt rellevant.
I això quina explicació pot tenir? Té la sensació que a molts actors a la regió ja els interessa l'afebliment de l'Iran?
D'això se n'ha parlat molt. Però crec que un factor determinant és la cautela. Pensem que els governs dels estats àrabs tenen por a les conseqüències que poden tenir en el pla intern. En aquests moments, hi ha dos bàndols que voldrien continuar la guerra. Israel vol acaabr amb els seus enemics, cosa que serà difícil. I les milícies contra Israel voldrien continuar atacant el seu enemic.
Després de decapitar el lideratge de Hezbollah i de les operacions d'intel·ligència que han astorat el món, amb les explosions dels buscapersones, han neutralitzat molt Hezbollah?
Això encara no ho sabem. Però jo sempre dic que les guerres convencionals ja han acabat a l'Orient Mitjà. La darrera va concloure el 1974. Des d'aleshores, Israel no ha entrat en guerra amb cap estat àrab. A cap d'ells els interessa intervenir en un conflicte que és entre Israel i les milícies palestina i xiïta libanesa.
"El suport dels Estats Units a Israel, diguin el que diguin, és estratègic i serà per sempre"
L'administració Biden mostra certa ambigüitat: suport total a Israel i alhora insistència en què no ultrapassi certs límits. Veu sincera aquesta actitud?
Aquí la situació sí que em sembla clara. Els Estats Units, digui el que digui, ho formuli com ho formuli, donarà suport fins al final a l'Estat d'Israel.
No preveu cap gir en funció de les eleccions nord-americanes?
El suport dels Estats Units a Israel és estratègic i serà per sempre. No depèn en absolut de si és Kamala Harris o Donald Trump qui arribi a la Casa Blanca. Ningú ha d'esperar cap oscil·lació en aquest assumpte.
Quan callin les armes, qui emergirà vencedor o reforçat d'aquest conflicte?
Home, aquí sí que no hi ha especulació. Qui pot negar que serà Israel?
I la solució de dos estats, com propugna la majoria de la comunitat internacional?
Això està cada dia més lluny. Jo no ho veig. Una negociació implica que les dues parts estan, d'alguna manera, necessitades d'arribar a un acord. Aquí ningú cedeix. El que passa és que una de les parts és poderosa i mostra una força inaudita. Que per reduir un grup terrorista es bombardegi una ciutat és gruixut. Potser es podrà arribar a un moment en què es redueixi l'escalada. Això potser sí, però ningú sap res del que pot passar.
"La solució dels dos estats està cada dia més lluny"
Imagino que del que faci la comunitat internacional, les Nacions Unides o la UE...
No cal parlar-ne. No poden fer res i, a més, no hi ha res a fer. Aquest és un tema tancat entre Israel i els Estats Units. A més, Europa tampoc té una posició unívoca. Després hi ha casos com el d'Espanya, en què el presdient del govern vol guanyar popularitat i fa gestos com reconèixer Palestina. Que no sé jo on està l'Autoritat Palestina. Hi ha aquí l'ús de tot un llenguatge emocional que, al meu entendre, encara complica més la troca.
A la societat catalana, el conflicte genera fílies i fòbies molt accentuades, com si els defensors de cada causa estiguessin gairebé a tocar del camp de batalla.
Sí. Jo no estic en aquestes dinàmiques. Crec que el conflicte és molt difícil d'explicar i és molt fàcil caure en interpretacions molt il·lusòries. És un conflicte d'emocions i d'il·lusions. Si hi ha gent que està patint cada dia bombardejos israelians, es fa difícil pensar que després aquesta gent aniran corrent a seure en una taula a negociar com si no hagués passat res. L'actuació d'Israel és completament desproporcionada, desmesurada.
Alguns estats han emprat el terme genocidi.
Aquest és un terme que jo no pronunciaria. Quan entrem en aquesta via tenim el risc d'enfonsar-nos fins al coll. No oblidem que això comença pel genocidi que es comet a Europa contra el poble jueu. És evident que les capacitats militars d'Israel són enormes i no es poden comparar de cap de les maneres amb les de les milícies. I els que pateixen més són la població palestina i la libanesa, que són víctimes d'una agressió.
I encara hi ha ostatges en mans de Hamàs.
Això és un gran problema per a Israel. Per això hi ha grans manifestacions demanant a Netanyahu que rebaixi la tensió militar a Gaza per mirar d'arribar a una solució que faciliti l'alliberament dels ostatges. Però la situació s'ha complicat encara més amb l'extensió de la guerra al Líban i ara del que estem més a prop és que hi hagi més morts.