Malgrat que el paral·lelisme amb el clàssic francès és gairebé perfecte d’entrada, a mesura que el lector va avançant per les pàgines d’aquest nou llibre de Barderi, s’endinsa en una història on l’estructura interior dels personatges se’ns mostra explicada amb mestria, amb totes les contradiccions humanes possibles, passions, dubtes i inseguretats, obligant el lector a estar a l’altura d’una història absolutament contemporània, que traspua densitat emocional i intel·lectual.

Estructurada en capítols breus, la veu omniscient de Barderi ens introdueix els personatges d’Oliver Bou, Roxana Segarra i Pere Romeu i els fa parlar a voltes en primera persona tot introduint un “vet aquí el que en pensa de”. En la primera part del llibre, la figura d’Oliver Bou, escriptor d’èxit, però solitari i trist, se’ns mostra amb més pes (també literalment). Bou va patir bullying escolar i per fer-se estimar -“escric perquè m’estimin”- o perquè, directament, no l’atonyinessin, escrivia cartes d’amor que companys de classe li encomanaven per enamorar algú altre.

I en redactava les respostes. En alguna entrevista, Montse Barderi ha explicat que ella també ho feia, en els seus anys d’estudiant. Bou, temps després i ja instal·lat a la cinquantena, gras i descuidat, rep l’encàrrec de Pere Romeu, company de joventut, atlètic, triomfador i superficial, d’escriure cartes per tal d’enamorar la Roxana Segarra, una editora d’èxit –la qual ens regalarà al llarg de la novel·la brillants reflexions sobre la literatura i el mon editorial– amb la qual Romeu va tenir una relació breu quan tots dos eren universitaris.

I, com diu Barderi, vet aquí que, en ple confinament, cinquanta-dues són les cartes que Bou escriu a Segarra, durant cinquanta-dos dies. Una carta diària. Les missives son tan sinceres, profundes, tendres i cultes que aconsegueixen despertar l’interès de l’editora, que, entre encuriosida i il·lusionada, accedirà a una cita amb Romeu. Bou, missió complerta, romandrà“enamorat i sol, amb una trobada a la qual mai assistiria”. 

Després de la cita amb el Pere, Roxana –que res té a veure amb la innocent Roxane de Rostand- sap del cert que les cartes no les ha escrites Romeu, però accedeix a una relació amb ell perquès’autoconvenç –tots podem autoconvèncer-nos d’allò que creiem que ens convé, oi?– que la relació que li ofereix serà fàcil, tranquil·la, i que la superficialitat de Pere el fa, precisament la companyia adequada que ella necessita. Paral·lelament en Bou, sol i perdudament enamorat de Roxana, estableix amb ella una relació d’autor-editor, amb dinars mensuals revestits de trobades de feina que el fan sentir viu i, alhora, el destrossen.

Cada paràgraf del llibre està farcit de reflexions sobre l’amor, la necessitat de la passió, la por a la solitud i al pas del temps, la viabilitat de les relacions amoroses i la conveniència o no de viure de manera plena fins al darrer moment. En aquest sentit, la solidesa cultural de Barderi i la seva formació filosòfica confereixen al llibre -farcit de cites i referències implícites- tal com assenyala Sergi Pàmies “una intensitat i un compromís inusuals, que conviden al lector a estar-hi a l’altura”.

És per això que el gir argumental que en un moment donat fa el llibre, i que no comentarem, agafa al lector desprevingut, però prou preparat per entendre què s’esdevindrà. Fins a la darrera pàgina, Barderi ens condueix amb aparent senzillesa cap al viatge interior i exterior dels personatges, en especial de l’editora, que acaba prenent un protagonisme indiscutible. Les contradiccions, les pors, les inseguretats, els riscos i els compromisos amb els quals ha d’encarar-se al llarg de la història, son les decisions que tots i cadascun de nosaltres hem de prendre, a partir de cert moment, si volem parlar-nos a nosaltres mateixos amb coratge i sense filtres. Perquè, tal com diu Marguerite Yourcenar en una de les moltes cites que apareixen al llibre “arriba un moment que tothom decideix ser qui vol ser”.

Amb “La vida autèntica”, a petites dosis i amb un parell d’entrevistes disruptives que marquen un ritme narratiu impecable, Barderi interpel·la el lector i li fa preguntar-se si, en algun racó del seu interior ha estat, és, ho serà capaç de prendre –algun dia- aquesta decisió.