La ciutat de Lleida es fa visible durant l’any al mapa de Catalunya en diverses ocasions. Però quan ho fa amb més força és, segurament, quan se celebra l'Aplec del Caragol, una de les festes més emblemàtiques i esperades de les comarques de Ponent que cada any reuneix milers de persones per celebrar la tradició i la gastronomia en un ambient festiu. Poques coses hi ha més lleidatanes que compartir la cuina dels caragols fent tabola fins que el cos diu prou. Des de la seva creació l'any 1980, l'Aplec ha esdevingut un esdeveniment de referència a nivell local i fins i tot a nivell nacional.

Quin és l’origen de la festa?

Una iniciativa espontània però carregada de passió gastronòmica va marcar el naixement del que esdevindria una de les cites més emblemàtiques del calendari festiu a Ponent. L’any en què tot va començar, dos projectes independents van convergir en un mateix esperit col·lectiu: la celebració del caragol com a element central de la cuina i la cultura popular.

D’una banda, l’avi Antoni Costa i Sumell, jubilat del món de l’hostaleria i persona molt vinculada a la restauració local, va impulsar una mostra gastronòmica al cor de la ciutat. Amb la complicitat d’un conjunt de restauradors de renom, com els dels establiments San Bernardo, Forn del Nastasi, Callarriba, La Mina, Tres Pontets i La Venta del Plàcido, i amb el suport logístic i institucional de La Paeria, es va programar una demostració culinària a la plaça Sant Joan que pretenia promocionar l’oferta gastronòmica local.

Paral·lelament, va néixer l’Ordre del Cargol. El cafè del bar Frigo, al carrer Blondel, un grup d’amics habituals va coincidir en el fet que Lleida necessitava una festa pròpia. Aquell espai conegut popularment com “el Parlament” era molt més que un bar: era un fòrum improvisat de debats, idees i complicitats. L’Ordre va néixer allà el juliol del 1979. Un dels seus fundadors, Josep Maria Valls, ho recorda: “El que volíem era posar Lleida al mapa festiu de Catalunya. Hi havia ciutats que ja tenien fires consolidades i nosaltres, res. La idea va néixer en un moment clau: la ciutat vivia el primer any de democràcia després de la dictadura franquista, i l’ambient començava a respirar més llibertat, tot i les reticències del vell aparell de l’Estat”.

Josep Maria Valls: “El que volíem era posar Lleida al mapa festiu de Catalunya"

Amb la voluntat de donar-li forma institucional, la colla va presentar la proposta a l’alcalde de Lleida del moment, Antoni Siurana. La iniciativa va ser rebuda amb cert recel. “Encara hi havia por. El govern civil i les estructures franquistes seguien actives i les reunions populars, sobretot si tenien un rerefons català, generaven suspicàcia”, explica Valls. Siurana va optar per delegar la qüestió en dos regidors propers: José Luis González i Antonio Ballesté. Ells van entendre l’esperit de la proposta i li van donar forma. La inspiració venia de lluny: de les trobades de poble d’abans, a les partides de Butsènit i Granyena.

Manolo Calpe encapçalava el projecte, que va eclosionar en una primera edició formal el  maig de 1980. Hi van participar tretze colles, nascudes de manera espontània: grups d’amics, companys de feina, associacions de barri. “Va ser un mosaic de la Lleida real, sense filtres. Gent amb ganes de fer pinya i compartir una taula de fusta i una ampolla de vi”, rememora Sisco Segura, un dels impulsors i el cap de colla més veterà de l’Aplec. Les colles participants abastaven una gran varietat de perfils i ànimes festives: des de L’Associació de Jaume Oró fins a La Salseta de la Paeria, amb noms coneguts com Paco Vila i Juanjo Albero, Flamingo, Els Lleidatans, Veterans del Lleida, Mapfre (posteriorment La Graella), Picarol del bar Frigo, La Graella, Els Brutescos, Popular Banc, Els Carrosses, Els Peluts de la perruqueria Mata, i la colla de la revista “Santa Marta Hostalera”, impulsada pel periodista i gastrònom Enric Ribera.

Sisco Segura: “Va ser un mosaic de la Lleida real, sense filtres"

L’indret, el Xoperal, al costat del riu Segre. La Comissió de Festes va assignar una subvenció de 96.350 pessetes (580 euros) a Costa per cobrir les despeses de l’adquisició d’estris i l’organització d’un concurs de plats cuinats amb caragols, que acabaria amb un tast obert al públic. L’Ordre del Cargol, per la seva banda, va rebre també el suport institucional i l’aval del mateix alcalde, Antoni Siurana. 

El 10 de maig, a partir de les 10 del matí es va començar a muntar la gran trobada, que va comptar amb un modest programa de mà imprès. L’organització va proporcionar la llenya i el material per muntar les barbacoes, mentre que els assistents van portar la resta d’ingredients i estris per cuinar els protagonistes indiscutibles del dia: els caragols.

Un dels moments més recordats de l’esdeveniment fou la interpretació de l'Himne del Cargol, una composició festiva i desenfadada que ja des del primer any esdevingué símbol de l’Aplec:

Caragol treu banya,

puja a la muntanya,

caragol bové

jo també vindré.

 

Caragolet, caragolet,

que a Lleida n’estàs fet,

l’amic que et tastarà

a Lleida tornarà.

 

Caragol treu banya,

puja a la muntanya,

caragol bové

jo també vindré

La jornada va ser un èxit rotund. Mentre els restauradors exhibien la seva mestria culinària, les colles preparaven els clàssics caragols a la llauna en un ambient distès i festiu. L’oferta d’activitats paral·leles, ballades, partides de botifarra, estirades de corda, va reforçar el caràcter popular i inclusiu de la trobada. "Jo treballava al Banc Popular i vaig formar un grup amb altres empleats del banc", recorda. Aquelles primeres colles no tenien encara nom ni organització formal, però el gest d’anar a menjar caragols a la vora del riu va començar a prendre forma. D’aquella estructura coral en naixeria, més endavant, la Fecoll (Federació de Colles de l’Aplec del Caragol), avui epicentre institucional de l’esdeveniment.

"Al principi semblàvem gitanos, sense lloc fix, improvisant. Érem pocs, només vuit o nou grups", rememora. Però amb el temps, i especialment a partir del tercer any, s’hi van incorporar nous participants, consolidant el que avui ja és un ritual de poble. Amb nostàlgia i orgull, el protagonista conclou: "De les colles fundadores, ja només quedo jo. I encara soc cap de colla. El més vell, però amb les mateixes ganes de sempre". “No he fallat mai”, admet amb una barreja d’orgull i resignació, “però ara ja no és el mateix”.  Aquelles trobades, explica, tenien un caràcter íntim i familiar. “Era una altra cosa. El primer any era molt diferent, era compartir, passar-ho bé amb els amics, amb tranquil·litat. Ara...”, i es fa un silenci.

Sisco Segura: “Era una altra cosa. El primer any era molt diferent, era compartir, passar-ho bé amb els amics, amb tranquil·litat"

Segura no amaga la seva opinió: “Crec que s’ha perdut l’essència. Ara hi va molt jovent, però l’objectiu ja no és el mateix. Es va per beure, per fer gresca. És el típic comportament d’un xaval jove, però no és el caragol que recordo”. Valls és de la mateixa opinió. Assenyala que la massificació , amb desenes de milers de participants, turistes i mitjans, ha fet canviar la naturalesa de la festa “La gent jove, que avui és majoritària, entén la festa com un macrofestival. Han perdut aquell esperit de trobada, de germanor senzilla, d’anar a fer una caragolada amb els amics per celebrar la vida.”

Per a Josep Maria, l’Aplec d’abans era més que una festa: era un acte col·lectiu de reivindicació social i cultural, un ritual espontani de comunitat. “Ara és espectacular, sí, però aquell caliu d’abans, aquell esperit de resistència festiva i de complicitat natural, això… això ja no hi és del tot.”

Una festa d’envergadura

Amb el pas dels anys, l'Aplec del Caragol ha crescut considerablement, amb una gran afluència de públic de fora de la ciutat. Avui en dia, la festa no només atreu els lleidatans, sinó també turistes i visitants de tot Catalunya i més enllà. En els darrers anys, l'Aplec ha esdevingut una celebració que supera les 100.000 persones durant els tres dies de festa.

Els organitzadors treballen incansablement per garantir que l'esdeveniment sigui un èxit rotund, oferint activitats variades per als més petits i també per als adults, com concerts de música en directe, cercaviles i espectacles de focs artificials. A més, l'Aplec compta amb una gran oferta d'oci i entreteniment per a tots els gustos.

A l'Aplec del Caragol també es fa una important tasca de solidaritat i compromís social. Moltes de les associacions participants destinen part de les seves activitats a projectes solidaris i col·laboren en la recaptació de fons per a causes locals. Aquest aspecte afegeix un component de responsabilitat social a la festa, fent que l'Aplec sigui una celebració que va més enllà de l'oci i la diversió.

Un futur prometedor

Avançant cap al futur, l'Aplec del Caragol de Lleida continua sent una de les festes més emblemàtiques de la ciutat i la comarca, amb una gran capacitat d'atracció. La seva creixent popularitat i el caràcter únic de la festa garanteixen que l'Aplec continuarà sent una tradició viva, un esdeveniment que no només celebra la gastronomia, sinó també la cultura, l'amistat i la solidaritat.

La festivitat és un clar exemple de com les tradicions poden evolucionar i créixer, mantenint-se arrelades en la cultura local mentre obren les portes a noves generacions i nous públics. Sens dubte, l'Aplec del Caragol de Lleida és un reflex de l'esperit acollidor i festiu de la ciutat, i una celebració que, any rere any, continua sorprenent i conquistant a tots els que la viuen.