Igual que als circs, hi ha als parlaments una raça de polític funambulista que camina sobre la corda fluixa, redoblament de tambors, i tracta de situar-se sempre al mig just de totes les coses. No hi ha líder respectable que no practiqui a la seva manera el fetitxisme del centre. Recordeu Adolfo Suárez, que fins i tot té un aeroport al seu nom. Era el cap del Moviment Nacional i d'un dia per l'altre, tatxan, va passar a encapçalar la Unió de Centre Democràtic. El franquisme, com és sabut, no era d'esquerres ni de dretes, sinó tot al contrari.
[Lee aquí el artículo en castellano de Jonathan Martínez]
La confusió, el disbarat, té el pecat original a l'Antiga Grècia. Resulta que Aristòtil defensava la mitjania moral, el carril del mig, el fet de saber estar entre l'excés i el defecte. El que menja poc es mor de fam. El qui s'atipa ho paga en salut. Els polítics, que són molt espavilats, van trobar aquí un parany discursiu de primera divisió. És suficient que hi hagi esquerres i dretes perquè un pugui reclamar la centralitat sense que ningú li exigeixi credencials més grans. L'efecte Suárez.
Ara veiem Ursula von der Leyen al Parlament Europeu i ens la imaginem vestida de la deessa romana Justícia, balança en mà, reclamant el bastió de la centralitat contra els exaltats populistes d'esquerra i dreta. Roland Barthes explicava que els conservadors juguen a equiparar els seus contraris per tal de rebutjar-los a tots dos. L'anomenava “ninisme”: ni els uns ni els altres. Quan és incòmode triar, només cal treure la raó a les dues parts.
Així, la dreta tradicional treu ferro a l'ascens dels neofeixismes tractant d'atribuir un pecat de radicalitat a les esquerres que es limiten a defensar el pacifisme o els serveis socials. Feijóo, per exemple, demana que el centre polític francès repeli “els extremistes”. I és que el Nou Front Popular planteja un programa de pujades salarials, habitatge social, reducció de l'edat de jubilació i foment de l'escola pública. Els molt radicals.
Durant la campanya electoral europea, Ursula von der Leyen allargava la mà a Giorgia Meloni entre elogis agraïts. Feijóo se sumava al festí i apuntava que Germans d'Itàlia no és un partit homologable a l'extrema dreta. Uns dies després, el digital Fanpage difonia una investigació amb càmera oculta on veiem que les joventuts melonianes celebren els seus conclaves entre salutacions a la romana i lloes a Hitler i a Mussolini.
Només cal una ullada fugaç al Parlament Europeu per desmuntar la matraca de la polarització i els extrems que es toquen. L'eix discursiu està tan escorat cap a la dreta que qualsevol solució distributiva, per tíbia que sigui, haurà de carregar per endavant amb una gramalleta de radicalitat. Von der Leyen juga ara als equilibrismes mentre el Partit Popular Europeu treu el cap als penya-segats ultres de Netanyahu, Abascal i Meloni. Que dura és la vida dels moderats.