En Mahmoud -primer per l'esquerra- i els seus amics de Bangladesh. Foto: Joan Antoni Guerrero Vall.

Són les dotze del migdia i en Mahmoud i els seus amics aprofiten una ombra a les proximitats de les restes del Temple de Zeus, a Atenes, per xerrar dels seus problemes. No tenen res a fer. Alguns fa un mes que han arribat a la capital grega, i d’altres ja hi porten tres anys. El futur per a tots és el mateix: cap. La majoria pensa en marxar, la manca d’opcions els fa pensar que al nord d’Europa, ja sigui Noruega o Dinamarca, la vida els podria anar millor. “Ara aquí les coses estan molt malament, no hi ha feina i sempre anem amunt i avall buscant alguna cosa a fer, però res”, es queixa en Mahmoud.

Fan feines del que sigui i no saben mai, quan comença el mes, què és el que podran arribar a ingressar. La majoria diu que sobreviu amb uns 300 euros, que arrepleguen fent les feines que van sortint. És una quantitat ínfima que no els permet assumir el suficient. Amb les mans fan el gest que assenyala que, en ocasions, tampoc els arriba ni per menjar i expliquen que necessitarien un mínim de 600 euros per viure amb un mínim de dignitat. “Jo estic estalviant per marxar, ara no ho puc fer, però si pogués tornaria a Bangladesh perquè allà tindria una millor vida que aquí”.

Al barri de Metaxourgio, en Christos, jove de Sri Lanka que treballa a la recepció d’un hostal, creu que és cert que moltes persones de països com Bangladesh, Pakistan o la Índia “podrien viure millor als seus països” perquè, segons afirma, “a Grècia no guanyen el suficient per comprar el que necessiten i allà en canvi no tindran diners però sí feina, perquè són països que creixen”. En el seu cas, no es queixa perquè té una feina, encara que mal pagada. El que sí lamenta és la manca de suport que els immigrants reben per part del govern grec. “En aquest país no es rep cap mena d’ajuda, la situació irregular pot tardar anys en solucionar-se i es viu sempre en un llindar”.

Suport a Syriza
Conscients de la transcendència de les eleccions d’aquest diumenge, molts immigrants estan expectants per veure què passa. La majoria expressa el seu sentiment de suport amb la coalició d’esquerres Syriza confiats en què Alexis Tsirpas compleixi amb les promeses pel que fa a política d’immigració. En Mohamed, company d’en Christos, és un jove tunisià que fa tres mesos que ha arribat al país. Diu que té esperança en Syriza perquè així hi haurà canvis que faran possible que pugui marxar del país: “Si aquest nou govern em dóna els papers, marxaré a França, em casaré i després provaré d’anar-me’n cap a Canadà”.

Mentre en Mohamed parla del futur assegut al brancal de l’hostal rodejat d’una colla d’amics tunisians bevent te i fumant, a la cantonada del carrer s’hi planta un jove cepat i amb barba. Duu una samarreta negra i al pit hi lluu l’emblema d’Alba Daurada, el partit neonazi. En Mohamed abaixa el to de veu, encara que sigui per dir que no els té por. “Si un dia la policia em deixa en mato uns quants d’aquests, ells són homes, jo sóc home, doncs on està el problema?” Els joves d’Alba Daurada fant guàrdies nocturnes als barris d’Atenes, en alguns dels quals pràcticament només hi viuen immigrants. “Els paguen els nazis d’Alemanya, primer van acabar amb els jueus, com que no en tenen prou, ara van a per nosaltres, els àrabs, i aquí hi ha alguns policies que estan amb ells”, denuncia en Mohamed.

Mentre als carrers d’Atenes es palpa el malestar i els problemes socials estan a la vista de qualsevol, algunes organitzacions no governamentals afronten seriosos problemes per poder posar el pedaç que alliberi la tensió. Durant aquesta setmana els treballadors de la Creu Roja han fet vaga. “Ens hem movilitzat per denunciar que ja no podem treballar més sense recursos”, explica Alexandros Buduris ,a la seu de l’organització a Atenes. “El problema-afegeix- és que a Grècia no paren d’arribar immigrants i, si no tenim suficients recursos per prestar-los ajuda, no sabem fins a quin punt podrem seguir treballant així”.

Si els nois d’Alba Daurada no acaben de fer-los por, tampoc ho fa la crisi: “Els immigrants no acaben d’entendre què significa crisi perquè en els seus països hi han viscut sempre en crisi”, diu Buduris. A la porta del seu hostal a Metaxourgio, en Mohamed assenteix amb el cap quan li parlen de la crisi financera que es viu a Grècia i Espanya però deixa anar un somriure per sota el nas. Ell sí té clar que, per molta crisi financera que hi hagi a Europa, no té pensat de recular cap a Tunísia.

Christos, jove de Sri Lanka. Foto: Joan Antoni Guerrero Vall