Miquel Aguilà a la plaça Mercadal de Balaguer Foto: Àlvar Llobet
- El mes vinent posarà el punt final a una carrera política de més de trenta anys. Com se sent?
- Em sento amb el deure acomplert després de 32 anys a la política i 24 com alcalde de Balaguer. Estic satisfet després de la tasca que he fet. Durant aquests anys he intentat que la qualitat de vida dels balaguerins fos millor, i crec que ho he aconseguit.
- S’esperava un final així?
- No. La derrota del 2011 em van provocar una certa decepció, perquè pensàvem que la cosa aniria d’una altra manera. Durant la legislatura anterior s’havia invertit com mai no s’havia fet a la ciutat. Vam tenir plans del Govern Zapatero, inversió del propi ajuntament, obres al centre històric...
- Per què creu que no va guanyar, doncs?
- Aquell vespre del 22 de maig del 2011 vaig veure ràpid que els resultats serien decebedors, concretament en els primers minuts de l’escrutini. Al cap d’una estona vaig entendre les raons de la davallada, perquè el PSC havia punxat també en molts altres municipis de la mida de Balaguer. A moltes capitals de comarca vam perdre l’alcaldia i a les ciutats del cinturó metropolità també hi ha haver molt vot de càstig, perquè la gent va deixar de confiar en nosaltres. A Balaguer hi ha persones que deien que m’havien votat i que no van anar ni al col·legi electoral.
- I no creu que va perdre les eleccions perquè l’elector ja en tenia prou de vostè?
- No crec que sigui per aquest fet. Els mals resultats del PSC van ser a tota Catalunya.
- Amb una alternativa sòlida dins del partit vostè s’hagués retirat abans de la política municipal?
- No. Havíem fet moltes coses, i les volia acabar, perquè algunes quedaven pendents. Ara li ha tocat a Josep Maria Roigé fer-ho, i és normal que així sigui, però no deixa de ser curiós que ara es posi medalles per les coses que vam programar nosaltres i que abans criticava.
- Ara que estem en campanya no li vénen ganes de tornar a primera línia?
- Després de com van anar les coses fa quatre anys ja vaig entendre que jo no podia tornar a ser el candidat del PSC.
- Ho va decidir llavors?
- La decisió de no tornar-me a presentar vaig prendre-la llavors, sí, però amb l’esperança que hi hagués un canvi de govern a meitat de legislatura perquè ja intuïa que el govern de CiU no ho faria bé. Lamentablement hi va haver un partit, ERC, que no ho va entendre així.
- Es va moure el PSC per possibilitar una moció de censura?
- Es van fer moviments en aquest sentit, sí. Anàvem molt malament i no entenia com no se n’adonaven. El sol fet de contractar tres càrrecs de confiança que li han costat 500.000 euros a l’Ajuntament de Balaguer en aquests anys ja era motiu suficient per forçar un canvi de Govern.
- La seva figura potser era un fre més que no pas un estímul per canviar d’alcalde.
Estava disposat a fer un pas al costat si aquest era el problema. Convenia un canvi de govern, però la connivència d’ERC amb CiU ho va impedir.
CiU l’acusa a vostè d’haver col·locat gent al consistori durant els anys que va ser alcalde
Càrrecs de confiança no en vam signar mai. El que sí que vam fer és contractar treballadors, perquè el consistori ho requeria. Ara també està passant el mateix, però no hem dit res d’això, perquè entenem que és normal.
- Tiri la vista enrere un moment. Com va ser la seva entrada en política?
- A finals de la dictadura entro a formar part d’un col·lectiu de joves amb inquietuds pel país. La nostra manera de jugar-nos-la era organitzar recitals de cançó catalana. Després, nascuts els partits polítics, entrem a Convergència Socialista de Catalunya i busquem una tapadora legal per poder-nos reunir. Oficialment ens vam constituir com els “Amics de les Nacions Unides”, i fèiem les reunions al carrer Miracle. La llista de les primeres eleccions municipals l’encapçala Jaume Casals, i encara que no guanyem, col·laborem amb el govern de Gregori Gallego. Quatre anys després es planteja de nou el tema del candidat, i entre tots decidim que sigui jo el cap de cartell. En aquella època jo ja tenia la plaça de professor a Balaguer, i d’alguna manera tenia més possibilitats per dedicar-me a la política que alguns dels meus companys. Vam treballar molt per si sonava la flauta.
- I va sonar...
- Va sonar, sí. Teníem molta il·lusió i hi vam dedicar moltes hores a la vida municipal, perquè calia fer-ho tot. Pensi que a Balaguer no hi havia equipaments, ho vam haver de crear nosaltres. Vam fer país des dels consistoris, i això s’ha de remarcar perquè mai hi ha hagut la tendència a ajudar massa els ajuntaments. Em dol quan es parla d’administració superior en referència al Congrés o a la Generalitat. Els consistoris haurien d’estar en el primer esglaó.
- Com ha canviat la política d’ençà que vostè va entrar-hi?
- Hi ha hagut polítics que no han tingut bons comportaments, i això ha desembocat en un desprestigi d’aquest món. No obstant això, cal animar els joves a que participin en política, perquè és una de les activitats més lloables que hi ha.
- La gent s’implicava més abans?
- Crec que, en general, hi havia més ganes. Però a Balaguer, per exemple, hi ha vuit llistes aquest cop. Això ens indica que hi pot haver un renaixement de l’interès per la política, i això és bo.
- Un interès que es canalitza en altres formacions que no són les clàssiques. Per què creu que es dóna aquest fet?
- Perquè s’ha generalitzat la sensació que la corrupció és una pràctica habitual en política, i això és mentida. En el món local es pot donar algun cas, però la immensa majoria de regidors i alcaldes s’han dedicat a la política sense treure’n beneficis particulars.
- Què canviaria del seu pas de la política?
- Estic molt satisfet de la meva tasca, no canviaria res. L’únic que em sap greu és la desconfiança que ha anat generant la política en els darrers temps. Segurament no hem sabut explicar a la gent la importància de la política. Jo em trobo gent que em diuen que els polítics vivim molt bé, però en canvi quan els hi dius si els hi agradaria ser-ho ells, et diuen que no, per res del món. Això és el que cal canviar.
- Com es fa?
- Amb pedagogia. No hem sabut explicar les bondats que té la democràcia. Les persones s’igualen en nàixer, morir i votar. El seu vot val igual que el meu, i la possibilitat d’escollir el govern té una importància que considero que no es valora prou actualment. Em decep que la gent jove no en sigui conscient d’això. El que s’ha de fer és educar en els valors de la democràcia i del respecte a les divergències de cada opció política.
Miquel Aguilà al davant de l'Ajuntament de Balaguer Foto: Àlvar Llobet
- Una de la seva època política més intensa va ser quan s’enfrontava amb Josep Borràs, de CiU. Com ho recorda?
- Borràs era una persona amb un geni molt fort però molt honest en els seus plantejaments, i molt treballador. No compartia la majoria de les seves idees, però això se li ha de reconèixer, i prefereixo aquest tipus de persones a aquelles que van amb pell de xai. Aquella època va ser dura, perquè ell feia una oposició molt dura i jo, com alcalde, responia. Hi ha haver molta tensió en alguns moments. L’any 1991 va guanyar les eleccions “pel canto d’un duro”, perquè amb cinc vots més nostres o un menys del PP haguéssim tingut els mateixos regidors. Quatre anys després nosaltres vam tornar a l’alcaldia aconseguit el rècord de vots a un partit a Balaguer. Va ser una etapa on vaig viure la política municipal molt intensament, perquè tenia la voluntat de tornar a ser alcalde. En aquesta darrera legislatura m’ho he pres diferent.
- Per què va perdre Borràs?
- Borràs es va crear animadversions personals. Un alcalde ha de dir que "no" la majoria de les vegades que rep als ciutadans, i aquest "no" es pot dir de moltes maneres, i ell no en sabia. No va connectar mai amb la gent, i això li va acabar passant factura.
- Vostè ha sabut dir "no"?
- He intentat sempre solucionar els problemes de la gent, i si això no ha estat a la meves mans doncs l’opció és aconsellar, tranquil·litzar...
- No haver aconseguit la presidència de la Diputació de Lleida és l’espina que té més clavada?
- No puc dir que tinc aquesta espina clavada, però és cert que en aquella ocasió la presidència de la Diputació de Lleida li tocava al PSC i jo era el que podia ser-ho. Al final va ser per ERC, que tenia només tenia tres diputats.
- Per quina raó el PSC va cedir la presidència?
- La presidència de la Diputació de Lleida era un tema de nivell nacional. No obstant, la meva responsabilitat com a vicepresident de la institució era molt alta, i els actes de representació ens els vam repartit amb en Jaume Gilabert. Va ser una bona època, aquella.
- En política es creen moltes enemistats. N’ha creat moltes vostè?
- No.
- És bona la seva relació amb Àngel Ros?
- Hi va haver un moment en que sí hi va haver tensió amb Ros quan des de Balaguer vam donar suport a un candidat alternatiu a la primera secretaria de la federació del PSC de Lleida, que era l’Òscar Ordeig. Després la relació entre nosaltres s’ha normalitzat i ara és cordial. Ros és una persona amb una gran preparació, amb una aguda visió de la ciutat i que té una impressionant capacitat de treball. Estic segur que renovarà la majoria a Lleida.
- I a Balaguer com creu que aniran les eleccions?
- Podem fer un gran paper si sabem recollir el sentiment de la gent. Balaguer no va ni amb rodes amb aquest alcalde, que és esquerp i prepotent. La ciutadania ha de reconèixer que nosaltres tenim un bagatge com a grup, perquè molta de la gent que va als primers llocs de la llista han estat regidors, inclòs el candidat. D’altra banda, crec que hi haurà més pluralitat al nou consistori, on hi entraran nous partits. Ara, en les eleccions municipals sempre hi ha sorpreses.
- Li preocupa l’evolució a la baixa del PSC?
- Tenim les idees clares, i per això crec que ara s’ha de ser del PSC més que mai. La diferència entre dretes i esquerres és més evident que mai i per això no podem baixar la nostra bandera. Algun dia tornarem.
- Però el debat sobiranista amenaça en reduir el socialisme a cotes on mai ningú havia pensat
- Ara la política gira molt entorn dels sentiments, i això no és bo pel país, perquè l’ambient es tensiona i es pot acabar esberlant a societat. Radicalitzar la política amb un sí o un no a la independència no porta enlloc, perquè uns estiren per un costat i els altres per l’altre amb propostes com la de no deixar que la gent es manifesti l’11 de setembre pels carrers de Barcelona o la de judicialitzar el sistema lingüístic. No podem entrar en el debat de si un és més catalanista que l’altre.
- Com creu que acabarà?
- De cap manera. En cap país del món s’ha passat d’una situació A a una situació B completament oposada de la nit al dia. El federalisme podria ser el pas previ a aquest canvi.
- I considera que amb els governants actuals d’Espanya és possible trobar un encaix federal?
- Els catalans diuen que amb Espanya no s’hi pot pactar, i els espanyols diuen que amb els catalans no s’hi pot parlar. Els dos governs s’han d’entendre per resoldre aquest problema, i ho estam fent molt malament tots dos. La tensió obliga a la gent a radicalitzar-se de manera que els que estem al mig rebem per totes bandes. A Balaguer teníem dos nois a l’agrupació que van marxar perquè consideraven que el PSC defensava el dret a decidir. Ara estan a Ciutadans. Per l’altra banda hi ha hagut militants que han estripat el carnet perquè han valorat els socialistes com gent poc compromesa amb el procés.
- Quins són els records més bons que s’emporta de la política?
- Haver pogut conèixer la gent, i molta gent. He fet molts amics en política. Quan vaig pels municipis de Lleida he de vigilar amb el que faig perquè sempre hi ha algú que et coneix. (riu).
- I els més dolents?
Les desgràcies que m’ha tocat viure. Moments en que hi ha hagut morts i que et deixen sense saber com reaccionar.
- Em pot explicar una anècdota que hagi tingut en aquestes tres dècades en la política?
- Quan era alcalde vaig rebre una carta d’un home que em va demanar si li podia buscar una dona per casar-se. Deia que era bona gent, amb diners...
- El va respondre?
- Ho hagués hagut de fer, però en aquell moment no vaig saber què escriure.
- Què farà a partir del mes de juny?
- El partit no el deixaré, perquè crec en les meves idees i les vull seguir defensant. El que sí tinc ganes és d’estar més amb la família i de fer hort. A part, fa mesos que he començat a escriure records i vivències. No sé si mai sortiran a la llum però.
