El 8 de març, es commemora el Dia internacional de la Dona Treballadora; un dia assenyalat a les agendes de tot el món per reivindicar el feminisme i la igualtat entre dones i homes, per reivindicar que volem les mateixes condicions laborals que els homes.
Encara que, aquesta reivindicació hauria de ser present els 365 dies de l’any sobretot per part dels homes i incús algunes dones, que sembla que només se’n recorden en aquesta data en concret. Tot i així, seguim vivint en una societat desigual on sempre hem de demostrar constantment que estem capacitades per fer la mateixa feina.

El sostre de vidre que ens trobem les dones per poder accedir a posicions de direcció dins de les empreses és una realitat que les dades corroboren; un 64% dels llocs directius i de gerència són ocupats per homes segons l’Institut Nacional d’Estadística de 2015. Si parlem de sous, ens trobem que existeix una bretxa salarial del 26’6% a Catalunya, del 24’24% al País valencià i del 15’88% a les illes.

Això no acaba aquí. La desigualtat entre dones i homes va portar al Parlament de Catalunya a elaborar la llei 17/2015, de 21 de juliol, d’igualtat efectiva entre dones i homes.
Una llei que va ser portada al ja conegut Tribunal Constitucional, per part del Govern Espanyol, el qual va anul·lar articles tant important com el dret al treball en igualtat d’oportunitats entre dones i homes o la prevenció de l’assetjament sexual i per raó de sexe.
La invasió de competències estatals va ser l’excusa que es va donar per poder podar aquesta important i necessària llei. Un despropòsit per part d’un Estat curt de mides en matèria d’Igualtat; ja què per molt que ens vulguin convèncer del contrari la desigualtat a l’estat espanyol no decreix.

Nosaltres, com a senadores, ens movem en un món masculí, on les dones segueixen sent minoritàries; tot i que hi ha grans dones, molt capaces, preparades, fortes i imparables.
Només cal recordar les paraules del diputat polonès Janusz Korwin-Mikke, que la setmana passada justificava la bretxa salarial afirmant que “les dones han de guanyar menys que els homes perquè són més dèbils, més petites i menys intel·ligents”.  Afirmacions com aquesta, per part d’un càrrec públic o de qualsevol altre persona, no deixen que avancem cap a una societat totalment igualitària.

En el moment transcendental que estem vivint al nostre país, on estem construint una república de tothom, per a tothom i entre totes i tots, socialment més justa i democràtica, les dones no podem quedar-nos enrere en el procés constituent, ja què hi tenim molt a dir en aquesta nova República i n’hem de ser les arquitectes. La nova República ha de tenir una mirada de gènere i la igualtat d’oportunitats entre dones i homes n’ha de ser un pilar fonamental.

Per tot això, no podem deixar de lluitar per assolir la igualtat. Perquè les dones puguem ser valorades per les nostres aptituds i no pel gènere. I ho hem de reivindicar i fer sentir la nostra veu, més que mai, tot esperant que en un futur ben proper puguem començar a commemorar i deixar de reivindicar!