Al pla d’Urgell, on el paisatge es defineix per la duresa de la boira que tot ho amaga i la persistència d’una terra que es nega a ser oblidada, s’alça un edifici que va gosar desafiar les lleis de la gravetat, de la lògica i de la perifèria. És el de la discoteca Big Ben, la gran sala de ball a Golmés que acaba de complir 50 anys i que va ser una anomalia geogràfica, un forat negre de modernitat que va aconseguir que el món girés, per unes hores cada cap de setmana, al voltant d'una petita cruïlla perduda entre camps de fruiters i l’asfalt de la Nacional II.
El pròxim 25 de març, aquesta epopeia de formigó i miralls surt de la penombra de la memòria amb la publicació de La Catalunya discoteca (Editorial Comanegra), el nou llibre del periodista i escriptor Francesc Canosa i el primer que aborda amb profunditat el fenomen intergeneracional que va suposar el Big Ben. L’obra es presentarà oficialment el dia 29 a la mateixa sala, tancant un cercle de mig segle. Per a Canosa, el Big Ben no és un immoble, és un organisme viu que batega al ritme d’unes generacions que es negaven a ser secundàries: "M’adono que quan es mor el Big Ben, creia que no es podia morir. Com si fos immortal", confessa l'autor amb una barreja de nostàlgia i rigor històric. "És un ésser viu, una actitud davant de la vida; la gran festa de fi del segle XX".
- El periodista i escriptor Francesc Canosa
- Comanegra
El mite abans del mite
A finals dels anys 70, la idea semblava el deliri d'un boig o la febre d'un visionari: aixecar el complex d’oci més gran d’Europa enmig del no-res. Però el 19 de març de 1976, coincidint amb la litúrgia de la Fira de Sant Josep de Mollerussa, la realitat va desbordar la ficció. Big Ben va néixer de la mà d'Enric Fontanals, que va dur el finançament; dels germans Francisco i Antoni Corredera, que es van ocupar de les idees i la gestió i de Miquel Verniol, que va posar el terreny. Tot plegat va eclosionar en un món radicalment analògic, cavalcant entre l'estrena de Star Wars i La febre del dissabte nit, trencant la dicotomia entre el centre (Barcelona) i la perifèria (el camp).
"El Big Ben em va veure créixer", explica Josep Mesalles, un de tants assidus a la festa com ho va ser la Jordina Baró, que recorda que la cosa més important de la setmana, durant uns anys, va ser la cita discotequera a Golmés. Era l'ideal de la Catalunya Ciutat de la Mancomunitat, però passada pel filtre del sintetitzador. "Si vols explicar Catalunya, has d’explicar el Big Ben", diu Canosa, que recorda aquells escenaris sota una atmosfera saturada de fum de tabac i perfums d’importació, els artistes internacionals vivien el seu propi xoc cultural.
Grups com New Order passaven directament de les fàbriques fosques de Manchester a la llum encegadora de Mollerussa, quedant ells mateixos bocabadats davant d'aquella "nau espacial" aterrada a Ponent: "Va ser tan bèstia aquella vida que només la podíem viure. No hi ha gaires fotos d'aquella època, perquè la vida passava allà dins i ningú duia càmeres. Si volies canviar la teva existència, havies de passar físicament per la discoteca". Amb més de 10.000 persones cada cap de setmana, el local era la capital d’un Districte Festiu que s'estenia de Cervera a Fraga, en una zona on la ràtio de locals era incomparable: 50 només a la capital de l'Urgell. Una densitat de felicitat per metre quadrat que avui sembla ciència-ficció. "D'aquell món no en queda ja res", lamenta Baró.
El circuit integral de la felicitat
Si la sala Plató era el temple, la seva llàntia n’era la divinitat mecànica, l'Oracle de Ferro. Quan el DJ portava la música al clímax, l'estructura hidràulica baixava del sostre fins a gairebé acaronar la multitud entregada. Però més enllà del ball, Big Ben funcionava com un "circuit integral" de vida: allà et coneixies, allà festejaves, allà celebraries la boda i, anys després, hi batejaries els fills en el restaurant del complex. Era un espai interclassista i intergeneracional, on el pagès que s’havia passat la setmana a sobre del tractor i l'hereu amb estudis a Barcelona eren enrasats pel neó i el ritme. "Els "concos" (que així s'anomenaven els solters d'una certa edat) esdevenien "singles" abans que la paraula existís en el vocabulari mediàtic". La barra d'Albatàrrec o la de la Granadella no eren només punts de subministrament de cubates, eren ambaixades territorials enmig de la foscúria.
La memòria del Big Ben no es pot deslligar de l’asfalt, perquè abans de la pista de ball, hi havia la conquesta del pàrquing. Aquella gran esplanada era un oceà de xapa i vidre, un mosaic de vehicles que explicava millor que ningú la sociologia d’un país en plena ebullició. Les colles d’Alcoletge, de Ponts, d'Artesa, de Balaguer, de Barcelona, de gent que venia de l'Estat espanyol no hi arribaven en cotxes de línia, sinó en una flota heterogènia: des de les furgones fins a Seats 124, R5 o velles furgonetes.
L’aparcament era un regne en si mateix, una extensió infinita que sovint es quedava petita. Quan el complex ja no podia absorbir més vehicles, la marea de cotxes desbordava els marges de la Nacional II i s’endinsava pels carrers de Golmés, colonitzant cada racó del poble en una invasió pacífica i nocturna. Era una manifestació humana sense precedents, un pelegrinatge de milers d'ànimes que encara no coneixien la cultura del botellot. No calia beure al cotxe; la set era de llibertat i s'omplia a dins, sota la llum dels focus.
- La discoteca, després de la reobertura a finals del 2024
- ACN
Però l'imperi va començar a esquerdar-se als anys 90. "Es va anar esquerdant per la suma de la tragèdia dels accidents de trànsit, l’enduriment necessari de la seguretat viària i la fragmentació del lleure", explica l'autor del llibre. El gegant va entrar en una agonia lenta, un crepuscle que va durar des de 2005 fins al silenci final de 2015. Durant una dècada, la llàntia immòbil i coberta per un vel de pols va ser el testimoni mut d'aquell món analògic i col·lectiu que s'extingia, definitivament, davant la llum blava i solitària de la pantalla dels telèfons mòbils.
La resurrecció: arqueologia emocional i catarsi
L'octubre de 2024, el mite va despertar de la seva hibernació. Però la reobertura en mans del Grup Búnker no va ser una simple operació comercial; va ser un exercici d'arqueologia emocional. Ja no es buscava la novetat musical, sinó el retrobament amb un fragment de la mateixa joventut. El retorn de la llàntia, ara amb el cor renovat de LED, ha generat una catarsi col•lectiva. "Abans de la Ruta del Bacalao, abans del Sónar o del Primavera Sound, el Big Ben ja existia, i era la capital de la llibertat i de la modernitat a Catalunya", conclou Canosa després d'un exhaustiu procés de documentació que l'ha portat a rescatar llibres, testimonis i imatges inèdites.
Avui, amb les entrades exhaurides en qüestió de minuts per a cada sessió, l'imperi ha tornat per reclamar el seu lloc en la història. D'una manera diferent. El món és menys salvatge, ja no hi ha el fum d'abans i els mòbils ho graven tot, però quan el 'ding-dang-ding-dong' de tancament torna a ressonar a la plana, se sap que el cor del Big Ben torna a bategar i recorda que un dia ser el centre de la festa catalana enmig d'un camp de pomeres.
